Pardal de moro o pixota negra: quin nom et fa riure més?

PalmaSi no se’n sent a parlar gaire, per ventura és perquè, a diferència dels eriçons, els pardals de moro no tenen pues i, per tant, són totalment inofensius. Els seus cossos llargaruts, llefiscosos i gairebé immòbils, solen reposar al fons de la mar, en superfícies arenoses, amagats dins la posidònia o en els mateixos solcs que fa la roca, sempre que no sigui molt gratellosa.

La immobilitat d’aquest animal, que a la costa catalana anomenen pixota negra i a Menorca, verga mansa, just és aparent. Perquè si una persona s’hi fixa bé, amb les ulleres de nedar posades, veurà que el seu cos cilíndric batega, sense que gairebé sigui perceptible que es mou del lloc. Tanmateix, el moviment de l’animal s’accelera quan el banyista el treu de l’aigua i se’l posa damunt la mà. És aquí que observarà com el cos de l’animal s’arrufa i pren una forma més arrodonida. En aquest cas, convendrà amollar-lo com més aviat millor i tornar-lo a la mar, abans que la seva pell no perdi la humitat.

‘Pardal de moro’ i ‘pixota negra’ remeten a unes denominacions que més d’un considerarà reprovables i a d’altres els fan riure molt. Ara bé, voler-les baratar per cogombre de mar, que alguns sostenen que es una traducció literal de l’expressió castellana pepino de mar, és probable que no faci fortuna. Basta recordar que la campanya ‘Esborrem el racisme’ que l’Ajuntament de Palma impulsà el 2019, i que proposava dir fruit que punxa en lloc de figa de moro, o vi de tonalitat intensa en lloc de vi negre, va tenir molt d’èxit. I no va ser per haver assolit els objectius marcats, sinó per la quantitat de comentaris en to de befa que va generar a les xarxes i mitjans de comunicació. Tanmateix, la denominació que dona més poca guerra és la menorquina, perquè ‘verga mansa’ fa pensar en un membre viril que no ofereix resistència i es deixa engronsar per les ones de la mar.

El piu de moro o carall marí, com també l’anomenen en diferents parts del domini lingüístic català, no està tot sol a l’oceà. Té un parent més gros, bonyarrut, de cos aplanat i de color rosa o marró fluix: és l’espardenya de mar. A diferència del pardal, que no pot arribar als 20 centímetres, l’espardenya, que també és diu llongo, llonguet o pastisset, pot passar dels 35 cm de llargària. Les diferències no acaben aquí. Perquè si el pardal no té valor comercial ni culinari, l’espardenya sí que en té. El biòleg alcudienc Toni Mateu Vera, fill de pescador, assegura que a ca seva sempre n’han menjat, d’espardenyes. “Mon pare, qui es va jubilar l’any passat i pescava amb arts tradicionals, ens en duia molts de dies, d’espardenyes. El motiu és que d’aquest animal, a les Balears, no en fan cas, però als pobles de costa catalana els donen molt de valor. Són animals que viuen a fondàries de fins a 800 metres, i les xarxes llagosteres moltes de vegades treuen espardenyes. Com que mon pare no les podia col·locar al mercat, ens les menjàvem nosaltres. De l’animal, només se n’aprofita la musculatura interior. És blanquinosa i, quan l’has treta, s’assembla a una sípia o un calamar. Posada dins una paella o arròs sec, dona molt bon gust”, comenta Vera.

En parlar d’ocells i peixos, sempre s’observa una gran varietat de noms. Si els inofensius pardals i espardenyes són anomenats de tantes maneres, com no ha de ser diversa la manera d’anomenar eriçons i grumers. En ficar-se una pua a la planta del peu, depenent de la part de la costa on es trobi el perjudicat, se sentirà a dir “m’he ficat una pua de vogo (si és a Alcúdia), d’oriç o garoina (si és a l’Empordà), de garota (si és a un poble del Maresme) i d’eriçó (a la major part del territori)”.