El ‘monstre’ Israel Galván porta la seva festa cooperativa al Grec

BarcelonaUns trossos d’una tarima separaven dos grups que es van trobar ahir al migdia en una de les sales d’assaig de l’Institut del Teatre: a una banda hi havia periodistes, a l’altra, el corèograf i ballarí Israel Galván (Sevilla, 1973) i la troupe que ha reunit per al seu nou espectacle, La fiesta. Els artistes estaven enfeinats, i cada minut que van dedicar els mitjans era or: aquesta nit fan la primera de les dues funcions que presenten dins el Grec a l’amfiteatre de Montjuïc. Tot plegat tenia l’aspecte d’un campament nòmada: arreu de la sala hi havia els objectes personals dels integrants de la companyia, instruments musicals i cistells amb fruita. En un racó, un tricicle i una bossa plena de joguines esperaven el seu petit propietari. Després de Barcelona, La fiesta es podrà veure al Festival d’Avinyó durant una setmana en un altre gran escenari a l’aire lliure, el pati del Palau dels Papes. “La novetat que em vaig plantejar en aquest espectacle era trencar la línia que tenia abans de posar la música en una part de l’escenari i jo ballar a l’altra. La fiesta és una òrbita, i els bailaores fem música i els cantaores ballen. En teoria hi ha soroll i gestos -afirma Israel Galván-. No he volgut crear un cos de ball, sinó trencar la barrera entre els músics i els que ballen. No hi ha una coreografia forçada com a la meva primera etapa, aquí la massa se’m menja i m’hi uneixo”.

La festa a la qual fa referència el títol no té a veure amb el to de l’espectacle, sinó en l’oportunitat de crear un col·lectiu artístic. “Sempre he ballat sol o amb objectes, i em volia envoltar d’un grup que s’impliqués més, per no sentir-me tan sol i poder-ho compartir. Com a coreògraf, considero que el ball és molt individual i l’única manera que tenia de reunir un grup flamenc era amb una festa”, explica Galván. Com és d’esperar, la seva fiesta està carregada d’avantguardisme. “No he volgut fer una festa previsible de cara al públic, és d’un altre tipus. He volgut plantejar una festa flamenca on no estem forçats a estar alegres. Hem d’estar en un estat en què el cos és la forma d’estar a l’escenari, ha de ser molt de debò”, explica. El plantejament de partida és tenir una comunitat al darrere, “una mena de tribu que tira endavant i que es manté durant tot l’espectacle com una mena de família”.

La fiesta és “un concert visual”, apunta la coordinadora artística de l’espectacle, Carole Fierz, que també fa de traductora dels artistes estrangers i vetlla perquè els preparatius vagin sobre rodes. Pel que fa a la selecció dels col·laboradors, ha sigut completament orgànica. Per exemple, el cantaor Niño de Elche va fer un espectacle amb María Muñoz, la cofundadora de la companyia Mal Pelo, i després Galván va fer una petita aportació en l’espectacle d’ella i Pep Ramis El cinquè hivern. “Ha sigut tot una mica boig, perquè jo no faig audicions, però ha estat bé. No volia fer el format d’un ballet. Cadascú té un univers personal, és el que volia. Cadascú ens sabem la nostra part del guió, però quan sortim a l’escenari, ens mirem i diem “a veure què passa”, diu Galván, que un cop més compta amb l’artista Pedro G. Romero com a encarregat de l’aparell dramatúrgic.

Un espectacle encara obert

La fiesta es va estrenar mundialment a Àustria al maig i abans de Barcelona es va poder veure a Alemanya. “Quan faig alguna cosa nova es forma un embolic, perquè molt bé no saps què és. Com que quan faig coses noves no sé gaire bé quin bailaor sóc, quin grup formem i el clima que hem creat, vaig fent i el públic ho va veient. L’espectacle es va tancant a poc a poc”, afirma. Israel Galván va conèixer els membres de la formació grega de música bizantina Cor Byzantine Ensemble Polytropon a Atenes, on va actuar durant la Documenta. “És el primer coreògraf del món que treballa amb un cor de música bizantina”, afirma el director i cantant Panagiotis Andriopoulos. Per a la francotunisiana Alia Sellami, La fiesta és sobretot un espectacle musical i col·lectiu: “És un univers més musical que coreògrafic compartit entre tots els artistes. Treballem sota les indicacions i les idees de l’Israel, però també hi ha una part de la feina on cadascú fa una aportació des de la pròpia singularitat”.

A La fiesta també treballa amb vells coneguts, amb alguns dels quals ja havia col·laborat, com la ballarina i música Eloísa Cantón; Alejandro Rojas-Marcos, que toca un clavicordi fet per ell mateix i un harmònium indi, i Emilio Caracafé, que toca una guitarra feta amb l’os d’un pernil. També torna a col·laborar amb la bailaora i cantaora Uchi. “No porto ni coreografia ni guió, em diuen el que he de fer i ho porto al meu terreny. He tingut la virtut de treballar en dos espectacles del monstre ”, diu ella. Per al bailaor el Junco, treballar amb Galván ha sigut una revolució: “M’ha fet canviar la meva dinàmica de treballar i de sentir”.

Ferran Adrià entra al teatre, i torna el Pasolini de Rigola

A més de La fiesta, avui comencen les funcions de Who is me (Poeta de las cenizas), el muntatge d’Àlex Rigola sobre el poema homònim de Pasolini protagonitzat per Gonzalo Cunill. Es va estrenar a l’últim Temporada Alta i ara es quedarà al vestíbul de l’Institut del Teatre fins al dia 23. I la companyia Kaiseki Teatre presenta al Mercat de les Flors fins demà les últimes representacions d’ El tigre de Yuzu, un muntatge de teatre documental amb música en viu i projeccions sobre l’impacte que la cuina japonesa li va produir a Ferran Adrià i l’efecte que la seva proposta va tenir en el cuiner Hiroyoshi Ishida.