‘La pesta’ de Camus es fa viral

S’ha imposat la quarantena i ningú no pot sortir de la ciutat. Els equips sanitaris no donen més de si. Ha calgut adaptar escoles i hotels com a hospitals, el futbol s’ha aturat i el turisme s’arruïna. Les autoritats reben crítiques per les mesures que han pres. N’hi ha que se n’aprofiten i d’altres que fan de voluntaris. Es tracta de les Illes Balears, el 2020, amb el coronavirus? No, és l’Orà de fa 73 anys, tal com el va descriure l’algerià d’origen menorquí Albert Camus (1913-1960) a La pesta.

Fa temps que Camus ha reviscolat, i enguany es compleixen 60 anys des que va morir. Una cerca amb el seu nom a Google dona 47 milions de resultats. Però, a més, la pandèmia del covid-19 ha convertit La pesta en un èxit de vendes: un 40% més només del gener al març, segons l’editorial francesa Gallimard. Ha estat el tercer llibre més venut a Itàlia. I una cascada de referències ha inundat les xarxes i els mitjans de comunicació. Penguin Random House n’ha llançat l’edició digital en espanyol, com a punt de partida de l’obra completa de Camus. En català hi ha l’edició de Labutxaca, en versió de Joan Fuster, qui va traduir quatre llibres més de l’autor. La pesta, diu Fuster, “voreja l’al·legoria: allà on Camus escriu ‘plaga’, que cadascú posi el nom de qualsevol dels poders inhumans (...) Hi ha plagues i hi ha víctimes: Camus, solidari amb les víctimes, va lluitar contra la plaga, contra totes les plagues. I aquesta és la seva noble lliçó”. De fet, aquesta “plaga” ha estat entesa com a un símbol del nazisme. L’escriptor algerià era periodista: el seu estil és net, una crònica.

La història de Camus, publicada el 1947, s’ambienta immediatament després de la II Guerra Mundial, quan va ser escrita -entre el 1939 i el 1945, segons la filòloga Hélène Rufat-. Els fets passen a Orà, la segona ciutat d’Algèria -llavors colònia francesa-, que l’autor coneixia de primera mà. Rival amb Alger, com Maó amb Ciutadella, i gairebé tres segles sota domini espanyol. “La ciutat, en si, és lletja”, confessa el cronista de La pesta. “Sense coloms, sense arbres i sense jardins (...) Construïda d’esquena a la badia” i on “és impossible veure la mar si no és anant-la a buscar a posta”. El matí del 16 d’abril, comencen a aparèixer arreu rates mortes. Primer sembla una broma pesada. La premsa “preguntà si el municipi es proposava actuar-hi o no, i quines mesures d’urgència havia projectat”. Però “el municipi no s’havia proposat res ni havia projectat cap mesura (...) Es demanaven mesures radicals, s’acusaven les autoritats”.

Els símptomes que es detecten en els malalts són els de la pesta. El prefecte -governador- d’Orà convoca els experts, és a dir: els metges. N’hi ha que no tenen clar que es tracti de la temuda pandèmia. “Reconèixer-ho oficialment obligaria a prendre mesures implacables”. El prefecte es posa nerviós. Lúcid, el doctor Bernat Rieux -el protagonista- s’expressa amb contundència: “La qüestió no és saber si les mesures previstes per la llei són greus, sinó si són necessàries per impedir que mori la meitat de la població”. La ciutat queda tancada a l’exterior: ningú no en pot sortir.

En tres dies s’omplen de malalts els pavellons disponibles. Rieux sap que són instal·lacions precàries. L’estoc de sèrum “s’havia esgotat i estaven començant noves fabricacions”. Es medicalitza una escola i gairebé s’ocupen tots els seus cinc-cents llits. “L’organització del servei és dolenta. Manquen homes i temps”. Es formen equips de voluntaris que “ja no aconseguien digerir el cansament”. Arriben de l’exterior deu metges més. “Si l’epidèmia s’estén, seran insuficients”. Es converteix un hotel en residència de quarantena. Els membres dels equips fan servir mascaretes: “Li demanà si servia per res i (...) respongué que no, però que inspirava confiança (...) Cada vegada que un d’ells parlava, la màscara de gasa s’inflava al lloc de la boca. Això feia que la conversa semblàs una mica irreal”. “Què fan a l’hospital?”, els demanen. “És que vostès han escollit i han renunciat a la felicitat?”. Tots els edificis públics, llevat de la prefectura, es medicalitzen. La feina és “sobrehumana”.

“La ruïna del turisme”

Es prohibeix la correspondència, “a fi d’evitar que les cartes poguessin convertir-se en vehicles de la infecció”. “Els comerços de luxe tancaren d’un dia per l’altre”. Als que queden oberts, “les files de compradors s’estacionaven a les portes”. Es forma coa per obtenir el diari. “Un comerciant (...) n’havia acaparat grans quantitats per vendre’ls després a preus més alts”. Els hotels queden buits: “Era la ruïna del turisme”. Els periòdics “publicaren decrets que renovaven la prohibició de sortir i amenaçaven amb penes de presó els contraventors. Hi havia patrulles que recorrien la ciutat”. Es comença a mirar malament aquells els familiars dels quals han mort per la pesta. “Són sospitosos”. Disminueix la delinqüència habitual. S’atura el futbol i l’estadi serveix de camp d’aïllament. Es decreta l’estat de setge. Els funerals simplifiquen el cerimonial: “Els malalts morien separats de les seves famílies i estaven prohibits els rituals de vetlla”. Hi ha dolor i mort. I també comportaments exemplars.

Els oranesos “estaven molests o irritats, i això no són sentiments que puguin servir per oposar-se a la pesta. La primera reacció, per exemple, va ser la d’acusar l’administració (...) No es podria tendir a suavitzar les mesures adoptades?”, demana la premsa. Però “en conjunt no eren covards, abundaven més les bromes que les lamentacions”. Per la majoria, “era l’exili a casa seva”.

A diferència de la nostra crisi del 2020, a l’Orà empestat continuen oberts els cinemes -projectant “sempre el mateix film”- i el teatre municipal, que un pic per setmana representa la mateixa òpera. I els cafès i restaurants -els clients netegen els coberts acuradament-. Continuen funcionant els tramvies, “tots els ocupants dels quals, tant com els és possible, es donen l’esquena per tal d’evitar un contagi mutu”. Aquest “fer-se enrere de qualsevol contacte humà, i l’apetit de calor humà, però, que impulsa els homes els uns cap als altres, el colzes cap als colzes”. L’especulació fa que els pobres ho passin pitjor. Es produeixen “manifestacions aviat reprimides”. Els diaris destaquen “l’exemple commovedor de serenitat i sang freda” de la població. Però, “en una ciutat tancada (...), ningú no s’enganyava sobre ‘l’exemple’ donat”.

Sobre l’evolució de la malaltia, el comitè d’experts, com li diríem ara, no sap per on tirar. “Els metges aclaparats, davant el prefecte, ple de confusió, havien demanat i obtingut noves mesures per evitar el contagi (...) Com d’ordinari, ningú no sabia res”. El nombre de víctimes augmenta, després arriba “un llarg altiplà”. “És un bon gràfic, és un excel·lent gràfic”, opina un col·lega de Rieux.

“No és heroisme, és feina”

El doctor Rieux és l’heroi d’aquesta història. Sap que lluita contra la creació -la natura- i que “totes les seves victòries seran provisionals”, però “això no és una raó per deixar de lluitar”. Com els sanitaris ovacionats el 2020 al llarg de seixanta dies, des dels nostres balcons. “No es tracta d’heroisme”, respon. “Es tracta d’honestedat. És una idea que pot fer riure, però l’única manera de lluitar contra la pesta és l’honestedat (...) En el meu cas, sé que consisteix en fer el meu ofici”.

Tornaria la vida normal? “Tothom estava d’acord a creure que les comoditats de la vida passada no es recobrarien en un moment en què era més fàcil destruir que reconstruir”. Un personatge “creia que la pesta canviaria i no canviaria la ciutat, que, sens dubte, el més ferm desig dels nostres ciutadans era i seria sempre fer com si no hagués canviat res”.

El que l’autor aprèn de la pesta: que “hi ha en els homes més coses dignes d’admiració que de menyspreu”. I la seva advertència: que “el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i que, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç”.