Núria Feliu, cap al cel

Palau Sant Jordi, 23 d’abril de 1996. Concert mític de Joan Manuel Serrat D’un temps d’un país que repassa i homenatja els temes fonamentals de la Nova Cançó. Quin és l’últim tema, el que clou la memorable vetllada? Anirem tots cap al cel, la cançó de Núria Feliu –del seu primer senzill de 1965– congrega tots els artistes cantant junts dalt de l’escenari. No era cap casualitat, una mica de justícia.

Feliu havia sigut mirada amb recel per una part de la Nova Cançó pels seus temes populars, per no abraçar de ple la cançó política, per atrevir-se amb els estàndards americans i el jazz, per cert, per primera vegada i per sempre cantats en català i en plena dictadura. Li vaig fer unes quantes entrevistes, vam coincidir innombrables vegades. Sempre simpàtica, sempre afectuosa, sempre a prop de la gent, sempre estimada. Parlo una estona amb la seva amiga Guillermina. Se’n recorda d’aquell dia de Sant Jordi: “Si hi ha un cel on anar espero que ja hi sigui, feliç i cantant una cançó de jazz”.