poesia
Cultura 21/09/2022

Anna Gual: No busco una poesia bella, busco que xoqui, que no et deixi indiferent

Poeta, guanyadora del premi Miquel de Palol de poesia 2022

4 min
Anna Gual, aquest dimarts a Girona.

Per a Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986), la poesia és una manera d’explorar en allò ocult. És, com ella mateixa explica, "com entrar dins una cova amb una llanterna i anar il·luminant aquells racons o experiències que el dia a dia no ens permet veure". Aquest exercici introspectiu, que caracteritza tota la seva obra poètica, és especialment intens en el seu últim poemari, Les ocultacions, pel qual ha rebut aquest dimarts el premi Miquel de Palol dels Premis Literaris de Girona. El guardó consagra una poeta jove però de trajectòria sòlida, amb una veu poètica molt singular, reconeguda amb nombrosos premis i aclamada per la crítica i els lectors.

Dediques Les ocultacions a les teves àvies i als teus avis, i també a un ésser diminut que et va viure dins i "que mai va tastar la llum", la teva "ocultació predilecta". ¿Necessitaves escriure sobre aquesta experiència?

— El poemari té una part autobiogràfica, que és la que parla dels meus quatre avis, que, tot i que ja no hi són, els tinc molt presents, i també de la meva experiència d'una gestació que no es du a terme, d’un nen que no hi ha estat però hi ha estat, que no he conegut mai però del qual he intuït l'existència. A partir d’aquestes experiències personals vaig anar estirant el fil per fer una investigació poètica sobre allò ocult, allò que no veiem però que existeix o ha existit, o que tu has notat que existia. Al llibre vaig molt més enllà de l'autobiografia, hi parlo de moltes històries d'altres persones. No sempre el jo soc jo.

El 2020 publicaves Ameba, un poemari dedicat a una gestació que aquell cop sí que va donar fruit: el naixement de la teva filla Lisa. Hi escrivies: "Ni un bocí de penediment / per pensar que alletaré / la criatura com em doni la gana / i que li explicaré contes / que vosaltres calleu..." ¿Has hagut de reivindicar sovint la teva manera de ser mare?

— Totes les dones en el moment de ser mares ens adonem que els judicis sobre nosaltres creixen de manera exponencial. Jo sempre he estat una persona molt segura de mi mateixa, però el moment de més inseguretat de la meva vida va ser quan vaig ser mare. Tothom em deia com ho havia de fer, si posar-li arracades o no, si donar-li pit i fins quan... Amb la maternitat sembla que tothom pugui opinar, quan és tot el contrari, perquè la maternitat és un procés tan íntim, tan personal, que cadascú l'ha de fer a la seva manera. Aquest poema és una manera d'advertir: "No em digueu com ho he de fer, ho faré de la millor manera que sé". Ser mare és una descoberta total, de la fortalesa de tu mateix, i de com l'has de defensar. Ameba em va servir en aquest sentit per expiar totes les culpes.

El nou poemari l'encapçales amb un poema d'Antònia Vicens i el tanques amb un epíleg de Dolors Miquel. Per què les has triat a elles?

— Són dos noms de la literatura catalana que s'han de reivindicar. Elles, que pertanyen a unes generacions de dones que han hagut de lluitar molt, han estat un mestratge per a mi, m'han guiat no només a nivell literari sinó també per decisions que han pres a la vida, de plantar-se davant de situacions injustes, d'alçar la veu quan ha fet falta.

I persisteixes amb el vers lliure, marca de la casa.

— Per a mi el vers lliure és un repte, és com llançar-te al buit. Hi ha qui li treu valor, però a mi em permet ser més lliure per dir el que vull dir. Per a mi la poesia no és la forma, sinó la mirada cap a allò que m’envolta. Crec més important aquesta mirada que la forma en si del poema.

A part d’escriure poesia, ets cridada sovint a cites poètiques en què es recita poesia, i també tu n’ets organitzadora. Quin valor dones a la recitació?

— El que més m'agrada de la poesia i més m'omple és escriure-la. És el procés més encisador, però tinc la sort que llegir-la també m'agrada. D'alguna manera tanca el cercle de l'escriptura. Cada poema és com una persona que camina sola, i quan dic un poema en públic m'ha passat moltes vegades que cada persona el pren de manera diferent, cada poema agafa noves vides.

Cada vegada hi ha més festivals en què es recita poesia. ¿Això ha permès guanyar lectors d'aquest gènere?

— No sempre amb tots els poetes, però generalment és molt interessant sentir la veu del que ha escrit el poema perquè li posarà un to o intenció que difícilment li posarà algú que no l'ha escrit. Tenim la sort que arreu de Catalunya es fan recitals i crec que sí, que això ajuda a fer que hi hagi més lectors. De totes maneres vull remarcar que, contràriament al que se sol dir, hi ha molts lectors de poesia que no escriuen poesia.

Se t’ha qualificat de poeta mística i misteriosa, cosa que contrasta amb la teva intensa activitat a les xarxes socials. Per què et serveixen?

Si analitzes la meva poesia sí que hi ha un punt de misteri. Per a mi la poesia és això. No busco una poesia bella, busco una poesia que xoqui, que no et deixi indiferent. Per tant, on em sento còmoda és en aquest terreny. Les ocultacions subratlla la manera com jo m’expresso poèticament parlant. Pot semblar una paradoxa que escrigui sobre unes ocultacions i ho publiqui, perquè es pot donar a entendre que ho comparteixo tot. Dic això perquè està vinculat amb les xarxes socials. Hi ha una falsa idea que la persona que comparteix el seu dia a dia a les xarxes ho comparteix tot, però jo en absolut sento que comparteixo la meva privacitat. El meu món interior segueix sent únicament meu.

A les xarxes em sento molt còmoda, m’ajuden a compartir les coses que m’agraden i crec que arriben a la gent i que toquen a la gent. És com un pati de veïns. Avui que vivim tan desconnectats, és una bona manera de connectar amb la gent, tot i que no l’única. A les xarxes sempre soc positiva, hi parlo de coses que m’aporten i m’enriqueixen amb l'esperança que aportin coses als altres i els enriqueixin.

stats