Mor Ferran Freixa, el fotògraf que va entrar al Liceu calcinat

BarcelonaEl fotògraf Ferran Freixa (Barcelona, 1950) sabia veure la poesia de l'arquitectura i dels paisatges, fins i tot de la devastació. Probablement la seva sèrie més coneguda popularment és El foc, darrer acte, les imatges en color que documenten el Liceu calcinat després de l'incendi del 1994, on va poder entrar mentre els operaris encara treballaven netejant l'interior, tot negrós, ple de runa i amb alguns instruments coberts de cendra. Però una altra de les seves fotografies més icòniques és la d'una platja en què l'aigua del mar Cantàbric dibuixa una forma de cara. Ferran Freixa ha mort als 70 anys, després d’una llarga malaltia, a Sant Vicenç de Montalt, on vivia des del 2014. La seva obra quedarà a la col·lecció de diversos museus, fundacions i arxius, des del MNAC fins a FotoColectania, passant pel Reina Sofia o l'IVAM. Aquest diumenge al vespre, des del MNAC lamentaven la mort d'un fotògraf extraordinari "de la poètica i la intimitat dels objectes i les escenes quotidianes, un dels referents imprescindibles de la fotografia creativa catalana".

Freixa va ser un dels màxims exponents de la segona avantguarda fotogràfica, que va despuntar a la dècada dels 70. Va començar treballant al món de la moda i la publicitat, però a partir del 1978 es va especialitzar en fotografia d'arquitectura i interiorisme. La seva carrera com a autor el va portar a exposar a Europa, els Estats Units i l'Àsia. El 2013 el centre d'art Tecla Sala ja li va dedicar una retrospectiva, però l'última mostra monogràfica es va poder veure tot just el novembre passat a la Fundació Palau i Fabre, on va exposar els seus últims treballs inèdits, fets fins l'estiu passat en el seu entorn més íntim, el Maresme, i fins i tot a les flors del seu seu jardí, en homenatge a la seva mare.

La seva obra, majoritàriament en blanc i negre, juga amb l'enquadrament, l'equilibri en la composició i sobretot els efectes de llums i ombres. Té diverses sèries de fotografies de botigues de Barcelona (1979), d'hotels i restaurants d'arreu del món: L'Hotel Excelsior, la barreteria Ubach, la sastreria La Neutral. Ell escollia retratar detalls gairebé pictòrics: les puntes de les estovalles de l'Hotel Royal, a Bagnères-de-Luchon; una barana de pedra a Menorca, o la llum projectada en una paret de l'Hotel Maria Cristina. També té sèries de fotos de les colònies tèxtils de Catalunya, del Berguedà, Osona, el Ripollès i el Bages que estan colonitzades per la natura, després d'anys sense vida.

La de Ferran Freixa va ser una llarga carrera de mig segle a la recerca de la bellesa de les coses, d'un món en extinció que pretenia immortalitzar amb elegància i precisió, com si el volgués copsar abans de la seva desaparició.