Pere Perelló: “Només d’anomenar l’Islam ja sembla que invoques el dimoni cucarell”

PalmaFeia ja un temps que Pere Perelló i Payeres, qui va ser cap de la Policia Local de sa Pobla, es relacionava per motius laborals amb els magrebins que havien començat a arribar al seu municipi quan li va sorgir l’interès i la curiositat per les seves vides i costums. “Fa trenta anys, la Llei d’immigració era molt dura i hi havia coses incomprensibles, però tu veies que aquells homes, que havien estat detinguts per no tenir papers, ni ploraven ni es queixaven. Aguantaven amb dignitat i silenci, perquè tenien clar que passàs el que passàs ells havien de continuar endavant”, explica. “Això ja record que em va deixar molt impressionat. I després simplement em vaig posar a xerrar amb ells, com faríem amb qualsevol persona que veiéssim fer el cafè a una taula devora la teva. Quan els demanava com estaven les seves famílies, em contestaven que bé, però que feia dos i tres anys que no veien els seus fills”, continua, “i això em deixava el cor destrossat”. A partir d’això diu que va començar a fer-se preguntes.

De llavors ençà, qui és col·laborador de l’ARA Balears s’ha intentat acostar des de totes les perspectives possibles a la realitat dels magrebins de sa Pobla, i ho ha fet a través de tota una sèrie d’articles que apareixen ara recollits al volum Els magrebins a les Illes Balears. Entre el costum, la cultura i la religió, publicat per Lleonard Muntaner.

“És important distingir aquests tres aspectes: el costum, la cultura i la religió”, adverteix, “perquè aparentment em pensava que tot era u, però amb els anys he entès i he vist com funcionen aquestes tres qüestions que, tot i que interactuen, tenen entitat pròpia”. Aquest, diu, és un dels grans aprenentatges que ha fet en aquestes més de dues dècades en què s’ha dedicat activament a deixar constància de la profunda transformació que ha viscut el teixit social del seu poble. “Ha canviat tot”, afirma, “també les seves expectatives. Fa vint anys parlaves amb els joves de la mesquita i el que volien era un cotxe bo, unes ulleres cares i un jersei de marca. I ara de cada vegada valoren més l’educació, per exemple”.

En aquest sentit, Perelló es mostra “positiu i optimista” amb la realitat actual, si bé matisa que vol anar alerta per “no caure en la ingenuïtat”. “Crec que hi ha cert estancament, perquè n’hi ha que admeten que hi són perquè els han de menester, la tan repetida ‘mà d’obra barata’, però que en el fons volen que cadascú es mantingui al seu lloc”, relata. “Això em dol, la veritat. En certs moments la sensació és que tenim dues societats en paral·lel, superposades, i que només d’anomenar l’Islam ja sembla que invoquis el dimoni cucarell”, sentencia. I és que la seva feina no ha estat, ni de bon tros, lliure de crítiques. “Tots aquests anys hi ha hagut molta gent que no m’entenia i em qüestionava, i no ha estat fàcil, però això en realitat m’encoratjava, em donava forces per continuar”, assegura.

Al llibre s’hi recullen des d’històries personals, amb noms i llinatges, fins a bocins de la història i els costums que Perelló ha estat investigant. Tot això, passant per instantànies que retraten la quotidianitat d’una societat en canvi permanent, des de les visites de Perelló a la mesquita en temps de Ramadà, fins a la contemplació dels jocs infantils que omplen els carrers poblers. “Al final, tot és una qüestió de convivència”, argumenta, “i dic aquesta paraula perquè per sort ja ningú parla d’integració, que ja anam per una tercera generació d’infants que tenen molt clar que han de contestar que són poblers, si els demanen d’on són”, diu amb un somriure.

“Crec que en general hem estat capaços de construir ponts i diàlegs, de seure i parlar les coses, també quan semblava que hi podia haver conflictes. Hi ha hagut fracassos dolorosos, no ho puc negar, però en general s’han cercat camins i se n’han trobat”, confessa. Perelló assenyala la feina de l’associació Pa i mel, nascuda l’any 1996, com un dels exemples a seguir, i en subratlla el paper destacat que han tingut en el canvi de la situació de les dones magrebines en tots aquests anys: “Han fet molta feina perquè tinguessin espais on trobar-se i parlar, i per evitar que se sentissin aïllades. I si bé això és un tema que no avança tan aviat com ens agradaria, ja es comencen a veure alguns resultats. Les dones magrebines comencen a accedir a llocs de feina, sobretot de la indústria agroalimentària, i n’hi ha que fins i tot ja han acabat la carrera de mestra, per exemple. Aquest accés al món laboral implica una revolució, i no una revolució entre cometes: és una revolució en majúscules”.

Amb tot, però, l’autor d’Els magrebins a les Illes Balears afirma que hi ha encara algunes coses pendents de revisar, coses urgents i importants. “La premsa té una gran responsabilitat en la pervivència de certs prejudicis, i molt sovint els periodistes tenen una por i un desconeixement que es transmet i massa sovint queda incrustat”, argumenta, “de la mateixa manera que cada quatre anys, quan hi ha eleccions, acaben sortint els mateixos dos temes: la seguretat ciutadana i la immigració. És el discurs de la por, que estic fart que es faci servir. No s’hauria de poder jugar amb la fragilitat de la societat”, sentencia.

‘Els magrebins a les Illes Balears. Entre el costum, la cultura i la religió es presenta dimecres, 13 de març, a les 19 h a Can Planes – Espai d’Art i Cultura, de sa Pobla.