Marcel Pich: “Les neofestes surten de la base i al marge de les institucions”

El músic i antropòleg ha recollit i ampliat el llibre 'Les neofestes a Mallorca'

Marcel Pich i Esteve (1986) ha recollit i ampliat el llibre Les neofestes a Mallorca. Gimcanes, senyeres, déus pagans i mobylettes (Lleonard Muntaner, Editor), la sèrie de reportatges que publicà a l’ARA Balears sobre les noves festes sorgides arreu de Mallorca els darrers trenta anys. És un llibre amb un peu en l’etnografia i l’altre en el periodisme.

Què caracteritza les neofestes?

La majoria surten de la base i al marge de la institucions. Sorgeixen perquè hi ha un buit d’oci per a un segment de gent concret, els que tenen entre 20 i 30 anys. Totes fan una apel·lació a la idea de tradició: per criticar-la, reivindicar-la o modificar-la. Moltes tenen relació amb el catalanisme cultural i polític. Una bona part estan organitzades per gent vinculada a aquest espai ideològic.

Quins són els símbols, motius, elements i rituals més repetits?

Apel·len a la idea de tradició i de ruralitat, en el sentit que volen arrelar i sentir-se festes locals i mallorquines. Hi trobam elements de la cultura anomenada tradicional popular: caparrots, dimonis, personatges de rondalles... També en moltes hi ha senyeres, un tret que s’accentuà durant el govern Bauzá. Són festes sincrètiques, que s’apropien de molts elements de la cultura popular pròpia i de la universal. Un altre aspecte és la crítica als poders caducs: l’Església, els militars, la Guàrdia Civil, la Corona...

Des d’un punt de vista identitari, quina rellevància tenen?

Construeixen identitat. Conceben la identitat com una cosa mal·leable i no estàtica, a la qual incorporen elements nous. En aquest sentit, el vincle entre identitat i ruralia és bàsic. Se suposa que hi va haver un trencament amb la Mallorca rural provocat pel turisme, i ara les neofestes recuperen aquella Mallorca rural adaptant-la al moment present.

Quines són les neofestes més emblemàtiques? I com sorgiren?

Parlar de neofestes és establir una catalogació arbitrària, perquè han sorgit en moments diferents. El Cosso de Felanitx, la Revolta de Vilafranca de Bonany i el Gat Escaldat de la Vila són les més antigues. Després hi ha les que nasqueren fa uns 15 anys, que són les que es tenen més al cap quan parlam de neofestes: el Muc de Sineu, les Clovelles de Petra, l’Embala’t de Sencelles... A partir d’aquí, neixen el Cap de Bou de Calapi a sa Pobla, la Garrovada de Costitx, l’Orgull Llonguet de Palma... El Cosso de Felanitx és l’Adam i Eva d’aquestes festes. I el Muc ha estat la més comentada per motius estètics. Tot i que cadascuna té la seva pròpia casuística, a l’origen sempre hi ha el mateix: un grup de joves que vol passar-s’ho bé i que veu que el model de festes del poble està obsolet.

Són festes que van més enllà del pretext per sortir, beure i mirar de lligar?

No tot és sortir i beure. Cada festa té un protocol -generalment fet amb uns elements extrets de la cultura popular- i un relat. Hi ha la voluntat de transcendir la simple bauxa, per tant. Tradicionalment, les festes són fets socials instituïts amb un protocol, un relat, uns elements i uns rituals. Les neofestes són també això, no tenen res a veure amb el típic tardeo comercial, que només és un pretext per sortir i beure. Per això és important mirar-les amb perspectiva social i política: per entendre’n el missatge, la iconografia, la crítica que transmeten, com s’organitzen i qui les organitza...

Sou antropòleg de formació. Va ser l’interès antropològic allò que us va dur a tractar el tema?

La intenció original era superar el tractament informatiu que els mitjans donaven a aquestes festes, que era epidèrmic. Les tècniques que he emprat cavalquen entre l’etnografia i el periodisme. Anava una setmana abans al poble i feia una entrevista als organitzadors per conèixer-los i saber de què anava la festa. El dia de la festa hi anava una estona abans per veure com ho muntaven i m’immergia en l’ambient festiu amb una actitud d’observador participant. Moltes d’aquestes festes ja les havia viscudes com a usuari. Els reportatges estan fets amb un afany divulgador.

Com es relacionen amb la tradició aquestes neofestes?

Operen fent un ús no conservador de la idea de tradició. Per als organitzadors, la tradició és una eina, no un dogma. És quelcom jocós, que es pot manejar. És un recurs discursiu, estètic, que empren amb l’objectiu de fer que les festes siguin percebudes com una cosa arrelada. Hi ha una voluntat d’arrelament en la comunitat i el territori, un afany perquè la gent les senti i se les faci seves. A la festa del Muc, la gent que hi va adopta els colors de la festa i en posa la iconografia a la roba, les cases, els cotxes...

Tenen una dimensió política notable, deis.

Al Muc, hi ha senyeres i també estelades amb el cap del Muc. En algunes festes es veu més la dimensió política que en altres. Que el Carnaval d’estiu de Campanet hagi agafat l’amo i la madona del truc com a símbols és una reivindicació, si vols prepolítica, de la identitat. En moltes festes també hi ha una crítica als poders de l’Estat: a la Missa de la Faraona de Pina hi ha una crítica a l’Església, a les Clovelles de Petra hi ha una denúncia del franquisme, a les festes de Son Macià es parla de la república independent de Son Macià, la correguda en roba interior de Bunyola pot ser entesa com un alliberament dels cossos, l’Embala’t de Sencelles sol tenir uns pregons molt polítics i reivindicatius de la llengua i la cultura... En general, hi ha una apropiació dels símbols del país, i això dona a les festes una dimensió política.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF