Julià Picornell: “No tindria sentit que haguéssim perdut l’esperit combatiu: no som aquí per fer doblers”

PalmaAmb el primer disc, Cançons velles, cançons urgents, sobretot s’ho varen passar bé. Amb el segon, En terra s’aturen, semblava que s’havien acabat les bromes: era hora de posar-se a fer feina, de centrar-se en la música. I ara, quan Ánimos Parrec està a punt de treure el seu tercer disc en tres anys, Camí Florit, diuen que han estat capaços d’arribar a un terme mitjà. “Amb aquest hem fet d’artesans, un poquet de feina cada dia i amb la millor actitud possible”, resumeix Julià Picornell, cantant i lletrista del grup que tant treu una sonora riallada per qualsevol cosa com reflexiona, amb certa preocupació, sobre la crisi dels valors tradicionals. Talment el seu grup.

“Els Ánimos Parrec / només són quatre hologrames / controlats a distància / per enginyers de programes [...] I aquest darrer disc és el pitjor de tots / es nota que les lletres les escriu un robot”. Això cantau a ‘T’han dit mai que la Terra és plana?’, un dels temes de Camí florit. Així que, abans de res, sou Julià Picornell o un holograma?

— [Riu] Ens agrada mirar l’actualitat des d’aquest prisma, des de l’humor. Al primer disc vàrem dedicar una cançó als cunyats, que ens emprenyaven molt, i ara ens emprenya tot això de la desinformació i les fake news. Els periodistes ho sabeu millor que nosaltres, que haver d’estar tot el dia amb si una cosa és certa o no és molt feixuc. I el tema em va sortir com una explosió de ràbia.

Però ràbia ben canalitzada: convidau a fer-ne una rialla, de tot això.

— És que si no és així la denúncia es fa molt feixuga. L’humor fa que no t’hagis de posicionar explícitament, i dir “això està bé” o “això està malament”. Ho exposes i tothom n’extreu les conclusions.

I a Camí florit hi jugau molt, amb això: és un disc que assenyala moltes coses sense subratllar-ne cap.

— Al primer disc potser tot era més obvi, i aquí hi ha un caire simbòlic, o poètic. Excepte aquesta cançó que has anomenat, que és més explícita, tota la resta fan servir més metàfores i paràboles per conduir cap a una lliçó o una narració. En tot cas, no tindria cap sentit que haguéssim perdut l’esperit combatiu: no som aquí per fer doblers.

Fer denúncia no genera beneficis?

— Arribes al gran públic amb pop i música blanca, i això és així. Ara bé, jo crec que cadascú ha de ser fidel a ell mateix. Si et surt fer una cançó popular, si vols parlar de certes coses, ets lliure de fer-ho i jo no hi tenc res a dir. La vida és un self-service i tenim dret a triar. No només com a consumidors, també com a creadors.

En aquest àlbum, en tot cas, s’hi nota una certa enyorança de temps passats, de personatges i maneres de fer d’antigament. Us heu posat més nostàlgic, potser?

— Potser la teva percepció i les coses que cadascú treu d’una cançó són vàlides, però jo em definiria com a antinostàlgic [riu]. De jove ho vaig ser més, però ara no ho pens en absolut, que abans visquessin més bé. Sí que crec que al disc s’exalten certs valors que avui dia estan una mica arraconats, però no vol dir que fa estona estiguessin millor.

Com per exemple?

— Mira, si escoltes ‘En Joan Salvatge’ [la cançó que obre el disc] hi ha una història superficial, d’un home que cura els mals i un dia desapareix i diuen que quan torni ningú el reconeixerà. I més que una persona, jo crec que Joan Salvatge és una qualitat humana que tots duim dedins. És un cant als valors que estan en desús, avui dia. És bondadós, vertader, honest, íntegre i coherent. Quanta gent coneixes que sigui íntegra, ara mateix? I això ho ets o no ho ets.

I com diríeu que som les persones, avui dia?

— Tots ens venem per no res. I no passa res si al nostre voltant hi ha gent hipòcrita o materialista. Abans la gent vivia amb poques coses, i per això no era important allò que tenies: et definia com eres, les relacions que establies amb la gent del teu voltant. I això ho hem perdut, i ha fet que com a col·lectiu estiguem perduts, perquè com a individus també hi estam. Ja no necessitam la tribu per sobreviure, podem tancar-nos a ca nostra a mirar la televisió i el mòbil i no fer gaire més.

I davant això la música és una sortida, no?

— Sí, jo vull fer cançons que serveixin per veure una mica de llum si alces el cap. Crec que cada cançó d’aquest disc és com un mapa que no et dirà com anar enlloc, però que sí que pot ajudar-te a situar-te en el món, si hi poses de la teva part. I dic tot això sense cap voluntat alliçonadora: les cançons les faig com a mapes per a mi mateix, també.

Al tema que dona títol al disc actualitzau el cèlebre poema de Josep Maria Llompart, Camí Florit. En lloc de noms de plantes, hi parlau d’uralita, formigó, gespa artificial, sofàs de palets i plaques solars. D’on va sorgir aquesta idea?

— Sorgeix d’una de les meves passejades per foravila, que normalment faig quan he acabat la feina: pas gust de veure com canvia la fauna i la flora en funció de l’estació. Però un dia, mentre passejava, vaig pensar en el poema de Llompart, que m’agrada molt, però que trobava que no s’adeia gens amb el que jo tenia a davant. Les plantes i les flors n’eren elements purament residuals, així que vaig fer una llista mental de tot el que tenia davant. En arribar a casa, la cançó s’havia fet tota sola. No fan falta explicacions, basta posar el poema i la cançó l’una devora l’altra i ja s’entén tot.

Hem xerrat de similituds amb els discos anteriors, però també hi ha algunes diferències: hi ha cançons que sorprendran els vostres seguidors, com la darrera de totes, ‘Anècdota de pel·lícula’. És el disc més lliure que heu fet fins ara?

— La repercussió que hem tingut i el ressò que hem aconseguit ens va donar coratge, més que responsabilitat o pressió, i per això ens hem llevat traves i ens hem permès experimentar més a l’estudi. Aquest disc no el podíem fer quan començàvem, és com fer cadires: si comences de fuster, el primer dia no faràs tot sol una cadira, però a poc a poc n’aprendràs. Amb la música passa igual, i vas fent i millorant. Un forner no pot viure del pa bo que va fer ahir: l’ha de tornar a fer cada dia.