Dibuix
Cultura 09/07/2022

Pere Joan, suggerir més i explicar menys

Emili Manzano i Claire Roquigny presentaran, dia 26 de juliol, el documental que han dedicat a l’historietista de Palma

4 min
El dibuixant Pere Joan, en un fotograma del documental d’Emili Manzano i Claire Roquigny.

Palma“Puc xerrar seriosament, però a l’hora de dibuixar vull conservar l’actitud d’un infant que juga”. El dibuixant Pere Joan Riera (Palma, 1956), que firma només com a Pere Joan, és el protagonista del darrer documental d’Emili Manzano i Claire Roquigny, que s’estrenarà a l’Atlàntida Mallorca Film Fest. Àlbum Pere Joan (aquest és el títol del film) es presentarà el dimarts 26 de juliol a les 18 h a la sala Rívoli. La peça fa un repàs de la figura de l’historietista: “És un dels personatges més singulars que ha donat la cultura en aquest país, i quan dic aquest país és aquest, l’altre i el de més enllà”, apunta Manzano, que no es pot estar de confessar-se gran admirador des de sempre de Pere Joan, premi a la millor obra al Saló Internacional del Còmic de Barcelona amb Mi cabeza bajo el mar l’any 1991. “És molt més que un artista visual, és un narrador”, diu el director del documental.

L’audiovisual explica la mirada “original” i “atrevida” del dibuixant, en paraules de Manzano. Per fer-ho, hi surt el protagonista, però també altres persones que l’han acompanyat o que el coneixen de prop: els companys d’estudis i de professió (salvant distàncies i diferències) Max i Antoni Socias, la il·lustradora Margalida Vinyes, l’escriptor Agustín Fernández Mallo i el professor americà Benjamin Fraser, autor del llibre The Art of Pere Joan. Entre tots, i des de les seves perspectives i experiències personals, tracen un discurs per fer entendre què fa especial la tasca de Pere Joan i com veu el món i el dibuix des de les seves (gairebé) inherents ulleres de pasta.

“És una figura europea de la historieta, de la il·lustració i de la filosofia del dibuix, de la manera de mirar la vida”, defensa Manzano, que lamenta que Pere Joan no hagi tingut el ressò internacional que mereix. Això ha estat, diu, perquè “ha pres certes decisions durant la seva trajectòria per ser fidel i sincer amb ell mateix”. Per exemple, no s’ha centrat únicament en les aventures d’un personatge, un fet poc habitual en el món del còmic. “Ell sempre ha volgut experimentar, canviar, jugar. Ha estat una decisió deliberada. No vol ser només pintor, artista plàstic o visual... Pere Joan és un narrador, amb estils diferents i la capacitat de sorprendre sempre, però amb una essència molt clara”, descriu Manzano.

Interessos variats

El dibuixant va tenir aquesta voluntat d’experimentació de ben jove. Quan, a mitjan anys 70, va mudar-se a Barcelona per entrar a l’Escola de Belles Arts, va coincidir amb un grup de gent que va reconèixer tot d’una com “els seus amics”. Ho explica Pere Joan: “Era un moment de canvi, és com si la nostra història explicàs la Transició espanyola des del punt de vista d’artistes joves. Ràpidament, vaig reconèixer els meus: gent amb interessos que anaven més allò del pictòric, admiradors de la literatura, la poesia visual, els contes infantils, el món pop publicitari... Teníem una mirada més àmplia”. Avui en dia, Pere Joan encara té la mirada àmplia.

Sobre el documental, el dibuixant diu que és una obra de “flaixos” sobre la seva tasca: “És molt complicat resumir en una hora la meva feina de dècades, sobretot tenint en compte que som molt polièdric. És una peça que suggereix el meu món”, apunta. De fet, durant els 50 minuts i escaig que dura l’audiovisual, en pantalla es veuen nombrosos dibuixos i treballs de Pere Joan, cosa que ajuda l’espectador a fer-se una idea del riquíssim univers del protagonista.

El dibuixant, mirant enrere, pensa que hauria d’haver tingut una estratègia més clara per “fer més feina dins el món del còmic, sense tantes pauses entre una publicació i una altra”. Comenta que per sobreviure en aquest àmbit ha hagut de fer molta publicitat i feina per a agències. “Per això, quan faig coses pròpies, vull que siguin essencials, no vull carregar el món d’imatges inútils”, aclareix. De fet, hi insisteix: “Jo no veig el dibuix com un suport de coses visuals, sinó com un mitjà, una eina, per dir coses per a les quals costa molt trobar paraules. No som una màquina que retrata la realitat formal. Vull suggerir més i explicar menys”.

El comiat audiovisual de Manzano

Amb Àlbum Pere Joan, Emili Manzano tanca el cicle de documentals dedicat a figures de l’àmbit cultural per “reconstruir una època, més que només centrar-nos en la seva aportació artística”. Miquel Barceló, Andreu Vidal, Enrique Vila Matas i Eduardo Mendoza són els personatges a qui ha dedicat audiovisuals. Encara que la idea de Manzano i Roquigny inclogués més noms, el projecte acaba aquí. “El resultat d’aquestes feines ens encanta, però perdem diners amb cada projecte. L’aportació que fa IB3 només cobreix un 15% del cost total i no hem pogut accedir a cap ajuda”. De fet, aquest documental es va presentar a les subvencions de coproducció de l’Institut d’Indústries Culturals (resolució definitiva del 2020), però l’administració va considerar que el projecte no tenia “suficient qualitat” i que tenia “poca viabilitat econòmica i industrial”. “Ens posen al nivell d’un hoteler. Si aquestes són les regles del joc, no continuarem jugant. Sembla que l’aportació cultural és irrellevant i que es té més en compte que el producte sigui rendible”, lamenta Manzano. Això sí, veu el comiat amb Pere Joan com tancar un cercle: “Tot té un cert sentit poètic i circular”.

stats