El Niño de Elche signa un elogi a la llibertat

BarcelonaJa és una tradició que durant el Mercat de Música Viva de Vic els grups osonencs apleguin una gentada a la plaça Major. I ahir també van aconseguir-ho els Obeses, encarregats d’obrir l’escenari davant d’un públic intergeneracional. Sense la Banda Municipal amb què ha enregistrat Monstres i princeses, però amb una coral d’una desena de veus, el grup liderat per Arnau Tordera va fer honor al seu sentit de l’espectacle, del rock operístic al cuplet i amb la teatralitat per bandera.

Menys extravertit i juganer va ser l’inici de la jornada a la zona dels concerts de pagament, centrat en la cançó d’autora. D’una banda, la basca Anari, integrada en un rotund quintet i movent-se des de la més dura intimitat fins a la ferocitat elèctrica. De l’altra, Bikimel, que va estrenar el repertori del disc Morir d’un llamp al Teatre l’Atlàntida. Va començar tota sola al piano interpretant el tema titular, i tot seguit, ja amb els cinc músics que l’acompanyen, va recórrer camins entre el country i el folk tel·lúric, però amb la veu massa freda, potser excessivament pendent que tot fos a lloc.

La nit anterior el Mercat va viure un d’aquells esdeveniments difícils d’oblidar: l’actuació del Niño de Elche, nom artístic del cantaor Francisco Contreras. Tant és si fa un concert a partir de les cançons del disc Voces del extremo o, com va passar al Sónar, comparteix amb Los Voluble el projecte RaVerdial. Pot ser el còmplice del coreògraf Juan Carlos Lérida en la desconstrucció dels codis del flamenc o el convidat de la cantaora Rocío Márquez en el seu viatge a la glòria de Marchena. Tant hi fa el format i la durada: quan el Niño de Elche puja a un escenari tota la resta sembla irrellevant.

“Que bo!”, “brutal”, “increïble”, van ser els comentaris que més es van repetir divendres quan va acabar el concert a la carpa negra de Vic, on, acompanyat de Raúl Cantizano a la guitarra i Darío del Moral al sintetitzador i el baix, Contreras va fer tota una exhibició de gest escènic, de comunicació amb el públic, de sentit de l’humor i de profunditat poètica i política. Tot va començar amb un riff elèctric de Cantizano (immens tota l’estona) per introduir Mercados. Aquest cançó, construïda a partir d’un poema de Bernardo Santos, és una bona síntesi de la proposta del Niño de Elche: una electrònica austera però ballable de mena, una lletra que despulla la deriva antihumanista del poder i la veu fent servir el llenguatge flamenc amb nous propòsits. El postpunk havia de ser això. Al principi una part del públic reia davant la gestualitat del Niño i els jocs que estableix amb el micròfon. Riure, i només riure, davant l’extravagància és un mecanisme de protecció: aixeca una barrera que deixa el que és extravagant fora perquè no ens afecti el que fa, el que diu, el que pensa. Als cinc minuts, Contreras ja havia fet miques la barrera. Llibertari en el sentit més antidogmàtic, tant políticament com sexualment, va anar repartint mastegots sense perdre el somriure ni abaixar l’exigència artística. Així va cantar El comunista, un retrat corrosiu de la indigència ideològica vestit de funk electrònic, i Miénteme, un tema amb títol de bolero que carrega amb ironia contra la hipocresia política.

Dominador absolut de l’escena, també sap omplir els espais que Cantizano necessita per trobar les afinacions menys convencionals. Mira el públic, hi dialoga, ja sigui per compartir trivialitats com ara la qualitat del fuet com per recordar que Nadie és una cançó dedicada a Paul B. Preciado. I en un discurs musical que convida a ballar, és capaç de segrestar tota l’atenció del públic amb Canción de corro de niño palestino, una peça atmosfèrica en què la veu de Contreras troba el punt més alt de sensibilitat expressiva, com el millor Robert Wyatt.

Amb el públic que omplia la carpa totalment entregat, el Niño va tancar l’espectacle amb Que os follen. “Això pot ser positiu o negatiu -va advertir-. Per a vosaltres, positiu. Per a la gent a qui va dedicat el tema, negatiu”. El Niño de Elche tornarà a Catalunya a l’octubre, el dia 7 a la sala Apolo de Barcelona amb el repertori de Vic, i el 16 a la Fira Mediterrània de Manresa amb l’espectacle Siete lunas, de la companyia de dansa Mal Pelo.

Del jazz flamenc a l’‘afrobeat’

Divendres a la nit va tenir altres punt d’interès a l’Atlàntida i a les carpes. Per exemple, les aromes flamenques de la presentació de l’àlbum de debut de Soleá Morente i de la relectura del disc Agüita que corre del baixista Carles Benavent, que ha acceptat que Joan Sanmartí en faci arranjaments de corda per celebrar el vintè aniversari de la publicació d’aquell treball. Tot i el petit desconcert inicial, el quartet de corda va lligar perfectament amb el jazz flamenc i amb l’esplèndida feina a la percussió de Roger Blàvia.

El pandero quadrat va definir l’actuació del gallec Xabier Díaz amb el grup de percussionistes i cantadores de música popular Adufeiras. Plegats van oferir un deliciós i didàctic concert de folk tradicional. I l’electricitat va conduir l’actuació del guitarrista guineà Moh! Kouyaté, que integrat en un quartet va propulsar un efectiu combinat d’ afrobeat.