HISTÒRIA

La primera biblioteca de les Illes va obrir 16 anys tard per manca de bibliotecari

Es creà fa 250 anys amb els fons confiscats als jesuïtes, però no disposava de doblers per pagar un encarregat
La Biblioteca de l'Ajuntament de Palma, o de Cort, es va obrir el 1935, amb 7.000 volums, que ara ascendeixen a 20.000 / ISAAC BUJ

La primera biblioteca pública de les Balears es va crear fa dos segles i mig, el 1770, amb els llibres i l’espai confiscat als jesuïtes, però no s’hi designà un bibliotecari fins l’any 1785 -en una veritable exhibició de calma illenca- i llavors resultà que no hi havia doblers per pagar-lo. Existiren, així mateix, espectaculars col·leccions privades, però es dispersaren o sortiren fora de les Illes. El paper d’aquests espais, que durant molts anys foren un dels principals punts d’accés a la cultura, ve a to perquè aquest dissabte 24 es commemora el Dia de les biblioteques.

A Espanya les biblioteques provincials es crearen, a començament del segle XIX, amb la desamortització, les confiscacions dels béns eclesiàstics per part de l’Estat. Però a Mallorca hi hagué ja una biblioteca pública decennis abans, la de la Universitat Literària, integrada pel fons -de més de 10.000 volums- dels tres col·legis de la Companyia de Jesús: Monti-sion i Sant Martí, a Palma, i Sant Ignasi, a Pollença, segons explica la historiadora María Ángeles Longás. Els jesuïtes foren expulsats per Carles III, ja que la seva fidelitat incondicional al papa -així ho marcava el seu quart vot, a més de pobresa, castedat i obediència; era l’únic orde que l’emetia- suposava un obstacle per a l’absolutisme.

La seu d’aquesta biblioteca -i de la Universitat, anomenada ‘lul·liana’ fins al 1772- fou justament Monti-sion. Que ja ho havia estat de la institució docent, fins el 1561, quan s’hi instal·laren els jesuïtes. El llavors rector, Francesc Ferrer de Sant Jordi, s’adreçà al govern de Madrid “sol·licitant les biblioteques dels jesuïtes de Mallorca i proposant que es triassin membres de la comunitat universitària per coordinar les feines d’ordenació, classificació i inventari dels llibres”, assenyala Longás. El novembre del 1770, aquesta sol·licitud obtingué el vistiplau corresponent.

El procés que s’obrí per designar un bibliotecari fou digne de l’argument d’un serial de televisió, segons la recerca de Longás. Fins a sis candidats s’hi presentaren, sense èxit. Sobre el primer, Pere Domènech, catedràtic de Dret, objectà el capità general, Antoni d’Alós, que la seva feina de misser li impediria “residir a l’edifici de la Universitat i ser a la biblioteca les sis hores del seu horari, tres el matí i tres l’horabaixa, per atendre els usuaris”. A més, va fer constar el seu “geni intrèpid” (aspre?). Tampoc no aconseguiren el lloc de feina els capellans Antoni Evinent i Miquel Nadal. “El 1775 la Universitat continuava sense bibliotecari i amb la biblioteca tancada”, apunta Longás.

L’Ajuntament de Palma volgué intervenir i designà un regidor, Guillem Gallard, per assabentar-se de la situació. Aquest no tan sols es posà al dia, sinó que a més decidí “optar ell mateix a la plaça de bibliotecari”, narra la historiadora. Avui ho consideraríem un cas flagrant d’informació privilegiada. Encara hi comparegué un cinquè aspirant, Juan Josep Carbonell, “enginyer per a la construcció de globus i esferes”. Es tardà dos anys a rebutjar la sol·licitud. El rector s’oferí a fer ell mateix de bibliotecari, però la biblioteca continuà tancada cinc anys més, fins el 1786, diu Longás.

Un any abans, les autoritats havien nomenat un bibliotecari, Joan Boldú, que no agradava a la Universitat. Així que aquesta en designà un altre, Joan Oliver, col·locat per influència, fill d’un personatge a qui el centre devia favors. Tanmateix, no hi havia doblers per pagar els seus sous. No va ser fins el 1797 que es resolgué aquesta situació: “A la fi, la Universitat (…) disposa de fons propis per destinar al pagament de salaris i manteniment de la biblioteca. Han passat vint-i-dos anys sense rendes i sense possibilitat de comprar nous llibres”.

Qualitats d’un bon bibliotecari

María Ángeles Longás recull també les qualitats que havia de tenir un bon bibliotecari, segons el claustre del juliol del 1800: havia de ser instruït, capaç de “donar relació dels llibres que se li demanen”, coneixedor dels volums, amb habilitat, afable amb els usuaris, de confiança, i havia de “tenir cura dels llibres i evitar robatoris” i “bona vista”. Que els encarregats de la biblioteca universitària reunissin tantes de virtuts sembla dubtós, quan un usuari denunciava per escrit, el 1804, l’absoluta manca d’organització i el caos en la localització dels volums: “Si tenc la desgràcia d’oblidar el lloc d’on vaig agafar un llibre [...] qued divagant en un mar de confusió”. Eren els mateixos visitants els que havien de cercar els exemplars i després tornar a deixar-los al lloc.

Durant la Guerra del Francès, Monti-sion albergà el Reial Col·legi d’Artilleria, amb la seva biblioteca, i el 1816, amb la restauració del nefast Ferran VII, hi tornaren els jesuïtes. El 1829, el govern espanyol dissolgué per decret la Universitat Literària i adscrigué les Balears a la Universitat de Cervera: els jurats -equivalents a consellers o regidors- de Mallorca protestaren, per descomptat, perquè amb aquesta barrera només podrien anar-se’n a estudiar a la Península els rics, argument que provocà a Madrid la indiferència més absoluta.

El 1835 es creà la Biblioteca Provincial -aleshores ja s’havien establert les províncies, copiades dels departaments francesos-, amb els fons dels convents que la Desamortització del ministre Mendizábal -tan elogiat per George Sand- havia tancat. Una altra vegada havien estat expulsats els jesuïtes i a Monti-sion s’hi instal·laren tant la nova col·lecció pública com l’Institut Balear, el primer de l’Estat. El col·legi fou tornat a la Companyia de Jesús un segle més tard, el 1936, però la Biblioteca Provincial hi restà fins l’any 1955.

El 1912, l’arquitecte madrileny Tomás Gómez en va dissenyar una nova seu: és un dels edificis que envolten la coneguda com a plaça del Tub a Palma. Encara avui llueix el rètol de “Biblioteca Provincial”. Però no es va destinar a aquesta finalitat fins el 2005, quan va obrir les portes com a Biblioteca Ramon Llull, de la xarxa municipal. Difícilment podia complir les funcions que se li havien destinat, quan la Ramon Llull alberga actualment 35.000 volums i la Provincial, ara coneguda com de Can Sales, té un fons de 267.845 llibres. Aquesta col·lecció fou traslladada de Monti-sion a la Casa de Cultura del carrer de Ramon Llull -que compartia amb l’Arxiu del Regne de Mallorca- fins a l’obertura de la seu definitiva de Can Sales, el 2005.

La Biblioteca Balear, a Madrid

El 1888, al diari La Almudaina, es va donar la veu d’alarma sobre la venda de la biblioteca d’Antoni Villalonga, i es proposava que l’adquirís l’Ajuntament “per obtenir la base de la futura biblioteca municipal i evitar (...) que hagués de sortir de l’illa”, narrava l’escriptor i periodista Miquel dels Sants Oliver. La Diputació Provincial accedí a aportar al Consistori les 50.000 pessetes necessàries. Això sí, sempre que li pagàs tots els deutes que tenia contrets amb ella, la qual cosa era absolutament impossible. “És una decepció més”, concloïa Oliver.

La Biblioteca de l’Ajuntament de Palma, o de Cort, no es va obrir fins el 1935, amb 7.000 volums, que ara ascendeixen a 20.000. S’ha especialitzat en temes palmesans. La Diputació -que en extingir-se cedí aquesta competència al Consell de Mallorca- establí el 1928 la Biblioteca de Cultura Artesana, anomenada així perquè s’especialitzava en arts i oficis, i ubicada a la seva seu del carrer del Palau Reial. Des del 1989 és a La Misericòrdia i la seva temàtica ara és general.

Hi hagué unes quantes biblioteques privades excepcionals, a Mallorca, que es dispersaren o sortiren fora de l’illa. Just als mateixos solars de Can Sales, la del Marquès de la Romana, que, amb 18.215 volums, era “una de les millors d’Espanya (...) integrada per obres selectes, precioses i rares de tot gènere i de no escassa porció d’incunables i manuscrits”, segons l’historiador Joan Llabrés. El 1864 “fou venuda (...) a l’Estat per la suma, aleshores respectable, de 25.000 duros”, assenyala la investigadora del patrimoni Aina Pasqual.

La mateixa sort va córrer la Biblioteca Balear, formada per Miquel Capdebou i que, en morir ell el 1864, la seva vídua tragué a la venda. Contenia “tots els llibres i fulletons impresos a les Illes Balears, reimpressions que s’han fet de les diferents obres publicades, les diverses traduccions d’autors mallorquins, menorquins i eivissencs i els originals que aquests publicaren en qualsevol idioma antic o estranger, les col·leccions de diaris i altres obres periòdiques”, pregonava un anunci al Boletín Bibliográfico Español. Aquest fons especialitzat en les Balears és avui, per descomptat, a Madrid, a la Biblioteca Nacional, que el va adquirir el 1870, ara fa segle i mig.

La biblioteca dels comtes de Montenegro formava part de la col·lecció del cardenal Despuig, “la qual anys més tard acabà per fragmentar-se, disseminar-se i perdre’s majoritàriament”, assenyala l’investigador Tomàs Vibot. Fou visitada per George Sand -amb l’episodi del tinter que va caure sobre el mapa de Gabriel Vallseca, avui al Museu Marítim de Barcelona- i, segons el cronista Joaquim Maria Bover, reunia 12.500 volums: “Dubt si a cap biblioteca de la nostra nació es trobarà una col·lecció més completa de la història d’Espanya”. Encara pitjor: segons l’escriptora Rosa Planas, la biblioteca del capellà Lluís de Vilafranca va acabar “venuda al pes” o va servir “per fer foc a les llars”. Esgarrifós.

Que es faci la biblioteca "sempre que no produeixi despeses"

El cas insòlit que representa la Il·lustració menorquina suposà que, ja el 1778, la Societat Maonesa de Cultura projectàs una biblioteca pública. Però no fou fins el 1836 que el governador civil n’autoritzà la creació a Maó, amb els fons dels convents suprimits, “sempre que això no produeixi despeses ni sous d’empleats” i que els promotors, o la Diputació, es fessin càrrec de mantenir-la. Amb tantes de facilitats, no és estrany que la Biblioteca Pública de Maó no es posàs en marxa fins el 1861. Obrí les portes el 1867, al convent de Sant Francesc -actual Museu de Menorca-, i el 1948 es traslladà a Can Mercadal, la seva seu actual.

A Eivissa, la primera biblioteca pública la creà La Caixa el 1930, amb més de 16.000 volums, segons narra el bibliotecari José Enrique Calvo: el 1993, cedí els seus fons a la Biblioteca Municipal de Vila. Aquesta s’havia constituït el 1988 al número 19 del carrer de Castella i el 1995 es va traslladar a la seva seu actual a Can Ventosa, una antiga fàbrica de teixits, amb una col·lecció, aleshores, de 40.000 títols. El 1983 es constituí la Biblioteca Municipal de Formentera, i el 1986 la Biblioteca Pública Insular d’Eivissa.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF