Música

I el públic (amb mascareta) torna a aplaudir en un concert al Jamboree

Clarence Bekker inaugura les actuacions al club de la plaça Reial de Barcelona

L’entusiasme és comprensible. Un concert amb públic! Simbòlic? Sens dubte, perquè els aforaments restringits no paguen factures. Estrany? Moltíssim, i encara més en aquesta fase 1 barcelonina en què, per a moltes coses, encara som maldestres, tot i que acceptem la poca traça social amb tendresa i mirant de somriure amb els ulls quan no sabem què fer amb les mans retrobant-nos amb amics, coneguts i saludats. Som a la porta del club Jamboree, esperant per entrar a l’actuació de la Clarence Bekker Band. “Tot això és nou per a tothom. És gairebé bíblic!”, diu el cantant holandès, veí barceloní des de fa una quinzena d’anys, i des d’en fa tres artista habitual del Jamboree.

En la pandèmia hi ha accions que de sobte agafen una transcendència potser no bíblica però sí inesperada. Per exemple, comprar una entrada per a un concert: 20 euros (més 1,34 euros de gestió, que hi ha costums que no canvien). Esclar que no és un concert qualsevol, sinó el primer amb públic en una sala de concerts de Barcelona des que es va decretar l’estat d’alarma. La fase 1 del desconfinament obria la porta a la música en directe en espais tancats i per a aforaments no superiors a 30 persones. Econòmicament és una ruïna, perquè els costos d’apujar la persiana no s’eixuguen amb aquesta taquilla, i encara menys amb les barres tancades. Però el promotor Joan Mas no ha volgut esperar més per llançar un brindis a una possibilitat, la dels concerts amb públic, que fa unes setmanes semblava un animal mitològic. “Una societat sense ball i sense música en directe és una societat trista”, sentencia Mas, que ha tirat pel dret programant aquest dijous dos concerts (20 i 22 h) de la banda de Clarence Bekker. Divendres n’hi haurà dos més, dissabte dos de Kween Cortés i la setmana que ve repetirà Bekker i actuaran el Joan Chamorro Trio i el Cavaliere Trio. “I continuarem programant si hi ve públic. Si no, tancarem”, diu Mas murri i amb poc convenciment

La família Mas, seguint amb la cosa bíblica, obre l’arca del Jamboree perquè hi vagi entrant el públic, a poc a poc i mantenint la distància. Quan el lector digital confirma l’entrada que mostra el mòbil, l’espectador rep un raig de gel hidroalcohòlic per a les mans i una mascareta especial del Jamboree. “D’aquí uns quants anys aquestes mascaretes valdran milions”, diu Mas abans de lamentar la situació laboral de l’empresa, que a més d’aquest club també porta la sala Tarantos, el Moog i el Festival Mas i Mas. “Tenim 88 treballadors a l’empresa i la majoria no han cobrat l’ERTO. És una vergonya”, explica.

A les 20.10 h ja hi som tots a dins. L’expectació generada entre la premsa fa que s’organitzin torns per als fotògrafs, així que mentre no treballen els deixen fora de la sala de concerts on Clarence Bekker fa un crit així que trepitja l’escenari: “Bona nit!” El cantant és l’única persona sense mascareta al Jamboree. La porten el públic, el tècnic de so i els quatre músics: Francisco Guisado (guitarra), Arecio Smith (teclats), Charlie Cuevas (baix) i Carlos López (bateria). “Avui toquen per amor a l’art”, precisa Mas, que agraeix la complicitat d’uns músics que són habituals del club de la plaça Reial.

Recordant els morts pel covid-19

El públic de seguida aplaudeix. És una maniobra de descompressió, un alliberament, i Bekker no es guarda res per al segon passi: fa tronar la veu de soulman, balla tot el que el públic, assegut, no gosa ballar i defensa amb el mateix entusiasme tant els temes propis del disc Changes i de reencarnacions artístiques prèvies -Send me an angel (set me free) d'ell mateix com a CB Milton- com les versions. I en canta unes quantes: entre d’altres, Land of 1.000 dances, de Wilson Pickett; Try a little tenderness, d’Otis Redding, i un Hallelujah, de Leonard Cohen, que dedica a totes les persones que han mort pel covid-19, entre les quals el percussionista Malik Caumba Samb, company de banda de Bekker. “Per al Malik”, diu emocionat. L’actualitat és tan present en el concert que, a més de lament, hi ha ràbia. La que expressa quan canta el reggae Mr. Policeman, una cançó del 2018 que ara esclata com una denúncia: “Als Estats Units la policia mata negres”, diu recordant la mort de George Floyd a Minneapolis fa pocs dies.

També hi ha moments en què el concert sembla una actuació pre-covid, i hi ha tres espectadors que s’aixequen i ballen. Però també passa que tot plegat és estranyíssim. Bekker gira el micro cap al públic, esperant una resposta cantada... que no arriba com cal perquè tothom va amb mascareta. Tot i així, mirem de participar quan demana què l’hi diríem al coronavirus. I aleshores al Jamboree ressona “ no more, no more, no more” amb la sordina de les mascaretes. En tot cas, celebrem que hem pogut aplaudir uns músics que necessiten tocar perquè els hi va la vida.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF