Pilar Aymerich i Paula Artés: dues fotògrafes compromeses

PalmaHi ha mirades que no només documenten el món, sinó que el sacsegen. És el que trobam al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany de Llucmajor que aquest divendres, 27 de març, va obrir dues exposicions que s’inscriuen plenament en aquesta tradició: La revolució insolent dels cossos, de Pilar Aymerich –comissariada per Laura Terré– i Palco de honor, de Paula Artés. Dues propostes que formen part del cicle Fotògrafes compromeses i que, des de temps, contextos i llenguatges diferents, comparteixen la voluntat de fer visible allò que sovint queda fora de camp o es dissol en la normalitat. Des de dues generacions ben diferents i també des de dues maneres diverses d’expressar-se a través de la fotografia, tant Aymerich com Artés entenen la fotografia no com un gest solitari, sinó com una pràctica travessada per la relació amb els altres i amb el context que les envolta.

Testimoni i part activa

En el cas de Pilar Aymerich (Barcelona, 1943), premi Nacional de fotografia 2021, la càmera esdevé una eina de resistència i, alhora, d’escolta. La seva obra, forjada en els anys convulsos del final del franquisme i la Transició, captura el moment en què els cossos comencen a desobeir les normes imposades. No es tracta només de documentar esdeveniments històrics, sinó de registrar una transformació profunda que s’inscriu en els gestos quotidians, en les mirades, en la manera d’habitar l’espai públic. “Les primeres manifestacions feministes les vaig fotografiar pels carrers de Barcelona. Aquells dies jo hi era present amb dos barrets: el de fotògrafa i el de manifestant”, recorda.

La seva trajectòria, iniciada en el teatre i desenvolupada en publicacions com Serra d’Or, Triunfo i El País, està marcada per aquesta doble condició: testimoni i part activa. Va col·laborar amb Vindicación Feminista i, juntament amb Montserrat Roig, va contribuir a construir una memòria visual i textual de la resistència cultural. Tal com apunta Laura Terré, les seves imatges revelen “la revolució insolent dels cossos”, una insurrecció que es manifesta en els detalls: una postura, una roba, una expressió. “L’alegria és revolucionària”, afirma Aymerich, i en aquesta alegria –plena de tensió i consciència– s’hi condensa l’esperit d’una època en què tot semblava possible i urgent.

Però si Aymerich posa el focus en el cos que irromp i es fa visible, Paula Artés (Molins de Rei, 1996) dirigeix la mirada cap als mecanismes que organitzen el visible i determinen què queda ocult. A Palco de honor (2023-2025), l’artista investiga la llotja de l’estadi Santiago Bernabéu com a espai de representació del poder. Allà, enmig de l’eufòria esportiva i sota la mirada de milions d’espectadors, es concentra una xarxa de relacions polítiques, econòmiques i empresarials que rarament es qüestiona.

Accedir a espais restringits

La pràctica d’Artés parteix d’una recerca exhaustiva i d’una voluntat d’accedir a espais restringits per posar-los en crisi. Projectes anteriors com Fuerzas y cuerpos i Energia submergida ja traçaven aquesta cartografia del poder difús, però a Palco de honor el gest és especialment revelador: no es tracta d’anar a un lloc ocult, sinó de mirar amb atenció allò que es mostra obertament. Tal com assenyala el crític Carles Guerra, el seu treball “equival a un tall transversal, continu i en profunditat, per fer visibles els estrats d’un poder difús”.

El díptic que estructura Palco de honor proposa un joc de miralls entre la massa i l’elit, entre la coreografia de les grades i la quietud aparent de la llotja. Els rostres del poder, capturats a partir de retransmissions televisives i presentats pixelats, esdevenen imatges inestables, gairebé abstractes, que apunten a la naturalesa mutable del capital. La imatge de la llotja buida no funciona com una absència, sinó com una presència latent: la d’un sistema que es reprodueix fins i tot quan no s’hi veu.

El d’Aymerich i Artés és un diàleg entre dues generacions de fotògrafes que s’inscriu en un programa més ampli. El 16 i 17 d’abril, la Fundació Toni Catany, en col·laboració amb el laboratori CRIMIC de la Sorbonne Université de París, organitza el simposi internacional Fotògrafes compromeses durant la Transició (1975-1982). La trobada revisitarà les trajectòries d’Aymerich, Colita, Marta Sentís i Anna Turbau.

En conjunt, el projecte traça un recorregut que va del cos que es rebel·la al sistema que s’autoescenifica, de la irrupció d’una subjectivitat col·lectiva a la persistència d’un poder que es reinventa constantment. Les que s’acaben d’inaugurar són dues exposicions que no només conviden a mirar, sinó a prendre posició.