La poètica política de Paco Ibáñez encén el Palau

BarcelonaVa haver-hi una època, no fa gaires anys, que el discurs i la retòrica de Paco Ibáñez semblaven el souvenir resultant d’un passat ideat per remoure consciències. Ara el panorama és ben diferent, i fins i tot el cap de l’oposició de facto del govern espanyol tanca alguns dels seus mítings amb les antigues cançons del valencià. Connectat, sobretot espiritualment, amb tota una nova generació de l’esquerra transformadora, Ibáñez presentava ahir a Barcelona el seu repertori més polític en el marc del Festival del Mil·lenni.

Vestit de negre impol·lut, Paco Ibáñez va sortir a l’escenari del Palau de la Música disposat a repassar part dels seus més de cinquanta anys de trajectòria, una volta històrica per alguns dels grans noms de la lírica espanyola, començant per Goytisolo, de qui el cantautor va recitar En tiempos de ignominia como ahora a tall d’introducció. “La gent n’està tan farta, de suportar canalles, que ja pot escoltar aquesta cançó”. Amb aquesta afectuosa salutació Ibáñez entomaria la guitarra per començar amb Vientres sentados de Luis Cernuda (“ Contra vosotros todos, contra vuestras leyes, contra vuestra moral, contra vuestro dios ”, cantava el fil de veu del valencià).

Per si algú encara no havia entès el que anava a veure, Ibáñez, de 82 anys, no va deixar lloc per a la sorpresa: “Aquest no és un concert més, és el punt de partida per avisar que ja n’hi ha prou”. Proclames incendiàries i viatges entre segles, de Blas de Otero ( Nos queda la palabra ) a Quevedo ( Es amarga la verdad ), de l’Arcipreste de Hita ( Aristóteles dijo ) al Romancero Viejo ( El romance de Abenámar ).

Tango i flamenc

Després de reivindicar les virtuts del bilingüisme i cantar en gallec i èuscar (més tard ho faria en català, interpretant un poema de Joan Margarit), entraria a escena un segon guitarrista, Mario Mas, amb qui Ibáñez es posaria flamenc per interpretar Si tu vienes a la romería de Federico García Lorca. El concert encarava, tancat en l’estructura d’arenga política (amb velades crítiques al PSOE) seguida de cançó, la part final, amb record al Che Guevara a Soldadito de Bolivia, la celebrada La poesía es una arma cargada de futuro de Gabriel Celaya i l’entrada de César Stroscio al bandoneó, amb qui Ibáñez cantaria Escucha, abandonada o el tango de Yo seré a tu lado de l’argentina Alfonsina Storni.

Amb el cansament evident d’una persona de més de vuitanta anys que supera les dues hores d’actuació, Ibáñez va mantenir figura i veu amb una dignitat admirable. Per acabar, esclar, el clímaxamb El lobito bueno, Me lo decía mi abuelito i ¡A galopar!