Llucia Serra Ferre: “En poesia fa por incloure humor; pot parèixer que banalitzes el que escrius”

EivissaLlucia Serra Ferre (Eivissa, 1992) acaba de guanyar el premi Ciutat de Manacor de poesia amb Et dibuix un portal in media something (i tu t’hi ajoques). Establerta a Mallorca des de l’adolescència, és filòloga, professora d’institut a Son Servera i té una editorial de jocs de taula en català, Dino Ludens. Perquè el lector es faci una idea de la seva escriptura, a Et dibuix un portal..., cita i parafraseja un poema d’Antonina Canyelles que diu: “Tu pots dir la meva barca, però les veles sempre són del vent”. La versió de Llucia Serra queda així: “Tu pots dir casa meva / però les terres / sempre són del banc”. El poema es titula ‘Idealista’.

Tenc permís per posar el darrer vers del llibre?

— D’acord.

“Algú s’hi construirà un hotel”.

— Sí, em pareix bé posar-lo; és una bona síntesi d’una de les idees centrals del llibre, que parla de com habitar un espai, de com la construcció hotelera ocupa qualsevol buit que queda al territori.

Et dibuix un portal in media something (i tu t’hi ajoques) és un títol desconcertant. Ja us han trucat de l’editorial per dir-vos si el podeu canviar?

— Ha ha ha! No, encara no se sap quina editorial serà, i esper que no em demanin de canviar-lo. Crec que és un títol provocador i trob que pot arribar a fer gràcia. Tot complet té un sentit. El títol és molt llarg, però els poemes són molt sintètics, curts; està bé aquest contrast; a més volia un títol una mica postmodern, que hi sortís un jo i un tu una mica misteriós.

Trob que és un llibre molt eivissenc.

— La primera part té bastants de components específicament eivissencs. Parla d’Ebusus, del déu Bes...; volia incloure tot això perquè forma part de mi. A la segona part del llibre parla del record d’un padrí meu valencià que conec només a través de les històries de ma mare. Era porter d’un cine. Després hi ha molts de temes que ens afecten igual a Mallorca que a Eivissa; la invasió turística, la massificació... Són fenòmens que potser han començat a Eivissa, però que han anat arribant a la resta de les Balears.

De vegades pareix que l’humor i la poesia són incompatibles. No és el vostre cas.

— Moltes gràcies. M’agrada que ho indiqueu. En aquest llibre potser m’he deixat anar una mica més; quan escrivim poesia volem que ens prenguin seriosament i solem adoptar qüestions profundes; fa por incloure l’humor perquè pareix que pots banalitzar el que escrius. Crec que en aquest llibre hi ha humor sense ser una pallassada. I va bé amb el tema que estam parlant.

És un llibre amb importants continguts crítics. Els heu cercat o han anat sorgint?

— Un poc de les dues coses. El nucli central del llibre va sortir dels poemes que no encaixaven en un altre treball, i va sorgir aquesta idea: parlar de la memòria com d’un espai. Quan ja havia articulat aquesta idea central, sí que vaig cercar la crítica; hi ha un equilibri entre uns poemes més ambigus o més foscos i d’altres que tenen un missatge clar.

Vàreu dedicar el treball de final de carrera a estudiar el cànon de la literatura catalana en l’ensenyament. Ja us veis dins el cànon?

— Ha ha ha! No, no crec, així d’entrada, no. Pens que els cànons han de ser plurals. Des de Secundària i des de la universitat s’està fent un esforç per obrir aquests cànons i incloure altres tipus de creacions. Però sí que és ver que el meu primer llibre, Fonaments corcats, el varen incloure en un article sobre llibres recomanats per iniciar-se en la lectura de la poesia. Em va fer il·lusió.

Justament aquest llibre va guanyar el 2024 el premi Vila de Santanyí, i ara heu obtingut el premi Ciutat de Manacor Miquel Àngel Riera. Pareix que heu trobat en els premis la via per publicar.

— Sí, la veritat és que sí. De fet, no he intentat publicar res fora dels premis, veig que el filtre dels premis és un bon camí; de poesia se’n ven poca i se’n llegeix poca, i els premis són una bona eina de difusió. I tampoc m’he sentit amb la confiança d’anar a un editor i dir-li: “Mira, a veure si pots publicar això”. Els premis estan una mica per donar una via de sortida sobretot a la gent que comença a escriure. M’ha fet molta il·lusió que em donassin aquest premi, perquè he llegit molt Miquel Àngel Riera, conec la família de l’autor, he viscut a Manacor set anys i, de fet, ma mare encara hi viu.

Es publica massa?

— Es llegeix massa poc. El que passa és que som un país petit i llegim poc, però jo pens que sempre és positiu que hi hagi oferta. Potser allò que, a tu no et diu res, a un altre, sí. És veritat que és difícil estar pendent de tot el que es publica. I és clar que no t’agradarà tota la poesia que es publica, igual que un llegeix, per exemple, novel·la romàntica i no terror. Amb la poesia passa el mateix.

Sou professora de Secundària a Son Servera. Està el català tan malament com diuen, entre els més joves?

— Jo faig àmbit sociolingüístic; els faig Català, Castellà, Història... Sents poc el català entre els al·lots, fins i tot en pobles com el meu. Contínuament tenim gent nouvinguda i els hem de tractar d’ensenyar català corrents, és complicat. Crec que, a Palma, això es nota més que als pobles, però, així i tot, aquí també ens arriba aquesta davallada de l’ús social del català. La nostra feina, la dels professors, és no afluixar; continuar treballant i no tirar la tovallola.

A Iràs i no tornaràs, un dels jocs que heu creat a la vostra editorial, hi ha sis herois agafats de les rondalles, cadascun amb un poder especial. Quin seria el vostre superpoder?

— Ha ha ha! A veure... A mi m’agrada molt n’Espardenyeta, la trob encantadora, perquè és una al·lota enginyosa, punyetera, trapella...; m’encantaria ser com ella. Però he de reconèixer que em sent més identificada amb en Bernadet fill de rei, perquè és més assenyat. La veritat és que els jocs que editam es venen, no ens en podem queixar.