Dues sopranos, M. José Campaner i Raquel Ribas; dos tenors, Antonio Aragón i Ariel Hernández Roque; un baix, Xavier Mendoza; un violí, el de Ramon Andreu; un clavecí, Pedro Aguiló; a la tiorba, Ferràn Pisà, i al violone, Francesc Aguiló, dirigits per Carles Ponseti, qui tan sols va fer acte de presència quan el grup va interpretar el Lamento d’Arianna. Era, com a mínim, una formació poc habitual en els concerts de Studium, com ho era el fet que el director deixàs el protagonisme als intèrprets, per retre un sempre insuficient homenatge a una figura cabdal de la història de la música, com és Claudio Monteverdi, qui va revolucionar el món de la composició quan va traspassar les bardisses de la polifonia per obrir les portes a la monodia accompagnata i de retruc a una nova manera d’escriure òpera, a partir de la reconeguda L’Orfeo.
Amb el títol de L’art del Madrigal la Fundació Studium Aureum va designar el sisè concert de la temporada, convertit en una degustació exquisida d’un dels moments més trencadors i revolucionaris de l’escriptura musical, per la diferència de textures i la utilització de les dissonàncies, algunes amatents i altres no tant, però en qualsevol cas diferents i amb les quals Monteverdi posà sobre el taulell la possibilitat de fer escoltar i sentir música més enllà del confort de les harmonies i melodies tradicionals.
No cal dir que el compositor de Cremona va ser l’estrella de la funció, per exemple amb una acurada interpretació de l’esmentat Lamento d’Arianna, del Sesto libro dei Madrigali, que el mateix compositor de l’òpera primigènia i perduda, va reconfigurar per a cinc veus i que conten que no hi havia casa rica que no tingués la partitura sobre el seu clavecí, tot i que, com és sabut, l’instrument amb el qual Monteverdi componia la majoria de les seves peces era la tiorba. Interessant i suggestiva va ser, també, un altre Lamento, el della ninfa, aquests éssers que com explica Ramón Andrés, “viuen a la primera escuma d’una font, en el centelleig del sortidor i en el reflex de les aigües”, amb els dos tenors i el baix separats de la soprano, que ha de cantar “a tempo dell’affetto del animo”, mentre que ells ho han de fer “fuori del pianto della Ninfa”. Podriem continuar amb Gira il nemico insidioso Amore…. però també amb els dos convidats al saborós banquet de madrigals, Giovanni Antonio Rigatti o Barbara Strozzi, que varen comparèixer com una acotació al marge de Monteverdi, tot plegat per a lluïment dels cinc cantants i, per descomptat, els músics, tot i que, per no gaire habituals, varen cimejar una mica més, el violone i la tiorba. En qualsevol cas, tan interessant com abellidor aquest tast que obrí les portes a immenses possibilitats i amb menys interpretacions de les que mereix, tant pels seus valors històrics com musicals.
