El Premio Nacional d’història qüestiona la mitificació del 1714

BarcelonaL’historiador i rector de la Universitat de Lleida, Roberto Fernández Díaz (l’Hospitalet de Llobregat, 1954), va guanyar ahir el Premio Nacional d’història d’Espanya amb l’obra Cataluña y el absolutismo borbónico (Crítica). Si hi ha una cosa que defensa al llarg de tot el llibre és que la historiografia no ha de ser una arma “per a la mobilització patriòtica”, ni tampoc “un discurs de justificació legitimidora d’ideologies del present”. I també assegura que no pretén “ni catalanitzar ni espanyolitzar ningú” sinó “buscar la veracitat històrica amb independència de la bandera”.

Amb tot, ahir el ministre d’Educació, Cultura i Esport, Iñigo Méndez de Vigo, va afanyar-se a felicitar Roberto Fernández Díaz a través d’una nota de premsa, cosa que no ha fet amb la resta de premiats: “Es tracta d’una obra molt rigorosa, una aportació fonamental a la història de Catalunya i d’Espanya que desmitifica i tira per terra els falsos tòpics en els quals els independentistes catalans fonamenten els seus arguments”. “Les lectures que pugui fer la classe política les respecto però jo sóc científic, no polític”, va assegurar ahir l’autor.

¿Però quins són aquests “falsos tòpics”? En la introducció l’historiador explica quins són els objectius de l’obra: “Aportar llum sobre quan, com i per què s’ha gestat la idea d’aquesta situació d’incomoditats, desacords i desafeccions d’una part important de la societat catalana respecte al sentiment d’espanyolitat”. Fernández Díaz, que en el passat va militar al PSUC i el PSC, es confessa ideològicament “un socialista democràtic de tall reformista i esperit liberal”.

Acomodats al nou règim

L’autor es pregunta qüestions relacionades amb el 1714: ¿va ser positiu o negatiu per als catalans el canvi de règim polític? ¿Va representar la modernitat i el progrés per a Catalunya? ¿Va haver-hi relació entre el dinamisme polític i el dinamisme econòmic i social del 1700 o van ser independents? ¿Es van acomodar els catalans al nou marc institucional?

El Premio Nacional d’història explica que a principis del 1700 la societat catalana era dinàmica i amb una economia creixent. La Guerra de Successió, defensa, no va anul·lar aquesta tendència progressiva, “com ho demostra el fet que a finals de segle la població pràcticament s’havia doblat”. Segons l’historiador, la integració de Catalunya a la monarquia absolutista va ser positiva: “Determinades polítiques de l’absolutisme reformista van servir d’empara i a vegades d’estímul per a aquest creixement. Encara que estiguessin pensades per a tota la monarquia, van acabar afavorint en molts casos Catalunya”. Fernández Díaz defensa que amb el temps la major part dels catalans van veure beneficis en l’absolutisme reformista: “L’actitud política va ser la d’acomodar-se a la nova realitat borbònica”. El catedràtic tampoc creu que hi hagués problemes de convivència lingüística: “És evident que hi va haver accions oficials favorables al castellà, però també la voluntat lliure de molts catalans d’utilitzar el català. Per a la immensa majoria no crec que puguem afirmar que la convivència dels dos idiomes representés un problema substancial”.