La falsa neutralitat de Franco en la II Guerra Mundial

BarcelonaQuatre dies després que esclatés la Segona Guerra Mundial, el 5 de setembre del 1939, Espanya es va declarar oficialment neutral. Però poques setmanes després es preparava per combatre al costat de les potències de l’Eix. Si finalment Franco no va participar en la guerra al costat de Hitler i Mussolini no va ser per falta de ganes: “El juny del 1940, Franco va fer arribar a Hitler la proposta d’entrar a la guerra a canvi de possessions colonials franceses (el Marroc, part d’Algèria i l’ampliació de la Guinea Equatorial espanyola) i Gibraltar. Hitler, però, li va dir que no”, explica Joan Maria Thomàs, historiador i comissari de Franco, neutral? L’exposició del Memorial Democràtic, força sòbria, és l’última que va organitzar Jordi Palou-Loverdos i es pot veure a la seu de la institució.

El catàleg que acompanya la mostra argumenta amb més profunditat per què Franco en realitat no va ser tan neutral com apunten alguns centres de memòria: “El franquisme va durar molt de temps i també la campanya de Franco per ocultar el seu passat pronazi i profeixista”, argumenta Thomàs. Si Espanya continua apareixent de color gris als mapes, doncs, és en part gràcies a l’eficient propaganda franquista. “Franco es va presentar sempre com un avançat en la lluita contra els comunistes i va predicar que ell havia resistit a les pressions de Hitler per entrar a la guerra, cosa que és totalment falsa”, diu l’historiador. “A més, des de fa vint-i-cinc anys hi ha un grup d’historiadors que intentem difondre els intents de Franco per entrar a la Segona Guerra Mundial però topem amb altres historiadors que mantenen la versió franquista i sostenen els mites que va crear Franco”, afegeix.

La bona sintonia entre Franco, Hitler i Mussolini es va fer evident amb les caloroses rebudes que van tenir el comte Galeazzo Ciano, ministre d’Exteriors d’Itàlia, i Heinrich Himmler, el cap de les SS, quan van ser a Barcelona. Himmler es va passejar per Montserrat convençut que allà hi trobaria pistes sobre el Sant Grial. El capitost nazi estava obsessionat amb la idea que la relíquia li donaria poders sobrenaturals. Pocs dies abans, el president Lluís Companys havia sigut afusellat.

A més, les façanes d’alguns dels edificis més emblemàtics de la capital catalana, com el Palau d’Art Modern de la Ciutadella (actual Parlament) o el paranimf de la Universitat de Barcelona, van ser cobertes amb l’esvàstica nazi.

La inestimable ajuda econòmica

La neutralitat no va impedir tampoc que Espanya facilités l’abastiment de submarins i vaixells nazis. “Franco va tolerar que els agents nazis actuessin amb total llibertat a l’estat espanyol”, assegura Thomàs. També hi va haver espies franquistes que van treballar per als aliats i van participar en alguns sabotatges, cosa que Franco sempre va negar. Però una de les aportacions que més va valorar Hitler va ser de tipus econòmic: Espanya va proveir Alemanya de primeres matèries a través de la Societat Financera Industrial (Sofindus). Fins a la Guerra Civil, Espanya exportava principalment a la Gran Bretanya. Després de la intervenció dels nazis a favor de Franco, el 75% de les exportacions anaven a Alemanya. Principalment, els nazis importaven llana i cuir, minerals (ferro, pirita, plom i wolfram, molt important per fabricar armament) i aliments. Amb l’enviament de tot aquest material es va tornar part del deute que Franco havia adquirit amb Hitler per la seva ajuda durant la Guerra Civil.

La col·laboració amb l’Alemanya nazi també va permetre, després de la caiguda de França, l’extradició de polítics republicans. Els agents nazis i franquistes van detenir i extradir el president Companys, l’exministre republicà Joan Peiró i els cenetistes Espartaco Puig i Marià Prat. Un altre home a qui els nazis van lliurar a Franco va ser el periodista Francisco Cruz. El govern franquista també es va desentendre dels 9.446 republicans que es calcula que van ser deportats als camps de concentració nazis. Més del 60% hi van deixar la vida.

Al front soviètic

El dictador també va aportar tropes: va enviar la División Azul al front soviètic. Eren 45.500 efectius: 5.000 van morir, 2.000 van ser mutilats, 9.000 ferits, 9.500 malalts i congelats i 400 van caure presoners. L’octubre del 1943, després de mesos de molta pressió de les potències aliades, Franco va decidir repatriar la unitat militar. Una part, però, es van quedar a lluitar com a voluntaris. Els exiliats republicans van lluitar als exèrcits aliats. Van tenir una gran importància les seves accions de guerrilla a la França ocupada. Creien que si vencien Hitler aconseguirien fer caure Franco, que va acabar morint dècades després al llit.

Sense l’ajuda dels nazis, tot hauria sigut força diferent. Potser Franco ni tan sols hauria liderat el cop d’estat, perquè Hitler va decidir ajudar-lo personalment a ell. Segurament, sense aquest aliat, el Generalísimo no ho hauria tingut tan fàcil per monopolitzar el poder.