Amb qui parl?, digau…, sí?: Contestes al telèfon a l’antiga?

PalmaSona el telèfon, qualcú corre escapat cap a l’altre cap de la casa, el despenja de la tauleta, diu “amb qui parl?”, s’asseu en aquella cadira reservada per a aquesta funció especial i comença una conversa, que previsiblement no s’allargarà durant gaire estona. Vint minuts, a tot estirar. La situació descrita és, l’any 2023, una ficció o, més ben dit, un record d’allò que passava de manera habitual vint anys enrere.

La substitució de les línies de telèfon fixes per les mòbils ha comportat també canvis en el llenguatge quotidià. Com que s’ha perdut l’anonimat de la persona que telefona, perquè el seu nom apareix en pantalla, qui contesta no té necessitat de demanar qui crida. Així, han deixat de ser habituals fórmules abans quotidianes, com l’esmentada “Amb qui parl?”, “Digau…” o “Qui el demana?”.

Una menció especial mereix l’expressió “amb qui parl?”, perquè evidencia que el telèfon no era per xerrar, sinó per parlar. És a dir, per transmetre aquelles informacions estrictament necessàries sense tudar, abans que existís la tarifa plana, minuts de connexió telefònica. “Els joves utilitzau el telèfon per entretenir-vos. I això no és així. El telèfon només ha de ser per a una urgència, per si hi ha un denou. Per xerrar del que xerrau, podeu esperar a tenir la conversa en veure-us”. A quin major de 40 anys no li han dit això?

Seria estrany sentir un jove dir “amb qui parl?” o “digau...”, mentre despenja el telèfon. Bé, això en cas que el despengi, perquè hi ha evidències que les persones en aquesta franja d’edat són més d’enviar missatges i notes de veu que no de telefonar, cosa que s’associa amb la població de més edat. És curiós com, per bé que no ha desaparegut del tot, el verb ‘despenjar’ ha cedit el pas al verb ‘agafar’. “Ohhh, si em telefona cinquanta vegades i no l’hi agaf, no veu que és perquè no hi vull xerrar?!”, potser haurem sentit a dir a qualcú.

La vida miserable que ara du el verb despenjar, en el sentit de contestar al telèfon, contrasta amb la plena vigència de l’expressió ‘estirar la cadena’ per referir-se a fer córrer l’aigua un cop s’han fet les feines a l’excusat. El canvis tecnològics en aquestes dues accions no han causat canvis en el llenguatge d’una manera semblant. Tot i que qualque vàter deu quedar arreu del domini lingüístic amb la cisterneta enganxada al sostre, allò més comú és que per fer córrer l’aigua s’hagi de pitjar un botó. I malgrat això la gent continua dient “estirar la cadena” per referir-s’hi.

Quin temps fa que no dius “No m’agafen el telèfon, fa hores que ho prov, però tot el temps comunica”? Senzillament, perquè de poc ençà els telèfons, els fixos s’entén, ja no comuniquen, sinó que diuen “la seva cridada està sent transferida” (suposant que ho diguin en català, calcant l’expressió del castellà) i al cap d’uns segons la connexió es talla en sec. És per aquest motiu que els diccionaris, devora l’accepció genèrica de “donar a conèixer (alguna cosa) a algú” de comunicar, encara n’inclouen una altra: la de “tenir la línia ocupada el telèfon al qual hom truca”.