PalmaPollença.- Seixanta anys contemplen el millor festival de la nostra terra, amb molta diferència, i, com és natural, la celebració s’ha convertit en un esdeveniment de l’esdeveniment. Ho seria únicament pel fet de la supervivència per persistència, però no tan sols per això. La llista de noms que enramellen la història d’aquesta aventura sembla una quimera inabastable, amb traça de continuïtat, i, sens dubte, la contundent prova de la seva personalitat i prestigi. Com a primer graó d’aquesta cadena sense fi per a tan solemne commemoració, trobam Cécile McLorin Salvant. Segurament, és la cantant més carismàtica i més reconeguda de l’actualitat, amb tres premis Grammy al seu bolic, acompanyada pel pianista que ho fa d’ençà que enregistraren Window, tot just després que l’artista visitàs sa Pobla l’any 2017. Si agafàssim les veus de Billie Holiday, Sarah Vaughan, Norah Jones i Bessie Smith, per exemple, i les poguéssim ajuntar i combinar, potser el resultat seria Cécile McLorin, tot i que rebaixada, per incomparable. La circumstància que la fa gairebé immillorable és la seva peculiar versatilitat, la seva singular personalitat i, és clar, eclèctica, molt eclèctica. Peculiar.
McLorin atresora tantes virtuts en la seva immensa tessitura que fa possible que ho pugui cantar tot, canviant de registre, d’estil, de to. I, per això, interpreta cançons de Dionne Warwick o de Judy Garland o de Barbara amb la mateixa eficàcia i diferent tarannà, i a cadascuna el que li pertoca. No fa imitacions, són versions, on sempre sobresurt ella mateixa, ja sigui cantant Promise, Promise o The Troley Song o Ma plus belle histoire d’amour. Però també pot cantar Somehow I never could believe, ni més ni menys que de Kurt Weill, que, diu, és un compositor que entusiasma a la seva mare. Per si això fos poca cosa, el bis tampoc no ho va ser. En un perfecte castellà ens oferí un preciós acomiadament a les antípodes de tot el que havia interpretat, com és la seva translació de la bella i poètica Alfonsina i el mar, d’Ariel Ramírez i Félix Luna. A aquest cúmul de peculiaritats no podem oblidar d’afegir-hi, per primordial i imprescindible, el treball al seu costat de Sullivan Fortner, un còctel de gràcia i tècnica sense màcula, com una combinació d’Oscar Peterson i Andreu Riera, i no és un acudit gratuït, el qual ens va oferir molt més que un fidel acompanyament. Amb les seves intervencions n’hi hauria hagut prou per a un concert. Ambdós plegats, un autèntic castell de focs, gens artificials.
La Misericòrdia.- No menys peculiar va ser el cinquè concert dels Estius Simfònics, que dedicà la primera part a la secció de vent de l’orquestra, dirigida per Pablo Mielgo. La segona fou com una gran orquestra de càmbra, sense timbals, trompetes ni violins. Aquesta mena de reducció orquestral podria ser el fil conductor de la història anomenada Un somni sense violí, tot i que hi mancaven més instruments. Començà la vetllada amb una selecció del Notturno op. 34 per a instruments de vent, on els clarinets, la flauta i l’oboè feren una exhibició de qualitats i talent en el tercer moviment de la composició, Andante con variazioni. Cal afegir que el títol és una mica enganyós, per la important presència de la percussió. A la segona embranzida hi vàrem trobar Joaquín Rodrigo amb una de les peces menys habituals, però no per això menys identificable, com és l’Adagio per a instruments de vent, una peça de refinada melodia i textura amb un cromatisme molt intens que la fan absolutament deliciosa. Com a colofó d’aquesta vetllada tan singular, un Brahms igualment particular, la Serenata núm. 2 op. 16, en la versió revisada i sense els instruments ressenyats, a la qual Mielgo va treure tota la brillantor i matisos. Feina de precisió i intensitat, ben feta, per a la primerenca composició, dedicada a Clara Schumann.
