Nacho Vegas: "Les cançons d'aquest disc sorgeixen de moments dolorosos"

BarcelonaNacho Vegas (Gijón, 1974) engega una nova etapa amb el disc Mundos inmóviles derrumbándose (Oso Polita, 2022), un treball produït amb els músics catalans Cristian Pallejà, Ferran Resines i Hans Laguna. El canvi també es nota en la sonoritat: el mur de so indie que havia aixecat amb els músics del grup León Benavente deixa pas a detalls més subtils, molt adients per a les dinàmiques emocionals d'unes cançons sobre tristeses profundes, ràbies sociopolítiques i tendreses diverses. I gestionant com mai una primera persona confessional però sense la dimensió catastròfica.

¿Mundos inmóviles derrumbándose és el disc català de Nacho Vegas?

— Sí, és la meva etapa més catalana. És veritat que a la banda segueixen havent-hi Manu Molina, el bateria que porta amb mi des del principi, i el guitarrista Joseba Irazoki, que és la connexió euskalduna, però la resta de l'equip és català o viu a Catalunya, com Juliane Heinemann, que és alemanya però viu a Barcelona des de fa anys [2006]. Vam fer enregistraments addicionals a Astúries i el País Basc, però la majoria de la gravació es va fer a La Casamurada, l'estudi de Banyeres del Penedès, i a Caballo Grande, a Barcelona. Tot ha sigut diferent: l'agència de representació és Last Tour, que té la seu a Bilbao, i per a mi ha sigut nou, això de fer un disc sense passar per Madrid, perquè l'he fet entre Astúries, Euskal Herria i Catalunya; sembla que és el meu disc no espanyol [riu].

¿No trobes que hi ha alguna connexió entre el disc nou i el primer, Actos inexplicables (2001)?

— És curiós, perquè un altre periodista, Sebas E. Alonso, de Jenesaispop, em va dir que el disc nou li recordava d'alguna manera Actos inexplicables però que m'havia desfet del determinisme tràgic que hi havia en aquell primer disc tan confessional i en què tot semblava abocat al desastre. Sí que és veritat que les cançons de Mundos inmóviles derrumbándose sorgeixen de moments dolorosos. No hi havia vist la relació, entre els dos discos, però és curiós que l'hi vegi més gent.

Hi ha detalls com la sonoritat de Muerre'l bramu, l'adaptació en asturià de Summer's end de John Prine, que confereixen a la cançó un color similar al que tenia Que te vaya bien, Miss Carrusel, la versió de Townes Van Zandt que feies a Actos inexplicables. I també recuperes la primera persona confessional, encara que potser amb més distància narrativa.

— Sí, des d’aquest punt de vista pot ser. L'adaptació de John Prine l'he feta com havia fet les de Townes Van Zandt, Leonard Cohen [La canción del extranjero] i Guy Clark [Nuevas mañanas]; que la cançó sigui una mica meva i que alhora hi hagi un homenatge a l'autor. En el cas de John Prine, a més, l'havia estat escoltant molt des que va morir l'abril del 2020. Pel que fa a la primera persona, és cert que no era present ni a Resituación [2014] ni a Violética [2018], o no d’aquesta manera. Les cançons del disc nou les he escrit en els últims dos anys, amarat de solitud i amb la necessitat d'escriure més des de la intimitat, des d'això que anomeno la intimitat compartida. Hi ha cançons que neixen de sentiments molt íntims però que acaben sent els que connecten amb més gent. És una cosa que he recuperat per a aquest disc, sense els complexos que tenia en altres èpoques, quan em semblava que abusar d'una primera persona excessivament confessional podia tenir els seus límits. És veritat que en té, però he après a agafar distància, i fins i tot a parlar amb diferents primeres persones. No és el mateix la primera persona de la cançó El mundo en torno a ti que la de Belart o la de La flor de la manzana.

Per cert, cada cop és més a prop l'oficialitat de la llengua asturiana, oi?

— Sí, la tenim més a prop que mai, i espero que aquest any la manifestació que hi hagi pel Dia de les Lletres sigui per celebrar l'oficialitat. Encara queda fer el pas de la reforma estatutària. Hi ha tots els vots necessaris, però hi ha un diputat de Fòrum Astúries, Adrián Pumares, a qui Vox està fent una campanya de fustigació anomenant-lo "el traïdor de la dreta", però crec que ell n'està convençut. Fa 25 anys que vaig a manifestacions per l'oficialitat, i hi havia anys que ho veia com una batalla perduda, però ara és més a prop que mai.

En aquest disc inclous dues cançons en asturià, i aquesta vegada transcendint la temàtica tradicional o estrictament asturiana.

— Era una cosa que em preocupava especialment a l'hora d'adaptar la cançó de John Prine a l'asturià, i també per escriure Un principiu de crueldá a quatre mans amb Pablo Texón, que és un escriptor que admiro molt i que és acadèmic de la llengua asturiana i traductor. Ha traduït Raymond Carver a l'asturià, i com que Carver està molt present al disc, em semblava molt pertinent comptar amb ell. L'oficialitat també serà un pas important per perdre aquesta sensació que fa que utilitzem l'asturià només per parlar de les coses d'Astúries i no del món.

A l'article que va publicar El País deies que havies estat al caire de la depressió.

— Crec que el periodista, Fernando Navarro, ho va exagerar una mica. Depressió és una paraula molt grossa; li tinc molt de respecte, perquè conec gent que n'ha patit. És veritat que tenia aquella sensació d'estar deprimit, però sabent quina és la causa i quin és el remei, i això és una diferència fonamental respecte a la depressió, que quan la tens no saps per què no et pots aixecar del llit. Estava bloquejat amb les cançons i tenia la banda esperant per fer un disc. L'única cosa que em feia sentir una mica viu en aquell clima tan asocial de la pandèmia era treballar, i no me'n sortia. Però no va ser una depressió, ni de bon tros.

¿És la primera vegada que has tingut un bloqueig creatiu d'aquesta mena?

— No, els que ens dediquem a això hi estem acostumats. Però va ser molt més llarg del normal, i tot plegat tenia a veure amb la situació general. Durant la primera fase de l'escriptura de cançons, tot sol a casa, em vaig adonar que no és el mateix fer-ho quan tens estímuls a fora només obrint les finestres que quan no els tens, i en aquell moment de la pandèmia faltaven estímuls de tota mena. Fins i tot hi va haver un moment en què semblava una frivolitat no estar pendent només de les morts que hi havia. Això et creava una manca de perspectiva respecte a la realitat per poder parlar d'altres coses. Hi havia cançons que tenia esbossades que se'm van encallar durant molt de temps. Precisament per això vaig marxar de Gijón i vaig anar a Ortiguera, on vaig trobar una solitud diferent que sí que em va servir per escriure les cançons.

És molt diferent poder triar una solitud que viure en una solitud imposada per altres.

— Sí. És això.

"Tot el que he cantat és una llista d'errades", dius a Esta noche nunca acaba, una cançó que desprèn fatalitat.

— És una cançó sobre les relacions afectives que t'acompanyen tota la vida però que has de resignar-te a viure-les des de la llunyania. Més enllà del perfil confessional, la cançó desemboca en la meva part preferida del disc, quan em quedo només amb piano i veu. Hi ha un recurs que no havia utilitzat mai: fer cançons en clau de sol i de sobte anar al do menor. Escoltant Víctor Jara vaig veure que feia aquest canvi, i em va sorprendre tant que el vaig ficar en moltes cançons que estava fent, encara que al final al disc només hi és a Esta noche nunca acaba. Aquest canvi a do menor quan em quedo només amb el piano és a l'estrofa que resumeix el que volia dir a la cançó: "Vuelvo a cantarle a lo indecible / sueño otros mundos posibles / donde tú eres condición. / Y aunque no es la vida que ansiaba / esta noche nunca acaba / y puedes irte, haz el favor. / O quédate, por favor".

En aquesta cançó també jugues als contraris, com en la litúrgia del casament: "en la tendresa i en la crueltat", "així en la violència com en la pau"…

— Les relacions més sòlides són aquelles en què passes per moltes coses, per moments molt amables i molt dolços, però on també acaben transcendint els moments més amargs i més durs, que tan aviat poden consolidar la relació com fer-la saltar pels aires. En el meu cas van fer que saltés pels aires, però no deixa de ser part de tot plegat, dels records que t'evoquen i del que en queda.

La cançó Ramón In és un homenatge a Ramón Picazo, un personatge molt carismàtic de l'ambient gai de Gijón que va morir el 2018. ¿Té cap connexió amb el transformista Alberto Alonso, el Rambalín de la cançó de Rodrigo Cuevas que va ser assassinat el 1976?

— No sé si Ramón va conèixer Rambal, perquè crec que va arribar a Gijón a finals dels setanta. Fa anys que vull escriure una cançó sobre Rambal, que és una figura molt mítica de Gijón. En tenia alguna d'esbossada des de l'època del disc Cajas de música difíciles de parar (2003), però mai no vaig acabar de saber per on agafar-la. I després el Rodrigo va fer la cançó i és tan bona que ja no puc escriure'n una. Bé, potser sí que podria... La figura de Rambal és molt present al barri de Cimadevilla, i va ser molt important en un moment en què encara no s'havia creat l'ambient gai de Gijón, que es va crear després als vuitanta gràcies a personatges com el Ramón. Si es fes una història del que va ser a Gijón tant l'escena de l'ambient gai com la del transformisme, Rambal seria una figura central als anys setanta; i a partir dels vuitanta, quan s'obren locals amb cambres fosques i un ambient més lumpen i sòrdid, persones com en Ramón van ser importants.

Aquesta cançó l'abordes amb molta tendresa, però també hi ha desencant, quan expliques que a l'enterrament del Ramón vau fer moltes coses alhora però cap junts.

— Hi havia una doble urgència per escriure la cançó. Volia fer un homenatge al Ramón, però amb això no n'hi havia prou. En realitat el que em va provocar la necessitat d'escriure va ser adonar-me de com havíem reaccionat tots davant de la seva mort. Estem tan capficats en l'hiperindividualisme que una cosa que des d'un punt de vista antropològic era tan natural com passar els dols envoltats de la gent estimada ara s'ha convertit en alguna cosa que fem cadascun de manera individual sense comptar amb els altres. De la mateixa manera que la gent quan la fan fora de la feina i es deprimeix en lloc d'anar al comitè d'empresa va al psiquiatre perquè li doni una pastilla, amb els dols passa el mateix. És el que més tristesa em va produir arran de la mort de Ramón. És veritat que al cap d'un temps vam quedar alguns dels amics, i la meva idea ara és fer un vídeo i ajuntar-nos uns quants, però en el moment de la mort fins i tot gent que érem molt amics entre nosaltres ni tan sols vam trucar-nos. Em va semblar especialment trist, i és del que volia parlar a la cançó.

Hi ha un altre tipus de tristesa, que és la que té a veure amb la ràbia que mostres a Big crunch, que tu mateix descrius com a "cançó pamflet-bomba", i on recordes que el ministre de l'Interior, Grande-Marlaska, "sonríe inaugurando un nuevo CIE" i que "Asturies nun tien rei". Creus que el teu posicionament polític molesta en l'entorn musical?

— De l'entorn musical no crec que hagi molestat gaire gent. Històricament, la música popular és força permeable al que passa al voltant, i després ja depèn de cada artista posicionar-se més o menys. En l'última dècada hi ha entrat una mica d'aire fresc i en les cançons de molts músics es notava certa consciència crítica. Una altra cosa és que cadascú es posicionés més o menys obertament. Sí que hi ha cert pudor a l'hora de posicionar-se, perquè continua present la idea que si et posiciones molt la gent pot entendre-ho com una mena de postureig o pot fer que no et contractin alguns ajuntaments. A l'època en què col·laborava estretament amb la PAH, contactava amb músics més o menys famosos perquè fessin coses com ara gravar un minut de suport a la Llei d'Habitatge que estava promovent la PAH, i vaig trobar-me moltes negatives amb arguments molt absurds. Hi havia gent que li donava moltes voltes. Deien: "Si faig això la gent pensarà que aprofito la meva popularitat per parlar d'aquests temes…" Però, a veure, t'importen els desnonaments? Doncs ja està.

—