Una onada mediterrània amarà el Claustre pollencí

Maria del Mar Bonet, Vincenzo Capezzuto i Cristina Pluhar amb L’Arpeggiata varen ser els encarregats de donar vida al concert diferent que gairebé cada edició és un constant al Festival de Pollença. El títol ja era prou significatiu, Sons, ritmes, tonades i cançons de la tradició mediterrània. El ple, absolut, amb cadires dins la part coberta del claustre. Era la merescuda presència de Maria del Mar Bonet a l’esdeveniment musical per excel·lència; a més, amb el valor afegit de L’Arpeggiata de Christina Pluhar, un grup icònic de música antiga i tradicional, que fins i tot sorprèn que no hagin coincidit fins ara. Ha estat una producció de Torroella de Montgrí, de Sagunt i de Pollença. Tot un encert, sobretot si hi afegim que el grup venia acompanyat d’un dels seus cantants habituals, el sopranista Vincenzo Capezzuto. Amb ell i el grup començà una vetllada intensa, entranyable, immensa. Aquest darrer adjectiu abasta gairebé tot el que va succeir sobre l’entarimat pollencí des que la formació començà la seva intervenció amb la Ciaccona, de Maurizio Cazzati. Tota una declaració d’intencions del que ens esperava. En primer lloc, van sorgir la gràcia, el talent i la veu fresca i simpàtica, com el seu rostre, del cantant sorrentí. Un torrent d’energia que indiscutiblement va encomanar el públic, per tot just després deixar-nos corpresos amb la seva versió de Dicitencello Vuje, una autèntica meravella farcida de calidesa. Una tarantel·la tradicional napolitana, Lo Guarracino, tornava a posar el somriure al rostre. Entre l’una i l’altra, una improvisació instrumental, Canario… O un solo de percussió de David Mayoral per deixar constància de la versàtil magnitud del concert.

No era fàcil assimilar una onada mediterrània tan fastuosa, que ja tenia el públic encisat. Però encara hi mancava el que segurament un bon nombre de gent estava esperant. I va aparèixer Maria del Mar Bonet, per acabar d’amarar l’emblemàtic espai. Ho va fer emocionada i tot just abans de començar a cantar agraí el convit i el plaer de fer-ho amb tan immillorable companyia. Immillorable també podria ser un adjectiu definidor de tot plegat. Inicià la seva intervenció amb la Dansa de la primavera i La dama d’Aragó. Posà de bell nou la pell de gallina i segur que es varen humitejar més d’un parell d’ulls amb la seva versió de La mort de na Margalida. Parlant d’ulls, l’aclucada d’ull pollencina va començar amb la seva versió musicada del poema de Costa i Llobera La cançó de Na Ruixa Mantells. Tampoc no hi podia mancar El pi de Formentor. A punt de finalitzar, dos fandangos, un mallorquí interpretat per Maria del Mar i un altre, de Santiago Murcia, interpretat a la guitarra barroca per Josep Maria Martí Duran i David Mayoral a la percussió. Amb la Jota marinera va concloure l’espectacle, que no havia acabat. Dos bisos, simpàtics, divertits, nostrats, interpretats pels dos cantants. El primer, Bolero de s’escandalari. El segon, una altra festa, el tradicional copeo Tira-li cocetes, acompanyat de mamballetes i interactiu. A tot això, si els dos cantants varen omplir de sensacions el claustre no va ser sense la cooperació imprescindible del grup musical, com és ara amb la tiorba i els arranjaments de Christina Pluhar, el salteri, el cornetto, el guitarró… ja per si mateixos un espectacle autèntic.