Una nit històrica amb Rubén Blades al Cruïlla

“Gràcies, Catalunya. I gràcies al festival Cruïlla per deixar-nos fer les dues hores i setze minuts”, va dir Rubén Blades tocada la una de la matinada al final d’un concert històric al Parc del Fòrum. Les gràcies hem de donar-les els que hi vam tenir el privilegi de ser testimonis d’una actuació impecable i ben sonoritzada del cantant panameny i de la vintena de músics de l’orquestra que dirigeix Roberto Delgado. Magnífic de veu als 74 anys i amb molta intenció en cada matís de la interpretació, Blades va plantejar el concert com un recorregut antològic per la seva història de la salsa, tal com va fer el 2017 al Poble Espanyol, però amb un parell d’incursions en el swing de big band, com a l’actuació a Porta Ferrada del 2018; també aquí, en la faceta de crooner, va estar excel·lent entomant clàssics del repertori de Tony Bennett (Watch what happens) i Frank Sinatra (The way you look tonight). No hi era, però, Carlos Pérez-Bidó, el timbaler de l’orquestra mort l’any passat de covid i a qui Blades va dedicar Amor y control.

Generós de mena, va començar amb Caminando i tot seguit va elogiar Juan Luis Guerra, Residente, Stay Homas, l’Orquestra Plateria (per la popularització aquí de les cançons Pedro Navaja i Ligia Elena), Rosalía (representant de les noves generacions de músics) i Joan Manuel Serrat (“escriptor d’escriptors”, va dir). El primer bloc del concert va definir per on aniria: cançons del temps amb Willie Colón a la discogràfica Fania (Pablo Pueblo), temes amb el grup Seis del Solar (Decisiones) i de l’època dels Cantares del subdesarrollo (Las calles).

“Sobreviu l’esperança impossible de qui ha sigut perdedor. Venim del sector popular!”, va pregonar abans de Las calles. “Si no aprenem a viure amb solidaritat, això acabarà malament”, va dir en la introducció d’Ojos de perro azul. Justament és això el que porta fent des de fa 50 anys, música popular amb un doble compromís: amb la qualitat instrumental i amb la justícia social. Tots dos compromisos van confluir en la interpretació consecutiva de temes com Plantación adentro, El padre Antonio y el monaguillo Andrés, la mateixa Ojos de perro azul, Prohibido olvidar i Buscando América. Blades és un gran cronista social, però cal valorar convenientment el mestratge del desenvolupament musical de les cançons: la consistència amb què l’orquestra gestiona metalls, percussions i cor a Paula C i al cant antiracista de Ligia Elena, la descàrrega rumbera de Maestra vida, l’esquellot marcant un ritme d’alerta pràcticament a tota la segona part de Buscando América, i, esclar, totes les coses que passen a El cantante.

Van ser més de dues hores d’invitació al ball en què no va faltar “la inevitable” Pedro Navaja, penúltim prodigi d’un concert que va acabar amb la solemnitat de Patria i la sensació d’haver viscut un moment històric, per al Cruïlla i per a una ciutat que necessita més espais compartits com aquest, on la diversitat cultural del públic local no sigui un eslògan publicitari.