Pogorelich interpreta Chopin

PalmaAuditòrium.- Ivo Pogorelich, un altre nom per afegir a un any musical per emmarcar. El iugoslau que va créixer com a pianista a Moscou tornà un cop més a l'Auditòrium, per a l'ocasió amb un concert que d'alguna manera es va convertir en un decàleg de les incomptables habilitats del valldemossí d'adopció, on el rendible compositor va viure des del 15 de desembre fins al 13 de febrer, gairebé dos mesos, però aquesta és una altra història. Pogorelich oferí un concert de les acaballes de la vida de Frederic Chopin, obrint el ventall dels diferents pals que va tocar el compositor-pianista pur, ja consagrat però no per això menys imaginatiu.

Es va iniciar amb la Polonaise Fantasie en La bemoll major. Op. 61, una composició babèlica, per la gran quantitat de colors que la conformen i misteriosa des dels primers acords, amb els quals es subratlla la tonalitat de la peça i la seva capacitat de suggeriment. Com un anunci del que seria el concert, amb un Pogorelich hieràtic, acadèmic, i desapassionat, però precís i dinàmic, que són constants en totes les seves intervencions, en tota la seva carrera.

"Em trec el capell, senyors, un geni". Aquesta va ser l'expressió que va sortir de la boca de Schumann el primer cop que va sentir tocar Chopin. Corria l'any 1931. Dotze anys després, en feia cinc que havia abandonat l'illa i en faltaven sis per finar, amb la salut ja molt deteriorada, va compondre la seva segona gran Sonata, núm. 3 en si menor, Op. 58. La barreja perfecta de ritme i melodia amb la qual Pogorelich exhibí fraseig sense estalviar matisos. Una peça polièdrica on trobam quatre moviments tan diversos com un Allegro maestoso emocional, un Scherzo, naturalment lleuger, un Largo pulcre i distingit i un Finale apoteòsic. Pogorelich no hi va posar ànima, cert, però potser perquè amb la tècnica en té suficient. Era el moment per al descans.

La segona part la va iniciar amb un tríptic no menys suculent i transversal, com són la Fantaisie en Fa menor. Núm. 3 Op. 49, rupturista des de la concepció, però amb una estructura molt sòlida, com la de la segona peça que va oferir, tot seguit, com si es tractàs d'un altre moviment, la Berceuse en Re bemoll Op. 57, tan dolça com hipnòtica, seguida de la no menys famosa Barcarolle en Fa sostingut major, Op. 60, un nocturn grandiós, al qual un dels seus biògrafs, Arthur Hedley, va qualificar com "el més bell dels nocturns", tot i que les qualificacions en qualsevol art i en la música molt concretament sempre són discutibles.

Havia acabat el concert, com a mínim el que estava anunciat al programa de mà, però el pianista impertorbable, rigorós, sobri, agafà dues partitures amb la mà –va tocar tot el temps amb partitura– i va llegir el títol de dues composicions més. Era el moment dels bisos. El Preludi en Do sostingut major, Op. 45, una partitura que sembla desmanegada, com una improvisació, tot i que és pura sonoritat, i un altre Nocturn, Op. 62, núm. 2 en Mi major. Íntim, equilibrat i finalitzat amb dos compassos que els especialistes encara no entenen ni el què ni el perquè, preguntes que es feren no pocs espectadors sobre la sobredosi d'austeritat de gestos del protagonista. Senzill, deu ser que és perquè és així. Era el moment de partir.