Les ‘nenes’ ocupen els pupitres d’‘El Florido Pensil’
BarcelonaCoincidint amb el vintè aniversari de l’estrena de l’adaptació teatral d’ El florido pensil, el Teatre Poliorama recupera aquell retrat de l’escola nacionalcatòlica que va fer Andrés Sopeña el 1994, però ho fa des del punt de vista de les nenes. En aquesta ocasió, l’espectacle estarà protagonitzat per Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Mireia Portas i Isabel Rocatti, i codirigit per Fernando Bernués i Mireia Gabilondo.
El florido pensil recollia amb enginy diverses cites de llibres de text de l’època franquista, comentades per un nen narrador amb un toc d’humor, per escenificar el sistema educatiu de l’escola de la postguerra. Lloll Bertran veu l’obra com “un viatge a un passat molt passat de voltes i que encara no ha acabat depassar”. L’espectacle mostra l’adoctrinament de la dictadura franquista a partir del dia a dia de cinc nenes d’uns 9 o 10 anys: una filla d’un roig que està exiliat, una filla de comerciants benestants, una altra nena que ve d’un entorn rural, etc. El text parteix de la premissa que l’escola és el reflex de la societat i de la seva ideologia dominant, que establia que la dona estava naturalment destinada al matrimoni i a les feines domèstiques. Aquest sistema, que “més que educació era antieducació, dogmatisme i rentat de cervell”, segons Isabel Rocatti, va marcar la vida de les nenes de la postguerra i la seva concepció del món i del seu rol a la societat.
Una herència pesada
La dictadura va establir una educació diferenciada entre nens i nenes, d’acord amb la inferioritat intel·lectual i creativa de la dona que defensava el règim: una bestialitat. Fernando Bernués recorda que “les dones van patir les injustícies més evidents i violentes”. Tant el director com les actrius consideren que el muntatge estableix paral·lelismes amb l’actualitat, ja que “l’herència de la ideologia masclista en el terreny domèstic encara s’arrossega avui dia”, diu Victòria Pagès. “És una herència que costa molt treure’s de sobre”, afegeix Rocatti.
Les cinc actrius coincideixen en l’opinió que interpretar aquestes situacions dramàtiques i tràgiques des d’una mirada infantil i innocent permet donar “una dimensió més crítica i còmica” a la història. Alhora, com explica Lloll Bertran, les actrius també interpreten uns personatges adults a qui poden “caracteritzar a partir del record” que en tenen. Mireia Portas recorda que l’espectacle està dirigit a tots els públics, tant a la generació que va viure aquella època i “ho veurà com un remember ” -i que alhora va ser “molt sàvia per no transmetre aquests valors a les generacions següents”-, com a les més joves, que han de saber que això no els queda tan lluny.
L’adaptació teatral, de Kike Díaz de Rada, es va representar per primer cop el 1996. Un any després, Guillem-Jordi Graells va fer-ne la versió catalana, que es va convertir en un èxit a la cartellera, amb 100.000 espectadors. L’obra es va representar als teatres Victòria i Poliorama, després se’n va fer una gira de 200 funcions arreu de Catalunya i l’any 2001 encara va tornar al Teatre Borràs. També se’n va fer una pel·lícula el 2002. Ara torna al Poliorama, en versió femenina, fins al 6 de març.
