Mor el músic Lalo Schifrin, el compositor de 'Missió: impossible'
Reputat pianista de jazz i director d'orquestra, també va compondre les bandes sonores d''El rei del joc', 'Bullit' i 'Harry el Brut'
BarcelonaUna de les progressions rítmiques més populars del segle XX va ser creada pel músic argentí Lalo Schifrin, que ha mort aquest dijous a Los Angeles als 93 anys a causa d'una pneumònia. És la del tema principal de la sèrie (i després pel·lícula) Missió: impossible, composta el 1966. Schifrin, contemporani de Henry Mancini, va ser un dels grans renovadors de la música per a cinema i televisió als anys seixanta, quan la indústria audiovisual va entendre el potencial del jazz.
Nascut a Buenos Aires el 21 de juny del 1932, Lalo Schifrin va estudiar piano, una formació que va ampliar al conservatori de París als anys 50, justament en un període en què els clubs de la capital francesa acollien molts músics de jazz. Aquella estada va ser decisiva, perquè el va esperonar a crear una big band a l'Argentina. Contactes posteriors amb Dizzy Gillespie i Quincy Jones van acabar d'orientar-ne la carrera. Els coneixements simfònics i jazzístics van perfilar la personalitat de Schifrin, que es va instal·lar a Nova York (on va escriure arranjaments per a l'orquestra de Xavier Cugat) abans de fer el salt a Hollywood. A més del de Missió: impossible, també va compondre el tema principal de la sèrie Mannix (1967), que trenta anys després va servir de sintonia del programa APM? de TV3, i que Quentin Tarantino va homenatjar a Once upon a time in... Hollywood (2019). En aquells anys també va fer les bandes sonores de pel·lícules com El rei del joc (1965), La llegenda de l'indomable (1967), Bullitt (1968) i La jungla humana (1968). És a dir, va treballar en films de directors com Norman Jewison, Stuart Rosenberg, Peter Yates i Don Siegel.
Un cop consolidat a Hollywood, Schifrin va esdevenir un dels compositors més prolífics del cinema nord-americà. Tot i que no va guanyar cap Oscar, sí que va ser fonamental per al canvi de paradigma que va experimentar el món de les bandes sonores, gràcies a la vitalitat rítmica del jazz i el protagonisme d'instruments com el saxo. A més, les seves composicions tenien un toc especial que les feia molt adients per a escenes de suspens i d'acció.
El llegat del músic argentí és impressionant, amb peces que han fet forat en la cultura popular dels últims seixanta anys, com el tema principal de la sèrie Starsky & Hutch i les bandes sonores d'Els herois de Kelly (1970), Harry el Brut (1971), Enter the Dragon (1973), Ha arribat l'àguila (1976) i Terror a Amityville (1980), entre moltes altres.