Ignasi Miró: “La nutrició cultural ajuda molt a la felicitat de les persones”

Director de l’Àrea de Cultura i Divulgació Científica de la Fundació "la Caixa"

8 min

Fa un quart de segle, Ignasi Miró (Terrassa, 1973) va aparcar el violoncel i els estudis de periodisme per entrar a la Fundació La Caixa. Des del 2008, aquest pare de tres fills en dirigeix l’Àrea de Cultura i Divulgació Científica. El truc per convertir-se en un gestor cultural de referència és, segurament, trobar el punt just perquè l’artista no el vegi com un buròcrata i que el poder no el percebi com el bohemi de la tribu. Aquestes festes de Nadal m’he enganxat a la nova plataforma digital cultural que el seu equip de 50 persones ha estat gestant durant tres anys. L’han batejat amb el nom de CaixaForum+. Val molt la pena navegar-hi.

Els Reis d’Orient ens han deixat un regal sensacional per a tots. Què és CaixaForum+?

— És una plataforma de continguts de cultura i divulgació científica gratuïta i que s’ofereix en format web o aplicacions perquè el conjunt de la ciutadania se’n pugui beneficiar en el seu temps d’oci.

¿Però per veure què?

— Per veure tot allò que estimula la curiositat i el coneixement des d’una certa base de no-ficció, que seria el pal de paller dels continguts que hi tenim.

És a dir, documentals, concerts, sèries, podcasts...

— De tot. Hi tenim literatura, música, cinema... Hi pots trobar ciències de la vida, ciències socials...

Com més petit és l’entorn on vius, més costa accedir als continguts culturals de qualitat. La plataforma CaixaForum+ és l’eina per arribar-hi ”

Però si a internet ja hi és tot, què ha fet CaixaForum+?

— Precisament perquè a internet hi ha tanta cosa, ho fa inabastable. Nosaltres, a partir de ser un actor ja conegut del món de la cultura, ens posem a fer una tasca de comissariat, de selecció de continguts. Diem: "Ves a CaixaForum+, que hi trobaràs coses amb un segell de qualitat que t’estalviarà temps i et satisfarà segur".

Com sabeu que ara la gent vol cultura a les pantalles?

— Perquè el consum de cultura té a veure amb els hàbits i per fomentar els hàbits cal posar-ho fàcil en l’accés. Tenim una xarxa important de centres que cobreix una part de la geografia: nou CaixaForums i un Museu de la Ciència. Amb això arribem a 3 milions i mig de persones cada any. Però no cobrim tot el mapa. Una persona que visqui a Ripoll o Terol no té accés a aquests continguts de cultura de qualitat i, per tant, una plataforma ens va semblar una bona eina per arribar-hi. El nostre objectiu és que el conjunt de la ciutadania, visqui on visqui, tingui aquesta oportunitat de contacte amb l’oferta cultural. Perquè, en general, com més petit és l’entorn on vius, més difícil ho tens per accedir a aquesta cultura de qualitat.

Quin és el públic al qual us dirigiu? Perquè veig molt difícil redirigir el jovent cap a l’oci cultural.

— Aquest dia hi havia un article a El País que deia: “Ir a un museo, ni de coña”. Se centrava en els joves que no volen anar a aquests espais culturals. Jo crec que aquest és el repte. Com ser capaços que els espais físics tinguin un públic més enllà de persones de més de 50 anys, dones, majoritàriament amb un determinat nivell socioeconòmic, que es permeten els consums presencials de la cultura. Els joves consumeixen plataformes. Es tracta que tinguem aquí una sèrie de continguts que als joves els puguin atreure.

La vida que tenim passa per les pantalles i la cultura necessita una finestra en aquests formats ”

He entrat a CaixaForum+ i m’hi he registrat. I certament és de franc. ¿Això és el ganxo inicial i després fareu pagar?

— No, tot el que és visible, tot aquest repositori de 1.000 continguts i que anualment tindrà material nou, tot això serà gratuït. La part que tenim previst desenvolupar, que és una línia de streamings, aquesta segur que tindrà uns pagaments que no hem definit en aquests moments.

¿Per exemple, una òpera en directe o un concert determinat?

— O una conferència, o un festival de cinema que faci una part de la programació a la plataforma.

Ens desplacem a una exposició, però mirem molta cosa a la pantalla. ¿Al segle XXI, el consum cultural ha de tenir una pota digital i una de presencial?

— És evident que ha de ser així, perquè hi ha una part de la vida que passa per les pantalles, i considerem que la cultura necessita una finestra que valgui la pena ser vista també en aquests formats.

¿La necessitat de crear CaixaForum+ us va sorgir arran del confinament estricte del març al maig de l’any 2020?

— Hi estàvem treballant abans, des de primers del 2019, perquè la impossibilitat de la missió d’arribar al conjunt de la població ja la teníem detectada. També era una oportunitat perquè no hi havia una plataforma així al nostre país. La pandèmia ens va donar els elements, i la tranquil·litat, de veure que realment la gent consumia cultura en format digital.

Durant el confinament, les institucions culturals van posar tot de material a disposició de la gent amb bona fe, però molt desordenada. Seria això?

— Sí. Es va demostrar que, quan no et deixaven fer res, apareixia la inquietud del consum cultural, com la de fer esport o la de fer pastissos. La cultura va jugar un paper en tot aquest període.

Cayetana Guillén Cuervo, quan vau presentar la plataforma, ho va batejar com “el Netflix de la cultura”. ¿Aquesta és l’etiqueta que voleu?

— Bé, no. És una manera senzilla de dir-ho perquè ens entenguem tots. Nosaltres som una plataforma que volem que tingui molts continguts, amb una oferta que, després de quinze dies d’haver-hi navegat, no diguis “ja ho he vist tot”. Aspirem a ser un aparador contundent en termes de volum i en termes de rotació. Que hi hagi sempre prou novetats perquè cada cop que hi entris vegis que l’aparador ha canviat. Si això és ser un Netflix, doncs endavant les atxes, però no seria la nostra voluntat publicitar-nos dient això.

¿Està demostrat que la nutrició cultural intervé decisivament en la felicitat de les persones?

— Jo crec que hi ajuda molt. La prova l’hem tingut en la pandèmia. En el moment que ens hem tancat casa i hem viscut una situació totalment nova, no hem tingut por a contagiar-nos, hem tingut por a avorrir-nos. I, aleshores, en aquestes sortides cap a una distracció psicològica pel meu benestar, la cultura ha jugat un paper fonamental. Hi havia gent que tocava al balcó de casa i d'altres que consumien cultura en grans quantitats.

Gent que miri un nu de Modigliani, que escolti un concert de Beethoven, que miri a la plataforma unes conferències sobre Montserrat Roig a l’Ateneu Barcelonès... Això és per a un percentatge petit de gent. ¿La cultura no és també una esquerda social?

— Des de ja fa molts anys intentem eliminar aquest gap. L’única manera per arribar a poder gaudir d’un concert de piano de Beethoven és que algú t’hagi posat les pedretes al camí que t’hi facin aproximar per acabar-ne disfrutant i que et pugui emocionar. La capacitat d’emocionar-se, la capacitat de la creativitat, és intrínseca a totes les persones. I el que sí que diríem és que a la cultura li ha faltat, en general, una certa capacitat de ser pedagògica, de posar-ho fàcil. I ha fet un cert esforç per posar-ho difícil.

Podent mirar el Sálvame Deluxe un dissabte a la nit, per què m’he de posar a mirar un documental sobre el dissenyador André Ricard?

— Doncs perquè segurament el Sálvame Deluxe de torn seria el fast food alimentari. Si tu vols tenir una bona salut, millor que no mengis cada dia hamburgueses amb patates. La cultura forma part d’un hàbit que, si no s’educa, correm el risc d’acabar amb una nutrició, en sensibilitat, que no donarà el to.

L’esperit és donar una oportunitat a tot aquell que estigui cansat del ‘Yo soy Georgina’, per entendre’ns ”

Precisament André Ricard diu al documental: “S’està perdent el temps en ximpleries quan hi ha coses essencials que estan pendents”. Aquest és l’esperit? Aparcar la tafaneria intranscendent?

— No, l’esperit és donar una oportunitat a tot aquell que estigui cansat del Yo soy Georgina, perquè ens entenguem, perquè d’aquests n’hi ha cada setmana i n’hi haurà sempre. I qui pensi que no sap qui és Ricard, aquí pot descobrir-lo. A mi m’ha passat amb el documental de Dora Maar, una senyora que situem perquè és la fotògrafa del procés de creació del Guernica de Picasso però que, veient el documental, veus que és una senyora amb una vida que meravella.

Parlem de llengua. Quants dels 1.000 continguts penjats al CaixaForum+ són en català?

— Doncs mira, en català n’hi ha 200. El més important és explicar que la plataforma funciona amb les versions originals de cada document. I en els casos de llengües estrangeres, sempre que cal, amb la subtitulació en català i en castellà.

¿D’aquests 1.000 continguts, n’hi ha que heu fet vosaltres?

— En dos anys, pràcticament la meitat dels continguts generats són propis, ad hoc per a la plataforma.

Us heu posat a fer televisió. ¿Això vol dir dinamitzar el sector audiovisual?

— Sí, hem estat treballant amb una setantena de proveïdors, molts d’ells productores, però també empreses de traducció, de subtitulació, de tecnologia... Més del 60% d’aquestes empreses són catalanes. I sí, hem dinamitzat aquest sector. Una periodista em deia: “Ah, doncs aquesta plataforma fa tots els projectes interessants que tenim al calaix i que he volgut vendre aquí, allà i més enllà, i ningú els compra. Això a CaixaForum+ li pot interessar?”

Tindreu cua.

— Sí, la tenim. També és un bon símptoma. No ens espanta. Sabem gestionar cues, als centres... Ho farem a la plataforma.

Abans has citat el documental de Dora Maar. Quin parell de coses ens recomanes tu, de la plataforma?

— Les coses que m’han interessat són totes les que t’ensenyen les parts no vistes del procés de la cultura. Per exemple, tenim una sèrie que es diu En companyia, que és una successió de capítols que t’il·lustren com s’han treballat les obres de teatre, la lectura del text, l’elecció dels actors, les proves de vestuari, el disseny d’una escenografia. I tot això ho pots veure en paral·lel a través de quatre companyies.

I la segona?

— Una altra en l’àmbit de la ciència. En deu minuts, en el que serien tres parades d’autobús, t’expliquen una determinada imatge icònica de la ciència, com la petjada d’Amstrong a la Lluna o la foto d’Einstein feta pel Halsman. Per què es va fer, com es va fer, què volia solucionar, si és que hi havia algun repte científic al darrere.

Una última curiositat. Revela’ns, d’una vegada per totes, si el símbol de La Caixa de Joan Miró és una estrella o, com assegura molta gent, és una persona tirant una moneda dins d’una guardiola.

— Ara que hem restaurat el tapís de Miró, hem tingut ocasió de fer uns documentals que tindrem a CaixaForum+ on s’explica tota aquesta història. Per tant... [riu], si vols saber-ho, mira-ho a la plataforma.

O mireu-ho al vídeo d’aquesta entrevista. Segur que, al final, l’Ignasi Miró acaba desvelant-ho.