L a vida nocturna dels anys 60 girava entorn d’una nodrida galàxia de sales de festes, bars i restaurants, la majoria concentrats a la plaça de Gomila. D’entre tots cal destacar la discoteca Tito’s, situada a l’antiga casa de la família Gomila, “indianos” rics que la varen vendre i se’n varen anar per sempre a Santiago de Cuba, on tenien la casa principal. La sala era un espectacular balcó sobre la badia de Palma –sense barques ni cotxes– amb la Seu a l’horitzó. Paco Moyà, el seu director artístic, va ser capaç de contractar a artistes de fama mundial com Ray Charles, els Platters, Maurice Chevalier, Lionel Hampton, Tom Jones, Marlene Dietrich o Louis Armstrong, entre molts altres. Cartells de luxe que omplien la sala de gom a gom. De manera contraposada, la discoteca preferida pel públic local i els turistes era Tagomago. Oferia un espectacle arrelat a la cultura mallorquina, estava sempre animat pels Valldemossa i Margaluz, els seus propietaris.
La plaça de Gomila, concentrava un bon grapat de locals que configuraven una vida nocturna on es congregaven tota mena de públics. Hi havia altres discoteques –com Rodeo i Rodeito– més dirigides al públic local. Sgt. Peppers era per entesos rockers; no debades hi actuà en directe Jimmy Hendrix l’any 1968. Posteriorment s’inauguraren altres discoteques com la moderníssima Barbarella i Tiffanys, conegudes arreu d’Europa. Els experts en aquella geografia començaven el circuit processional amb un sopar als restaurants El Patio, Samanthas o Ola’s; una posterior visita a barres de primera línia com ara Joe’s, Mónaco o Mínims i acabaven de matinada a les discoteques.
Gomila fou lloc màgic de diversió, conversació nocturna i escenari d’històries amoroses de tota mena, com explica Tomeu Canyelles en el seu llibre sobre els picadors. La festa durà fins a finals dels 70, quan la droga ho empastifà tot i obrí el pou per enfonsar aquella època. El barri de Gomila, cor del Terreno, està avui tan transformat que sembla impossible que un dia fos el centre del món. Una lliçó per a no oblidar.
En aquest procés de projecció exterior de Palma s’introduí, l’any 1964, el Festival Internacional de la Canción de Mallorca, que celebrà la primera edició a l’Hotel Cristina, entre Can Pastilla i l’Arenal. Seguiren sis convocatòries més que donaren peu a la popularització de Palma i de Mallorca amb cançons de gran èxit en els hits parades: Me lo dijo Pérez, Vuelo 502, El puente, El turista 1.999.999…
En aquells anys 60, Palma s’introduí a l’imaginari popular europeu com un espai mític de lleure i diversió, especialment de vespre. El significat de la vida nocturna de Palma per molts de ciutadans nascuts els anys 40 i 50 el descriu Jordi Bayona en la seva darrera novel·la, Bésame… odiame… ¡haz algo!, que publica en portada una foto emblemàtica d’Anita Ekberg, promocionant la Mallorca dels anys 60. Llegim el que diu la protagonista d’aquesta novel·la: “Llegamos a Mallorca en la primavera de 1964. La única mancha en el recuerdo la puse de mayor: año infausto que celebraba los 25 años de paz franquista. Me quedé con que ‘cada día es fiesta en Mallorca, cada noche surge un nuevo amor. Soy feliz viviendo aquí en Mallorca, paraíso del Amor’. Everyday is Sunday in Mallorca, everynight stars are in the Sky… Era la melodía de los Javaloyas que sonaba en aquel verano que yo bailaba y cantaba descosida”.
