MEMÒRIA HISTÒRICA

Els ‘no morts per França’ esperen la rehabilitació

Iniciatives per recuperar la memòria dels afusellats durant la Gran Guerra

Els horrors de la Primera Guerra Mundial són indescriptibles. Només cal passejar-se pels pobles de Catalunya Nord i d’Occitània per adonar-se’n, amb monuments als caiguts a tots els racons. O fixar-se en alguns episodis del conflicte d’enorme crueltat, com el dels soldats fusillés pour l’exemple dins l’exèrcit del mariscal Joseph Joffre. Ho va estudiar amb detall un altre militar nord-català, André Bach, en una investigació que va permetre desenterrar uns fets força desconeguts i unes víctimes que, un segle després, encara esperen un reconeixement oficial.

Albí Danoy, nascut al municipi rossellonès de Ribesaltes a la darreria del 1887, és un dels milions de soldats que van morir en la Primera Guerra Mundial. En el seu cas, pocs mesos després de l’esclat del conflicte, al començament del 1915. Però en la seva fitxa de defunció hi ha un detall que podria passar perfectament inadvertit: “No mort per França”, s’hi diu. Sembla un error de picatge, però no ho és. Com a mínim sis centenars de combatents a les ordres del mariscal Joseph Joffre (1852-1931), originari del mateix poble que Danoy, consten als arxius militars francesos amb aquesta llegenda a la cèdula de decés. Ho va començar a treure a la llum fa un parell de dècades un altre nord-català, el general i historiador perpinyanès André Bach (1943-2017), gràcies a la seva feina al si del Service Historique de l’Armée de Terre (SHAT) i a la seva recerca, una vegada retirat de l’exèrcit, sobre la justícia militar francesa durant els grans conflictes mundials.

Afusellaments exemplaritzants

Amb el seu llibre Fusillés pour l’exemple (1914-1915), publicat el 2003, Bach va posar damunt la taula la cara més fosca d’una Gran Guerra ja de per si funesta i cruenta: la dels afusellats per donar exemple. Com a director del SHAT entre el 1997 i el 2000, i seguint les investigacions pioneres de Guy Pedroncini, va ser el primer historiador a tenir accés al conjunt de poilus condemnats a mort pel mateix exèrcit per al qual lluitaven, sovint amb l’únic objectiu de reforçar la moral al front i d’imposar de la manera més dràstica l’ordre a la tropa. Sota acusacions que anaven des de l’autolesió per passar a la rereguarda fins a l’amotinament, la desobediència i la deserció, Bach va localitzar als arxius militars fins a 2.300 condemnes a la pena màxima dictades entre el setembre del 1914 i el novembre del 1918, 550 de les quals es van acabar executant. Com la de Danoy, caporal del 253è regiment d’infanteria “passat per les armes” el 13 de març del 1915 a Saint-Dié-des-Vosges, a les portes d’Alsàcia, després d’un sumari breu i inflexible.

Consells de guerra reduïts, jutges amb evident voluntat acusatòria, supressió de les garanties de defensa, dret de recurs sovint anul·lat... Aquest és el sinistre patró que Bach va descobrir dins l’engranatge de guerra de l’exèrcit francès, amb la complicitat del govern de torn i la classe política del moment, per mantenir la disciplina entre els combatents cridats a files davant un conflicte mundial percebut sovint com a absurd i, als ulls de tothom, extremadament mortífer i sanguinari.

El caràcter exemplificador d’aquelles condemnes queda demostrat amb una sola xifra: el gros de les execucions, més del 60%, van tenir lloc els primers disset mesos, entre el 1914 i el 1915, i no pas durant la repressió dels motins multitudinaris del 1917. La raó? Amb els alemanys a 30 km de París en els compassos inicials de la guerra, Joffre i la resta d’alts comandaments militars van rebre carta blanca per començar a aplicar sentències exemplars i exemplaritzants als soldats acusats d’“abandonament del lloc en presència de l’enemic” o “refús d’obeir per avançar”. Unes mesures desesperades per mirar d’aturar l’ofensiva alemanya que acabarien deixant centenars de víctimes addicionals rere seu.

Catalans del nord i del sud

Com Julià Mons, un altre rossellonès (Torrelles de la Salanca, 1891) afusellat el 25 de juny del 1915 a Vauvillers (no gaire lluny d’on van matar Danoy) per “temptativa d’assassinat contra el capità Marchal i per haver estat condemnat ja a dos anys de presó per deserció”. De Catalunya Nord encara trobem un tercer fusillé pour l’exemple, una vegada acabat el conflicte: Sylvain Llense, de Cervera de la Marenda, va morir pels trets del seu mateix exèrcit a 23 anys el 28 de desembre del 1918 a Villeurbanne, a la perifèria de Lió, “per espionatge i intel·ligència amb l’enemic”. La presentació d’un recurs de gràcia no va salvar la vida a aquest jove conductor reservista, com tampoc l’innegable coneixement de les autoritats sobre el precari estat mental dels soldats que van sobreviure a les duríssimes condicions de les trinxeres.

Si la xifra de tres nord-catalans afusellats per donar exemple és proporcionalment alta tenint en compte la dimensió demogràfica de Catalunya Nord en el conjunt de l’estat francès, encara ho és més la de catalans del Principat (territori sobre el paper neutral en el conflicte) executats en les mateixes circumstàncies. Perquè el fenomen no es va limitar a súbdits francesos, sinó que es va estendre a soldats i també civils d’unes altres nacionalitats. Així, les llistes començades a confegir per Bach al tombant de segle s’han anat ampliant posteriorment fins a arribar a gairebé un miler de combatents executats per faltes disciplinàries o de dret comú, entre els quals hi ha no pocs homes nascuts en colònies i protectorats francesos a l’època, una vintena llarga de presoners alemanys condemnats per pillatge i fins a tres catalans acusats “d’intent d’espionatge i complicitat d’intel·ligència amb l’enemic”: el civil Jaume Puigventós, nascut a Pallejà el 3 de setembre del 1891 i afusellat el 24 de maig del 1915 a Châlons-en-Champagne (a l’est de París), i els militars Francesc Torres (Barcelona, 8 d’abril del 1887) i Francesc Serrat (Blanes, 3 d’abril del 1882), executats el 30 de juny del 1917 a Luchey-Halde, a la rodalia de Bordeus.

Una batalla simbòlica

Preservar la memòria d’aquests poilus de la vergonya i mirar d’aconseguir que els seus noms es puguin inscriure en els milers de monuments als caiguts repartits per tota la geografia francesa és una de les batalles simbòliques que encara s’arrosseguen de la Primera Guerra Mundial. Una batalla, la de la rehabilitació, que es va començar a lliurar tímidament, just després de la Gran Guerra, amb la flagrant injustícia comesa sobre els màrtirs de Vingré: la reculada d’un grup de soldats arran d’un atac alemany, obeint una ordre de replegament dels seus superiors, va ser castigada per la justícia militar amb l’execució el 4 de desembre del 1914 de sis homes, seleccionats a l’atzar. El caporal Paul Henry Floch i els soldats Jean Blanchard, Francisque Durantet, Pierre Gay, Claude Pettelet i Jean Quinault, els màrtirs de Vingré, van ser rehabilitats per un tribunal el 1921 i, a més d’una estela, hi ha actualment plaques als carrers del poble amb les últimes cartes que van escriure a les seves dones just abans de l’execució.

Ha calgut esperar fins al 2019, amb tot, perquè no gaire lluny d’on van caure abatuts s’hagi erigit el primer gran monument d’homenatge a tots els fusillés pour l’exemple, obra de l’escultor parisenc Frédéric Thibault. Mentrestant, les iniciatives legislatives per restablir col·lectivament l’honor dels protagonistes de films com el llargament censurat Camins de glòria (Stanley Kubrick, 1957) i el colpidor Le Pantalon (Yves Boisset, 1997) no han tingut gaire recorregut fins ara. Cent anys després del final de la Gran Guerra, doncs, encara queden capítols foscos per tancar.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF