Cinema
Cultura 05/08/2021

Immigrants classistes i anglesos xenòfobs: la vida en un barri de Londres

Dues cineastes búlgares exploren el xoc cultural en una comunitat de veïns a la comèdia realista 'Pequeños milagros en Peckham St.'

3 min
Irina Atanasova a 'Pequeños milagros en Peckham St.'

Barcelona“No he vingut a Londres per ser un paràsit i viure dels subsidis”, diu la protagonista de Pequeños milagros en Peckham St., que va marxar de Bulgària fugint de la corrupció i la falta d'oportunitats del seu país, però que tampoc ha trobat la terra promesa a Londres, on viu amb el germà historiador i un fill petit i treballa de cambrera mentre busca feina d'arquitecta. Al seu edifici de Peckham, un antic barri desafavorit en procés de gentrificació, conviu amb la brutícia i la brusquedat d'alguns veïns, la majoria de classe obrera i a l'atur. El conflicte esclata quan la protagonista acull un gat que fa dies que ronda per l'escala i, poc després, uns veïns apareixen a la porta i reclamen l'animal de males maneres. La picabaralla treu a la llum els prejudicis dels uns i els altres: la xenofòbia dels anglesos i el classisme dels immigrants de classe mitjana. El gat, espantat pels crits, s'amaga en un forat de la paret i ja no hi ha qui el tregui d'allà.

Tràiler de 'Pequeños milagros en Peckham St.'

La trama és tan mínima que et preguntes com s'ho van fer les directores Mina Mileva i Vesela Kazakova per convèncer els productors que en aquell guió sobre un merder entre veïns hi havia el potencial per a una gran pel·lícula com Pequeños milagros en Peckham St., que arriba aquest divendres als cinemes i mostra de manera brillant el xoc cultural entre els fills dels règims comunistes d'Europa de l'Est i les classes obreres de l'Anglaterra del Brexit. El resultat és una tragicomèdia brillant i més sofisticada del que sembla, d'un realisme descarnat que dibuixa a la perfecció com el mateix que ens separa és també el que ens fa iguals a tots, vinguem d'on vinguem. “La història del gat ens va passar a mi i al meu fill –explica Mileva–. Va ser quan a Bulgària ens atacaven tota l'estona per dos documentals que havíem fet [tant que van batejar-les com el Duo Diabòlic] i ens venia de gust fer alguna cosa lleugera i passar-nos-ho bé, mostrar la vida de la gent normal i els seus prejudicis sense ser políticament correctes. Però esclar, activistes com som, vam acabar parlant també de temes polítics i socials”.

Les directores Mina Mileva i Vesela Kazakova a Madrid

No som Ken Loach”

Un dels aspectes més interessants del film és que té un escenari i un conflicte que podrien ser els típics d'una pel·lícula de Ken Loach, però en lloc d'adoptar el punt de vista de les classes més humils, Mileva i Kazakova posen el focus en una classe mitjana amb poca simpatia pel socialisme. “Loach és el gran heroi de la classe obrera i nosaltres no –resumeix Mileva–. Això ens ha complicat el finançament: en una reunió amb un comitè de subvencions, els polítics no ens volien concedir cap ajut. “Per què hauríem de finançar unes cineastes de dretes?”, deien. Vam haver d'explicar-los que la pel·lícula era una comèdia. És cert que la protagonista diu coses terribles, com que tots els seus veïns són uns dropos. Quan discuteix amb una dona negra li pregunta si sap llegir! També és anticomunista, esclar, i discuteix amb els militants socialistes. I per a alguns que no pensen amb lògica això vol dir que és d'extrema dreta. Però diria que la gent d'Europa de l'Est que hem viscut el comunisme tenim alguna cosa a dir sobre el tema”.

Fotograma de 'Pequeños milagros en Peckham St.'

I tant, si tenen coses a dir Mileva i Kazakova. De fet, la pel·lícula es pot llegir com un estudi de les ferides socioculturals que ha deixat el comunisme en la psique dels búlgars. “La gent del meu país és lleugerament racista i força tancada de ment, fins i tot dos universitaris com els germans protagonistes –diu Mileva–. I crec que és conseqüència del període comunista i d'haver estar tancats en nosaltres mateixos durant tants anys. Els seus veïns també tenen defectes, esclar, però en realitat no jutgem ni els uns ni els altres, no seria just. El que és evident és que encara hi ha un Teló d'Acer a Europa, perquè a l'oest no interessa res que vingui de l'est”.

stats