Òpera. Femení plural

PalmaPodríem posar molts exemples que constaten la certesa del títol, però tan sols amb les tres darreres òperes que he pogut veure aquests dies qualsevol dubte s’esvaeix de seguida. Primer va ser el Gotterdämerung de Wagner, on queda clar que la tràgica i cabdal protagonista és ella, Brünhilde. No ho és més ni menys que Senta, qui encapçala el repartiment de L’holandès errant, que vàrem poder gaudir al teatre Principal de Ciutat. Per arrodonir la setmana, al Gran Teatre del Liceu, qui duu l’estendard és qui dona títol a l’obra, La Gioconda. Una composició, l’única coneguda d’Amilcare Ponchielli, però, així i tot, una indiscutible obra mestra que necessita sis veus de primer nivell per arribar a port sana i estàlvia, com així va ser pel que fa a la producció entre el Liceu i el Teatro di San Carlo di Nàpols, dirigida escenogràficament per Romain Gilbert. Basada en un drama de Victor Hugo, Angélo, tyran de Padoue, a la qual Arrigo Boito, autor dels llibrets de les darreres i entre les millors valorades òperes de Verdi, sota el pseudònim de Tobia Gorrio, va traslladar a Venècia. Un aspecte que Gilbert ha configurat amb total i absoluta fidelitat, afegint unes pinzellades de la commedia dell’arte, amb la inclusió de l’Arlequí, Pantaleó i Colombina, a més d’alguna llicència argumental, com és ara i entre d’altres, l’aparició final de La Cieca, a càrrec d’una Violeta Urmana que encara conserva no poques de les seves qualitats i sobretot l’eficàcia per dibuixar amb precisió les indispensables característiques del personatge.

Pel que fa a la resta, La Gioconda va a càrrec d’una Saioa Hernández la qual oferí una interpretació excelsa, amb exhibició de no poques textures i molts més colors, per donar vida, i mort, com les altres dues citades i moltes més, a un personatge que implica no poques dificultats. La seva adversària argumental, Laura Adorno, interpretada per Kseni Dudnikova, també va deixar el llistó molt amunt. De fet, els primers aplaudiments de la vetllada amb molta ànima els vàrem poder sentir quan ambdues interpreten el seu duet E un anatema, ja que, per altra banda, Michael Fabiano com a Enzo Grimaldo va tenir una actuació poca cosa més que correcta, o millor, diria que molt desigual, fins al punt que on havia de revalidar el seu personatge, cantant la més famosa i reconeguda ària, Cielo e mar!, se’n va sortir com va poder, amb empentes i rodolons. Contundent i amb gran presència Gabriele Viviani com a Barnaba, de la mateixa manera com John Relyea enllestí un sòlid i no menys poderós Alvise Badoero. Seria injust no destacar l’Isépo arlequinat de Roberto Covatta i la famosa Dansa de les hores, i el cor, també indiscutible gran protagonista de la complexa i marmòria composició. Dirigí la funció Daniel Oren, amb molta intensitat i vehemència gestual. És una opció. 'Excel·lències venecianes' també hauria pogut ser un títol adient d’aquest paper, per una òpera on podem trobar infinites influències, des de les de Verdi fins a la Grand Opéra, sense perdre grandesa ni personalitat pròpia.