Observatori
Cultura 22/10/2022

Monteverdi 1 - Principal 37

El teatre Principal enceta la 37a Temporada d’Òpera amb 'L'Orfeo'

2 min
Escena just abans que comenci la música de 'L’Orfeo'.

Teatre Principal.- Comença la 37a Temporada d’Òpera del teatre Principal de Palma i, per primer cop en la seva llarga existència, s’ha programat L’Orfeo, de Claudio Monteverdi, la que està considerada estructuralment com la primer òpera tal com coneixem el gènere avui dia i des de fa segles. El muntatge és d’Yves Lenoir, conegut al Principal per haver estat el director de la reposició de la Carmen de Bieito, i també de Bizet, el qual ha traslladat l’acció a l’actualitat, de manera que el clímax bucòlic i pastoral de l’original, estrenat a Màntua l’any 1607, l’ha convertit en un món orgiàstic amb la llibertat sexual com a context. Dit això, no cal dir que a l’intermedi, com als toros, hi havia divisió d’opinions. Uns el trobaven divertit i altres deien que era anatema. “A mi no m’agrada, però no es pot dir”, vaig sentir. En qualsevol cas, és ocorrent i no gaire provocatiu pel que fa a les escenes on la líbido grupal és protagonista. El que com a mínim em va quedar clar, que fins ara mai no ho entenia, va ser el perquè la protagonista, Euridice, abans en teoria una dona virtuosa, quan mor mossegada per una serp, el seu estimat Orfeo, sense dubtar-ho, va a cercar-la a infern. I allà la troba. I allà queda –sento l’espòiler–. Ell, per contra, després d’una furibunda diatriba contra les dones, acompanyat per Apol·llo, au! cap al cel. Em quedo amb aquest darrer moment, fins a l’ascensió. Brillant el duet entre Apol·lo i Orfeo, Perchè a lo sdegno-Padre Cortese, que protagonitzen Mauro Borgioni i Joan Martin Royo. No va ser l’únic en una producció que estilísticament té consistència i dramàticament està ben resolta.

Els petits detalls que no feien el pes no llançaven la resta a les escombraries, com és el que alguns “figurants amb frase” estaven a anys llum de poder protagonitzar-los amb un mínim de garanties. El cor va complir. Minúcies si ho comparam amb la resta. Començant per l’orquestra, formada per alguns membres de la Simfònica i onze professors convidats; pels instruments que manejaven, com és ara la tiorba, l’arxillaüt, les violes de gamba… sota la direcció d’un eficaç Federico Maria Sardelli, el qual en tot moment va exercir el control del fossat i molta cura dels cantants. Va sonar barroc, que no és poc, i amb el muntatge i les situacions que es desenvolupaven sobre l’escenari creava una sensació prou original. Mauro Borgioni, poderós i subtil, en un paper que habitualment és per a tenor; Carmen Romeu, breu i impecable la seva intervenció; Jerôme Varnier, Irene Mas i Joan Martin Royo, excels, com a Orfeo, Euridice, Caronte, la Música i Apollo-Ecco, respectivament, varen tenir una actuació notable, de primer nivell, que aportaven categoria a l’agosarat muntatge, que tot i semblar un risc, ho és tan sols pel que fa a l’ocupació del pati de butaques. Contràriament al que es podia pensar, el Principal va assolir una molt bona entrada. Pel que fa a la resta, les referències són moltes més en els propers títols de la temporada, La Bohème i La traviata, que completarà L’Arxiduc, de Parera Fons i Carme Riera.

stats