Reconeixement
Cultura 04/10/2022

La premi Nobel Svetlana Aleksiévitx, Premi Internacional Catalunya

La periodista i escriptora bielorussa, autora de 'La pregària de Txernòbil', viu exiliada a Berlín

4 min
Svetlana Aleksiévitx.

BarcelonaLa premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx, que tant ha ajudat milers de lectors a entendre les persones per sobre de les ideologies, és la guanyadora del 34è Premi Internacional Catalunya, dotat amb 80.000 euros i l’escultura La clau i la lletra, d’Antoni Tàpies. El guardó s’atorga a persones que han contribuït a desenvolupar els valors culturals, científics o humans. En edicions anteriors, el Premi Internacional Catalunya, creat el 1989, l'han rebut Judith Butler, Ngugi wa Thiong'o, Costa-Gavras, Jane Goodall, Desmond Tutu, Haruki Murakami, Bill Viola, Pere Casaldàliga, Doris Lessing i Amos Oz, entre d'altres.

"Més enllà del talent literari, Svetlana Aleksiévitx té un inqüestionable compromís amb la democràcia, els drets humans i la pau. I s'ha convertit en un referent contra la invasió russa d'Ucraïna. Per això li atorguem el Premi Internacional Catalunya", ha dit el president de la Generalitat, Pere Aragonès, en anunciar el premi.

Svetlana Aleksiévitx rebrà el XXXIV Premi Internacional Catalunya el dilluns 10 d’octubre, en una cerimònia presidida pel president Aragonès. L'endemà, el dimarts 11 d'octubre, participarà en un acte de la Biennal de Pensament a la plaça Joan Coromines, a les 19.30 h.

De mare ucraïnesa i pare bielorús, va néixer el 1948 a la ciutat ucraïnesa d'Ivano-Frankivsk, però va créixer a Bielorússia, on va estudiar periodisme. La tardor del 2020 va haver d'abandonar Minsk, on vivia des de feia anys, per les seves crítiques al president bielorús, Aleksandr Lukaixenko, i la seva participació en les protestes contra les eleccions, que va titllar de fraudulentes, que van fer Lukaixenko novament president l'agost del 2020. Davant la possibilitat de ser víctima de la repressió, Aleksiévitx es va exiliar a Berlín , on encara resideix. No és la primera vegada que ha de viure fora del seu país. Berlín també va ser la seva ciutat d'acollida quan a principis d'aquest segle va marxar de Bielorússia després de rebre amenaces continuades des de l'aparició del llibre Els nois del zinc (del 1989, publicat en català per Raig Verd el 2016).

Arran d'Els nois del zinc, Aleksiévitx va ser denunciada per difamació i per "embrutar l’honor dels soldats", que l'estat soviètic presentava com a herois enviats a salvar el poble afganès. El títol fa referència als milers de soldats soviètics que van morir durant la incursió russa a l’Afganistan entre el 1979 i el 1985 i que van ser retornats a la Unió Soviètica en taüts de zinc. "Què és la guerra? No és res més que donar voltes descarades al voltant del tema més important de la vida, que és la mort. Els homes es posen en el paper de Déu, i fan el que es va reservar només per a ell. Fins i tot pensen que tenen dret de fer-ho. I ningú no es torna boig. Sempre els pregunto si algú s’ha tornat boig, i ningú", reflexionava l'escriptora en una entrevista que li va fer Carles Capdevila el 2015.

Entre els seus llibres, traduïts a més de trenta llengües i convertits ja en clàssics, destaquen també La guerra no té cara de dona (1985, Raig Verd, 2018), La pregària de Txernòbil (1997, Raig Verd, 2016) i Temps de segona mà. La fi de l’home roig (2013, Raig Verd, 2015). D'aquest darrer, la setmana vinent Raig Verd en publicarà una nova edició revisada. Des dels anys noranta ha rebut nombrosos premis, entre els quals el Nobel de literatura (2015), el National Book Critics Circle Award (2005), el premi de reportatges Ryszard Kapuscinski (2011) i el Mèdicis d’assaig (2013), entre d’altres.

En tota la seva obra, Aleksiévitx dona veu als que no en tenen i exposa històries que potser no sentiríem. Cada llibre li demana entre set i deu anys de feina, perquè no es limita a escoltar una sola vegada. Escolta i escolta fins a desempallegar-se de les banalitats i aproximar-se tant com pot al testimoni i a la seva veritat. Com deia Carles Capdevila, sap gratar en l'ànima humana. "Mai podria ser tan sincera com els meus personatges. Són únics, inigualables", explicava Aleksiévitx.

Ella mateixa s’ha definit en més d’una ocasió com a historiadora de l’ànima. Molt crítica amb el periodisme banal, defensa la importància de fer-se moltes preguntes, d’aprendre constantment, de ser amic de la persona amb qui es conversa per poder obrir portes. "Per escoltar, ens hem d’alliberar dels cànons, dels prejudicis. I hem d’aconseguir que la persona amb qui parlem també s’alliberi. El millor premi és quan algú em diu alguna cosa que ni tan sols recordava, de la qual ni tan sols era conscient. Hi ha moltes portes tancades amb molts panys per obrir. I perquè aquests panys s’obrin has de ser amic de la persona amb la qual parles", explicava en una conversa al Kosmpolis el 2016. Aquell 2016 també alertava sobre els perills d'una Rússia que li recordava l'Alemanya dels anys 30.

No ha perdut l’anhel d’aprendre: després de dedicar trenta anys a escriure sobre la “utopia roja”, va començar a treballar en un llibre sobre l’amor i la vellesa. De moment, però, l'ha deixat una mica de banda per escriure un altre llibre sobre la repressió, la presó i les tortures que han patit els seus compatriotes bielorussos amb Lukaixenko.

Tres llibres imprescindibles de Svetlana Aleksiévitx
  • 'La guerra no té cara de dona' Gairebé un milió de dones van combatre a les files de l’Exèrcit Roig durant la Segona Guerra Mundial. Aleksiévitx va recórrer un centenar de poblacions intentant convèncer les dones perquè parlessin de la seva experiència. No va ser fàcil perquè és una experiència molt íntima. A cada dona la va entrevistar diverses vegades. “Sóc una retratista insistent”, diu a l’inici del llibre.
  • 'La pregària de Txernòbil' És una successió de monòlegs de les víctimes silenciades de Txernòbil. Més enllà de les tragèdies individuals i col·lectives, l’autora planteja com el desastre nuclear posa en dubte la nostra visió del món. “L’obra no tracta de Txernòbil, sinó del món de Txernòbil”, escriu. Afirma que sovint tenia la sensació de parlar d’un altre planeta o d’estar “anotant el futur”.
  • 'Temps de segona mà. La fi de l’home roig' És la caiguda de l’Imperi Soviètic a través de desenes de mirades creuades. Aleksiévitx parla amb el poder i amb els que l’obeeixen. Amb els que enyoren el passat i els que anhelen canvis. Tots ells, però, són fills d’una cultura que volia transformar hàbits i pensaments. Descriure el final de l’home roig és complex, però Aleksiévitx narra un fet extraordinari amb la música d’una simfonia de veus.
stats