MÚSICA

La nostàlgia punk-rock inunda el Poble Espanyol

El Festival Punk in Drublic va reunir 5.000 persones al Poble Espanyol

La línia evolutiva del punk-rockcalifornià fa temps que traça una recta sense pendents, més plana i previsible que travessar la Ruta 66 en cotxe automàtic. Porten una pila d’anys sense moure’s ni un mil·límetre del cànon marcat per la santíssima trinitat dels grups de punk més melòdics dels anys 80 (Descendents, Husker Dü i Bad Religion), un estereotip acabat de definir per la flota de la dècada posterior, les bandes que van aprofitar el vent favorable de la música alternativa per passar de tocar en cases okupades a ser estrelles internacionals, com Green Day i The Offspring. Tres d’aquestes bandes van trobar-se divendres davant de 5.000 persones, al Poble Espanyol, en la primera edició catalana del Punk in Drublic, el festival itinerant ideat per Fat Mike, líder de NOFX i del segell Fat Wreck.

Els primers caps de cartell d’una nit passada per aigua van ser Lagwagon, un d’aquells grups que van quedar-se a un pas de la glòria i que en directe mai van acabar de rutllar amb la solvència dels grans. Els californians van dedicar el seu temps a cançons que funcionaven fa dues dècades i que encara són efectives avui: tenen píndoles inqüestionables, com Sleep o Violins, però, quan costa de diferenciar el que estan tocant ( Coffee and cigarettes va ser un desgavell) no pots parar de preguntar-te, incrèdul, com pot ser que aquesta gent faci 30 anys que toquen junts.

Reverències per al majestuós espectacle que van fer Greg Graffin, Brett Gurewitz (cap de l’històric segell Epitaph) i companyia, és a dir, Bad Religion. El grup va saber escollir les millors cançons del nou treball (sobretot My sanity ) i combinar-les amb els clàssics habituals. En la seva hora de concert van aconseguir mantenir un nivell altíssim, arribant a pics d’especial brillantor, com amb Generator -tot just començar-, I want to conquer the world, 21st Century (Digital boy) -amb aparició de Fat Mike-, les harmonies perfectes de Los Angeles is burning i el final esperat, l’himne Punk rock song, quan tot just deixava de ploure. Un concert per recordar.

Estrelles de la nit

Passats els anys, NOFX han acabat quedant com el gran grup del gènere: el més compromès, elèctric, ric musicalment, graciós de veure i el que té els millors temes. Divendres van fer un concert pràcticament perfecte en un recinte que va rendir-se al messies Fat Mike -com sempre, amb cross dressing - i la seva tropa des del primer acord ( 60% ) fins a l’últim, de Kill all the white man. Entremig no van parar de fer broma a l’escenari mentre els pogos brotaven de la pista, normal amb Murder the goverment, Stickin’ in my eye i Linoleum sonant com una autèntica metralladora i a tota velocitat. Per acabar, l’immortal Don’t call me white, una de les cançons més icòniques del punk planetari.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF