L'Última

Fel Faixedas i Carles Xuriguera: “Parlem de la mort de les nostres mares i fa riure, és acollonant”

Actors, acaben d’estrenar ‘Les mares’

8 min

Maria Hostench era la mare de l’actor Carles Xuriguera i es va morir de càncer el 2002, amb 68 anys. Betty Caralt, mare de l’actor Fel Faixedas, es va morir d’accident de trànsit el 2004, amb 60 anys. Ara els seus fills els fan un homenatge preciós –a elles i a les dones d’aquella generació de postguerra– en un espectacle que acaben d’estrenar a Salt i que es titula Les mares. De la tendresa i l’humor negre de Xuriguera i Faixedas n’ha sortit, probablement, l’obra més madura i emotiva d’aquests dos còmics inseparables.

Com explicaríeu Les mares, la vostra última obra, a algú que no l’hagués vist?

Carles Xuriguera: És una representació de la vida de les nostres mares, de la vida d’una generació de dones que han sigut molt poc reconegudes. Han tingut una vida més aviat trista, perquè han treballat molt per a la família, però no han tingut ni el reconeixement, encara que dolorós, de la generació anterior, que van ser unes heroïnes de la Guerra Civil, ni són unes dones com les que ara es manifesten. Aquestes dones no. És gris tota l’estona. I a més, en el cas de les nostres mares, moren prematurament. Parlem d’això i fa riure. És acollonant. 

Fel Faixedas: Quan ho escrivia, pensava molts cops que la meva mare riuria. “Esteu com cabres”, diria. És com un homenatge que els fem. Hem gravat, per separat, nou dones de la seva generació i quan els preguntàvem: “Quins somnis teníeu?”, totes ens deien que no tenien somnis. Una família, uns fills i anar passant.

Tots els que hem vist la vostra última obra diem que és la millor. Per què?

Xuri: Jo vull dir clarament que és mèrit d’en Fel. Ha agafat el nostre humor i l’ha portat a un lloc dramàtic. Tocar una sèrie de temes molt emocionals des d’un punt de vista còmic em sembla l’encert d’aquesta obra.

Fel: Però també és veritat que ho he pogut fer pels anys que porto amb en Xuri. Quan vam viure la desgràcia de la mort de les nostres mares ens va salvar el nostre sentit de l’humor. Enfotre-se’n de la tragèdia. Ara, al cap de vint anys, ja som capaços de fer-ho en públic. Però tinc un dubte: si el meu pare pot veure l’obra o no la pot veure. No sé què passarà si el pare em diu de venir-la a veure, tinc la sensació que li diré que millor que no vingui. El meu pare era la parella de la meva mare i ell ha pogut refer la vida amb una altra persona. Jo, la mare és la mare. No voldria que el que hi explico el ferís.

Expliqueu-me els últims moments que vau passar amb les vostres mares.

Fel: Jo ja vivia al meu pis, a Arbúcies, però de tant en tant passava uns dies a casa els pares. Un dimarts, tornava de bolo, vaig dormir a casa seva i l’endemà al matí la mare em desperta: “No t’ho havia dit, marxem a Barcelona amb el teu pare”. El meu pare era cap de compres d’una empresa tèxtil i ella a vegades l’acompanyava, arreglada. La seva il·lusió era anar a Barcelona i lluir una mica els dos braçalets que tenia i la seva jaqueta nova. Mentre el pare feia les visites, ella anava al Corte Inglés, després dinaven junts... Aquesta conversa era a quarts de nou del matí i a quarts de sis de la tarda va tenir un accident de cotxe i es va morir. Ja no la veig veure més. Ja la vaig veure morta i maquillada.

Xuri: En el meu cas són mesos d’agonia. La meva mare va tenir un càncer i la cuidàvem el meu germà, la meva cunyada i jo. La recordo a la seva habitació dient-me: “Carlus, sobretot, no vull patir”. I va patir molt. La nit que es va morir la meva mare, jo me’n vaig anar a actuar amb en Fel i quan vaig tornar ella ja no hi era. La mort de la mare d’en Fel és terrible, perquè ningú no se l’espera. La mort de la meva mare tothom se l’espera. És més, hi ha moments que fins i tot dius: “Mare, more’t”.

Fel: Sí, sí, és bèstia, perquè mentre enterràvem la mare, a l'UCI de la Vall d’Hebron em deien que no era segur que el meu pare pogués sobreviure. El més curiós de tot és que ho recordo amb calma, tot són bons records. Tinc gravades frases boniques que em va dir gent del poble, o el dia de l’enterrament, amb la plaça i l’església plena a rebentar, en el moment que traiem la caixa de la meva mare sonen les campanes de les quatre de la tarda i aquell silenci no l’he sentit mai més. Hi ha estones que em poso al llit i hi penso: va ser molt ben parit. 

Recordeu l’última vegada que es van veure les vostres mares?

Fel: Estem pensant si es van arribar a trobar mai. No ho sabem.

Xuri: La meva mare ens feia el vestuari de la primera obra. Ella cosia i ens va fer unes bates.

Fel: Veus, l’humor neix d’allà. Primer, fa el vestuari la seva mare i es mor. Després, el fa la meva mare i també es mor. Fèiem la broma: “I ara, a qui li donem a fer aquestes bates?”. 

Fa uns quants anys que ens coneixem i aquest humor negre, molt dirigit a la mort de les mares, l’heu tingut sempre. Però mai a dalt l’escenari.

Fel: Exacte, en un cercle molt íntim. Hem esperat a ser madurs nosaltres per portar-ho a dalt de l’escenari i ensenyar a la gent que, al final, ens hem de poder riure de tot.

Xuri: Ara, quan fem l’obra a Torroella o a Arbúcies, tota la gent que coneixia la Maria Hostench o la Betty Caralt, com s’ho agafaran tot això?

Si ara tinguéssiu l’oportunitat de veure les vostres mares una última vegada, què els explicaríeu, vint anys després?

Xuri: Mare meva, uf. Segurament aniríem a parlar dels fills. El meu pare encara va morir abans, no han conegut els meus fills. La meva mare va ser àvia pocs mesos. Ella tenia tres joies i em deia: “Carlus, això guarda-ho per a la Clàudia”. Jo tinc una obsessió: vull ser avi. 

Fel: Com que a casa s’ha parlat molt de la mare, moltes vegades quan fem alguna cosa ja són els meus fills que diuen: “Si això ho veiés la iaia Betty”. Perquè saben que jo sempre ho repeteixo. Això és el que em fa més ràbia, que no hagin pogut veure els seus nets.

Quina és l’última feina que vau fer abans de guanyar-vos la vida amb el teatre?

Fel: Jo era peixater amb la meva mare.

Xuri: Jo era peixater amb la meva mare.

Fel: És que és molt ben parit, això. Tots dos peixaters, i ara fa vint-i-sis anys que fem teatre junts.

Quina il·lusió teniu que no tingui res a veure amb el teatre? Tu deies ser avi.

Xuri: Sí, és una il·lusió vital, però de cap manera vull posar pressió a les meves filles, que encara són molt joves. Penso que estaria molt bé que als geriàtrics els avis estiguessin junts amb les criatures que van a les escoles bressol. Que, en la mesura que fos possible, compartissin espai. La d’avis i nets és una connexió molt especial. Uns hi poden aportar experiència i els altres donar vitalitat als que estan encarant el final de la seva vida.

Fel: Jo sempre en tinc moltes, d’il·lusions, ja ho sabeu. Ara soc el president de l’Arbúcies de futbol i m’agrada veure com el camp s’omple de gent jove, veure l’alegria que hi ha. 

Quina és l’última vegada que vau viure a Barcelona?

Fel: Jo vaig viure-hi dos dies, em sembla. L’any 2000 vam llogar un pis a Barcelona, perquè fèiem temporada al Club Capitol. Recordo que la primera nit, entre ambulàncies, escombraries, els veïns, els cotxes a les sis del matí i la policia, vaig dir: “Aquí la gent no dorm o què passa, en aquesta puta ciutat?” La segona nit ja vaig decidir anar amunt i avall, dormir a Arbúcies i al matí anar al bar a fer el cafè amb els avis d’allà. Dues nits, hi he viscut. No se m’hi ha perdut res. Treballar-hi sí, viure-hi no.

Xuri: Jo hi he viscut quan vaig estudiar filosofia i haig de dir que m’agrada. És una ciutat molt agradable, petita, assequible.

Fel: A mi Barcelona se’m fa un món. Girona és la ciutat més gran que puc assumir. Cada cop necessito menys gent.

Quina és l’última vegada que heu estat a l’estranger?

Xuri: Aquest estiu, a Sardenya. M’he enamorat de Sardenya, és la meva illa. Ara me n’hi aniria a fer vi i a rellegir la Michela Murgia i faria el bandoler per allà, jo què sé.

Fel: Esclar, és que les mares eren diferents però nosaltres dos també, eh. Jo vaig anar a París, l’any passat, amb la meva dona i els meus fills. Viatjar m’agrada, però jo estic molt bé a casa. És una cosa que arrossego de la meva mare.

Xuri: A l’espectacle nosaltres parlem de les nostres mares, però hi ha un punt que les mares també parlen de nosaltres. 

Fel: Tots, vulguem o no, som les nostres mares.

Xuri: És una frase de l’Ada Klein, que ens regala i que utilitzem a l’espectacle.

Fel: Som les nostres mares, i com més gran et fas, més. Quan vaig veure l’espectacle en vídeo, em va impressionar molt: “Hòstia, soc la meva mare!”

Xuri: A mi em va agafar un patatús a la prova de vestuari. Anem vestits de les nostres mares, literalment, hem fet perruques copiant els pentinats de les nostres mares. Quan em vaig veure al mirall vaig veure-hi la meva mare. És que soc igual. És molt inquietant. 

Quina és l’última vegada que algun dels dos heu tingut problemes econòmics?

Fel: Uf, jo l’última vegada va ser molt gros i va ser l’any 2015. Em vaig arruïnar. Ens vam quedar sense feina, no tenia estalvis, tot i haver guanyat molts diners, però me’ls havia gastat. La meva dona no tenia una feina fixa, acabàvem de ser pares i obríem calaixos buscant euros per anar a buscar un pollastre a l’ast per dinar, perquè no en teníem ni cinc. El meu pare ens va ajudar, els meus sogres ens van ajudar molt. Hi havia dies... Jo fumava, en aquell moment, i pensava: “Com ho faig per comprar tabac?” Va ser molt estressant, però com la mort de la mare, també va ser molt ben parit. És d’aquelles lliçons de vida que em serveixen per explicar als meus fills que no tot és tan fàcil com sembla. Ara em guanyo molt bé la vida i soc molt feliç, però l’any que ve no sé què em passarà, per tant, precaució. Potser aquell bolo que ara em fa una mica de mandra el vaig a fer perquè no sé si l’any que ve tindré feina. Procurar que als meus fills no els falti de res, però que tampoc ens passem. Van ser uns mesos molt durs. Vam acabar donant la casa al banc i començant de zero amb la meva dona. I allò va fer que es consolidés molt la relació amb ella. Pots tenir una parella al costat que et retregui coses i, en canvi, ens vam unir molt.

Xuri: Amb la meva parella també vam patir problemes econòmics durant la mateixa època, però no va ser tan crític. Jo no vaig perdre la casa ni res, però deixes de fer coses, perquè no tens calés. Teníem molts deutes amb molta gent, que és una cosa que també fa vergonya, i sobretot qui ho pateix són les filles. Algunes vegades la meva filla petita, l’Adriana, diu: “Ara ja tornem a ser rics, papa?” 

Havíeu sigut de gastar molt?

Xuri: Sí, jo no he tingut problemes de gastar i de donar. És que tant a aquest senyor com a mi els calés no ens han importat mai, no ens interessen. Només que els necessites per viure. No hem fet ni un sol pas per fotre calés.

Fel: Res del que fem ho hem fet mai per calés. Sempre és pensant com t’ho pots passar bé i com pots alegrar la vida als altres. 

Les dues últimes són iguals per a tothom. Em sabríeu dir una cançó d’El Último de la Fila?

Fel: Sí, Aviones plateados. Jo havia anat a concerts d’El Último de la Fila.

Xuri: Jo soc molt fan d’El Último. Jo em tancava al cotxe del meu germà, que tenia uns bafles més bons, i em posava cassets d’El Último de la Fila.

Les últimes paraules són vostres.

Fel: Tinc molta esperança que Les mares serà un espectacle que disfrutarem molt, nosaltres i el públic, que farem moltes entrevistes, però ja saps que per a nosaltres, com aquesta conversa cap.

Carles Xuriguera i Fel Faixedas a la sala Versus Glòries de Barcelona.
Qui és en Fel i qui és en Xuri

Porten mitja vida fent teatre junts i al públic encara li costa saber qui és qui. El de cabells blancs és en Fel Faixedas, que està a punt de fer 54 anys. El cap pelat és en Carles Xuriguera, que n’acaba de fer 52. La cita per a aquesta conversa és a la Versus Glòries, la sala teatral on ells han fet temporada a Barcelona amb les seves últimes obres.

En Fel hi arriba amb el seu cotxe, des d’Arbúcies. Després ha de tornar perquè avui té cita amb el fisioterapeuta. En Xuri ve del Vallès Occidental amb els Ferrocarrils. A l’hora de dinar es deixarà la gorra al restaurant i el cambrer sortirà escopetejat al carrer per tornar-l’hi. Tots dos encara estan aclaparats per la reacció gairebé unànime del miler d’espectadors que hem vist les primeres funcions de Les mares.

stats