Nit de joia i pinyol vermell

Ja des de la seva primera intervenció, Nadine Sierra torna a embogir el Liceu amb la seva incommensurable Amina, la virtuosa protagonista de La sonnambula de Vincenzo Bellini. El ‘Care compagne, e voi, teneri amici’ va marcar el nivell de la funció, contestat amb idèntica magnitud per part de Xavier Anduaga i el seu ‘Perdona, o mia diletta’, on ambdós deixaren clares les seves intencions i possibilitats, no sense la contribució coral i un final majestuosament belcantista per part de la parella protagonista. Era el preludi d’una nit que pintava memorable, així com la manera més precisa de deixar clar que el duel tenia només un desenllaç possible. El millor, taules sobre un escenari que, a més de realista, volia també recrear les al·lucinacions de la protagonista, tant per la il·luminació com per la presència d’un grup de ballarins –Metamorphosis Danza– que projectaven les seves quimeres i, val a dir-ho, en cap moment interromperen el fil de la narració, sinó que serviren com a adient complement.

No cal dir que la història és la que és i, si ha traspassat el llindar del temps fins als prestatges més alts del bel canto, ha estat per la gran quantitat de virtuts característiques d’aquest sempre sumptuós gènere que atresora. Per tant, es fan imprescindibles dos protagonistes de la talla de Sierra i Anduaga que, si ja havien col·locat la funció al nivell superior, rubricaren el final amb un ‘Ah! non credea mirarti, sì presto estinto, o fiore’, compendi de colors, ornaments, fraseig i un fiato sense fi, amb una naturalitat que semblava gairebé impossible, tan incommensurable com el ‘Ah! non giunge’, que propicià més de deu minuts d’aplaudiments. D’aquests, també bona part varen ser per a Lorenzo Passerini, el director musical, que va oferir la dosi de color i la precisió necessaris perquè els cantants lluïssin les seves millors gales, juntament amb un cor poderós i subtil. D’altra banda, Sabrina Gardez va ser una bona Lisa, tant dramàticament com pel que fa a la part vocal, de la mateixa manera que la Teresa de Carmen Artaza, sòbria i elegant. Una mica més avall, el quart en discòrdia, el comte Rodolfo, interpretat per Fernado Radó, tampoc no va rebaixar la magnitud de l’espectacle. No hi hagué cap retret a la direcció artística de Bárbara Lluch; de fet, diria que va ser correcta, i que la inclusió d’un hipotètic suplement feminista tampoc no és tant. Nit de joia, bel canto de nivell superior i un final amb noces de pinyol vermell per a una història amb tots els típics elements d’una rondalla mallorquina.