La nit de Brahms a les mans d’Oppitz

Programar dins la mateixa vetllada el Concert per a piano núm. 1 op. 15, de Johannes Brahms, i tot seguit la Simfonia núm. 3 op. 90 del mateix compositor resulta d’allò més adient, per diverses raons. La primera , perquè ambdues són peces importants dins la història de la música, mentre que la segona podria ser, entre d’altres, per poder esbrinar dins l’evolució del gran mestre de manera explícita i fàcilment apreciable, amb dues composicions que es porten 25 anys. El Concert es tracta d’una obra de joventut, de risc, d’experimentació, que s’anuncia des de l’intens primer toc de timbal que dona el sus als 50 minuts que el seguiran. Quatre minuts d’una intensitat aclaparadora precedeixen l’entrada del pianista que no disminueix la seva ni un sol instant d’aquests primers 20 minuts que dura el moviment inicial. Maestoso, volia que fos Brahms. I així va sonar a Ciutat. Tot al contrari que el segon, com ha de ser un Adagio dedicat a Clara Schumann. “Estic pintant un suau retrat de tu”, va escriure a la vídua del seu mestre. Ho va fer a la manera dels antics, passada pel sedàs de qui estava cridat a presidir la història de la música clàssica. Al tercer hi podem trobar des d’alguns motius de Beethoven fins a altres fruits recollits de l’arbre del Barroc. Dificultats tècniques, d’una arquitectura molt variada, que va des del to dramàtic al melangiós, fins a un Rondó final sublim. Un exercici per a colossos que Gerhard Oppitz va assolir amb tot un assortiment de recursos, marca de la casa, i la Simfònica en tot moment hi va donar la rèplica adequada i proporcionada, amb un Mielgo vigorós i delicat. El seu dia va ser saludat com una composició amb “estridents dissonàncies i sons desagradables”. No us refieu dels crítics.

Quan va escriure la Simfonia núm 3, Brahms ja havia assolit el cim de la glòria. Tant és així que la salutació a la primera interpretació, a Viena, amb Hans Richter al capdavant, va ser tan esplendorosa que la varen qualficar com la nova Heroica, en reverent comparació amb la del gran mestre de Bonn. Tot molt més mesurat, menys estrident, però no menys exquisit. Brahms no abandonava la seva immensa erudició, seguint els dictats dels que li agradaven i l’havien precedit, tant si feia poc com molt de temps. Apareix Schumann, apareix Wagner. No se n'amaga. Tot al contrari. Es poden escoltar perfectament les notes del Nath euch dem Strande wagnerià, com un traç lleuger i ben definiit des d’on proporcionar-li una nova lectura, que no fa altra cosa que engrandir l’original. Material de primeríssim nivell. I, de bell nou, la Simfònica i Mielgo acumulant bagatge i incrementant solidesa.