Una nit per a un clarinet

PalmaEspecial, molt especial, fou la quarta jornada dels Estius Simfònics, que any rere any transcorren amb el pati d’armes del castell de Bellver ple de gom a gom. Ho va ser perquè es tractava del concert amb el qual els seus companys varen retre homenatge musical a Eduardo Bernabéu, el finat amic i clarinet solista de l’Orquestra Simfònica Illes Balears. Aquesta circumstància va propiciar una assistència fins i tot superior a la que és habitual. El concert es va iniciar amb l’Obertura de Les noces de Figaro de Mozart, mentre que l’homenatge començà tot just després, amb la interpretació del Concert per a clarinet K. 622 en la major, també de Mozart. Aquesta va ser la darrera peça completa que va signar el geni de Salzburg, que, com totes on el clarinet fou el gran protagonista, estava dedicada al seu amic i company de lògia, el virtuós de l’instrument, Anton Stadler, també conegut com “el miracle de Bohèmia”. Aquest va ser qui, juntament amb Theodor Lotz, va fabricar l’anomenat clarinet di basseto, més llarg, de quatre notes afegides, per així poder completar fins a quatre octaves. I va ser amb aquest model que Joan Enric Lluna exhibí talent i les múltiples possibilitats d’un instrument tan important dins un orquestra i tan relegat com a protagonista. Al primer moviment hi podem trobar com una miscel·lània, la qual ens permet gaudir de tota la seva variada i esplendorosa gamma de colors. Lluna ens la va mostrar amb una precisió i puresa, que fins i tot sorprenia tan evident potencial. El moment cabdal va arribar amb el senzill i meravellós Adagio, d’una emotivitat que no podia fer més bell el moment. Lluna agraí els aplaudiments amb la interpretació de Capriccio, també de Mozart, també per a Slater, també per a Bernabéu.

No va acabar aquí la remembrança. La segona part del concert fou per a la Simfonia núm. Op. 64 en mi menor, de Piotr Ilitx Txaikovski, que s’inicia amb el clarinet acompanyat per la corda. De tal manera que continuava el compliment ja no tan sols pel protagonisme de l’instrument, Pardo concretament, juntament amb el fagot de Tatay. De mica en mica van donant pas als seus companys de la secció de vent, fins a arribar a l’exquisit Andante cantabile con alcuna licenza, on es varen lluir de valent la trompa, exquisit també Fortea, seguit de l’oboè d’Arnal, fins a un tutti que no va estalviar passió per a un vespre tan assenyalat i una partitura no menys adient. Pablo Mielgo, com la resta de la formació, probablement més que mai, com no podia ser d’altra manera, feia la sensació d’un estat de gràcia… molt especial.