Mor Bertrand Tavernier, mestre del cinema i de la vida

BarcelonaEl director francès Bertrand Tavernier, mort aquest dijous als 79 anys, era un dels noms clau del cinema francès de l'últim mig segle i un referent tant per la seva obra com a director com per la seva passió cinèfila, forjada primer en els cinemes de barri de París i després a la Cinémathè, que va expressar en llibres, crítiques i documentals. Pel·lícules com El rellotger de Saint Paul, La mort en directe, La vida i res més i Avui comença tot el van convertir en un dels grans directors de la seva generació i en un dels més estimats pel públic cinèfil, que reconeixia en ell un dels seus, un apassionat pel cinema de tots els gèneres i estils.

Com els directors de la Nouvelle Vague, Tavernier estimava profundament el cinema nord-americà, però, a diferència de Godard –per a qui va treballar de jove com a publicista–, no va optar per fer un cinema de modernitat radical, sinó que es va moure entre el classicisme i els gèneres. “A l’hora de dirigir no soc gens cinèfil. Quan filmo, el que m’interessen són els temes i els personatges", explicava amb naturalitat el 2016 a la Filmoteca de Catalunya. I així era: després d'una primera etapa més enfocada al cinema negre, la seva filmografia va alternar el musical jazz (Al voltant de la mitjanit), el cinema d'aventures (La filla de Dartagnan), el dramàtic (Avui comença tot), el policíac (Llei 627), l'històric (Salconduit) i la comèdia (Cròniques diplomàtiques). Un eclecticisme temàtic i de gènere però lligat sempre per l'empatia cap als personatges: Tavernier era un humanista que buscava el millor de la gent, fins i tot en les pitjors situacions. I com a crític no era gaire diferent: preferia defensar els seus cineastes preferits –per exemple, al seu immens diccionari 50 anys de cinema nord-americà– que atacar els que no li agradaven.

Nascut el 1941 a Lió, era fill de l'escriptor Renè Tavernier i la poeta Geneviève Dumond. Segons explicava al documental Les pel·lícules de la meva vida, el seu primer gran impacte cinematogràfic va ser en un sanatori on els seus pares l'havien enviat per tractar-se de tuberculosi, i on el jove Bertrand va veure un film de Jacques Becker, el thriller Dernier atout. Tot i que va estudiar dret, la seva cinefília va anar creixent: als 20 anys va crear el cineclub Nickel Odéon i va començar a escriure crítica de cinema en publicacions com Télerama. Va ser en aquesta època que va treballar com a publicista per a Godard i per a Claude Chabrol. Però també va ser ajudant de Jean Pierre-Melville, un dels grans autors de cinema negre de la història.

La paraula de Philippe Noiret

El seu debut com a cineasta arriba el 1974: El rellotger de Saint Paul és una adaptació de Georges Simenon que Tavernier dirigeix gràcies al compromís de Philippe Noiret, que va esperar tres anys fins que el director va aconseguir el finançament. "Quan li vaig preguntar per què un actor famós com ell s'havia retallat el sou i havia esperat tant de temps un director jove i sense cap experiència com jo, em va dir simplement que m'havia donat la seva paraula", recordava Tavernier anys després. La pel·lícula va ser un èxit i va guanyar l'Ós de Plata a la Berlinale. "Sense Philippe Noiret no sé si jo hauria tingut una carrera al cinema", assegurava el director, que va repetir amb l'actor a Que comenci la festa, El jutge i l'assassí, Baralla, La vida i res més i La princesa de Montpensier.

Tot i la seva passió per Hollywood i la cultura nord-americana, amb prou feines va rodar fora de la indústria francesa. "El cinema americà m’ha ajudat a fer pel·lícules realment franceses –deia ell–, perquè la força que hi havia a les pel·lícules americanes era precisament que eren realment americanes, no imitacions". Una de les seves poques excursions als Estats Units va ser amb Al voltant de la mitjanit, on el saxofonista Dexter Gordon interpretava un músic dels inicis del be bop inspirat en Lester Young i Bud Powell. Tavernier va repetir l'aventura nord-americana el 2009 amb En el centre de la tempesta, un thriller oníric ambientat a Louisiana i protagonitzat per Tommy Lee Jones.

Grans obres

En la carrera de Tavernier no hi ha potser un gran cim destacat, però sí una serralada de fites. Per exemple, reinventar la novel·la negra de Jim Thompson en clau de polar a Baralla, recuperar Dirk Bogarde per al cinema a Els nostres dies feliços, avançar-se en dècades a la crítica de la telerealitat amb La mort en directe, explicar amb cruesa l'absurd de la guerra policial contra la droga a Llei 627 –una dècada abans que The wire– i retratar amb extraordinària sensibilitat a Avui comença tot el dia a dia d'un mestre d'escola infantil en una ciutat arrasada per l'atur. Però fins i tot en obres menors com La petita Lola emociona com retrata la necessitat d'estimar d'uns pares que viatgen a Cambodja per adoptar una nena i la dignitat dels personatges humils que en pel·lícules d'altres directors només serien el teló de fons de la història.

El més semblant a l'Everest del cineasta, tanmateix, seria el díptic al voltant de la Primera Guerra Mundial format per Capità Conan i La vida i res més. Totes dues posen el focus en les conseqüències del conflicte abans que en el fragor del combat: a Capità Conan, a través d'un bel·licós grup de tropes d'assalt de l'exèrcit francès que al final de la guerra es manté mobilitzat per lluitar contra la revolta bolxevic; a La vida i res més, entrelligant la història d'una dona que dos anys després del final de la guerra encara no ha trobat el seu marit i el comandant que dirigeix la recerca dels soldats morts en el conflicte. Tavernier firma un poderós al·legat antibèl·lic en què deixa clar que una guerra no acaba amb la firma d'un armistici i que les seves conseqüències es prolonguen molt més enllà.