Un pianista que no es despentina
Paul Lewis transmet l'esperit de Schubert amb perfecció i elegància al Palau de la Música
- Palau de la Música. 27 d'abril del 2023
El pianista anglès Paul Lewis continua present al Palau de la Música, oferint-hi la integral de les sonates de Franz Schubert. El recital de dijous deixava pas a obres de plena madures del músic austríac amb les sonates Núm. 15 en do major D. 840, la Núm. 13 en la major D. 664 i la Núm. 16 en la menor D. 845. El recital començava amb una de les peces schubertianes més enigmàtiques de l’autor de Rosamunda: la Sonata D. 840, estructurada en tan sols dos moviments per raons que se’ns escapen. Lewis va saber impregnar la serenitat i la dolça melangia que desprèn la peça.
Anterior a aquesta obra és la Sonata núm. 13, una peça que es pot prestar a enganys perquè els aires populars que la integren podrien donar peu a una interpretació despreocupada o frívola, que oblidi les ombres que Schubert dibuixa entre tanta llum. La flegma britànica va brillar en mans de Lewis, un pianista que no es despentina i que sap donar el to just i equilibrat a les seves interpretacions. Això sí, sempre implicat en l’obra, mai apàtic, però lluny de l’arravatament romàntic que alguns col·legues donen a Schubert, un músic que encara té moltes arrels en l’equilibrat classicisme.
Lewis entén l’esperit schubertià, se’l fa seu i el sap transmetre a la perfecció i amb elegància. Les seves interpretacions demostren les hores d’estudi, d’aprofundiment en els interlineats dels seus compassos, en allò que hi és sense necessitat que estigui escrit en el paper pautat. I això es va palesar d’una manera especial a la segona part, integrada per una Sonata en la menor (la D. 845) que té vocació de sonata per a orquestra pel seu temperament i per la complexitat de l’escriptura, curulla de canvis tonals, d’inflexions expressives i de variats matisos interpretatius. Una pàgina ja plenament i indiscutiblement romàntica, per a la qual Lewis va preparar una excelsa interpretació, novament allunyada d’histrionismes. El músic anglès va demostrar, hi insisteixo, que entén l’obra i que la porta al terreny que ell vol, que és al del Schubert més pur, més sincer, més noble i intimista, però amb ganes de menjar-se el món, tot i intuir que no ho aconseguiria. D’aquí la melangia i un amagat instint de revolta que impregna la sensacional sonata.
