Triquell: “En molts moments he perdut el nord i m'he despersonificat”

BarcelonaFrancesc Fuentes Triquell (Barcelona, 2000), àlies Triquell, va ser un dels concursants amb més personalitat de la primera edició d'Eufòria. Tot el que s'intuïa es confirma a Entre fluids (Halley Records, 2023), un disc produït per Arnau Vallvé (bateria de Manel) en què l'encerten combinant sons de club per ballar amb un notable esperit pop i melòdic. Triquell el presenta en directe el 15 d'abril al Festival Strenes de Girona, el 22 d'abril a Teatre La Llotja de Lleida, el 6 de maig al Tarraco Arena i el 13 de maig a l'Apolo, dins del Guitar BCN.

Il·lusionat?

— Sí, estic superil·lusionat perquè he recuperat la pau mental que havia perdut amb el frenesí de tot plegat.

¿Tant t'havia afectat l’enrenou d’Eufòria?

— Sí, pensa que tot és superexponencial. He hagut d'aprendre molt en molt poc temps, i hiperprofessionalitzar un procés que abans era molt més distès. A part, em costa molt delegar, i vull estar en totes les parts del procés. I això també té un peatge mental bastant extrem.

¿La teva formació com a pedagog t'ajuda en aquest procés?

— El primer any de pedagogia em va servir per enfocar quins són els valors que se'ns transmeten. També vaig agafar perspectiva de gènere. Inconscientment, tota aquesta formació universitària que he tingut, però que no he acabat, em dona també molts inputs creatius. Si entens el procés d'aprenentatge, entens molt com t'afecten les coses, i d'on vens i cap a on vas.

I com es nota això a la teva música?

— Intento que, quan acabis d'escoltar un tema meu, com a mínim hi hagi una reflexió, que hi hagi contingut no banal, perquè per a mi el problema és la banalització extrema dels creadors de contingut. Si tens un megàfon mediàtic i se t'ha donat l'oportunitat de dir alguna cosa al món o de fer alguna cosa en una indústria, com a mínim tingues responsabilitat i consciència.

¿El disc Entre fluids té el so que buscaves?

— Té el so que buscava, però també molts sons que no buscava i que m'he acabat trobant.

Per exemple?

— Cada cop que vas a un estudi amb algú diferent, hi veus dinàmiques diferents. De l'Arnau [Vallvé] he après moltíssim. Jo estava acostumat a cantar en anglès, perquè les meves refes són anglosaxones; l'escriptura era molt més impulsiva i els sons els tenia molt incorporats. Ara m'he adonat que buscar sonoritats en català és un repte bastant més heavy. Volíem trobar sons peculiars i honorar el que cadascú de nosaltres escoltem i hem mamat. Avui que estem hiperestimulats de referències de tot arreu, he tingut ganes de plantar una dotzena llavors, veure quin feedback hi ha i anar enfocant la meva trajectòria en funció de com vagin aquestes llavors.

Fa uns mesos explicaves que el disc seria un diari emocional dels últims mesos. És ben bé així?

— És 100% així. En cada cançó em trasllado a un estat d'ànim, a un moment concret dels últims mesos, que han sigut hiperestimulants emocionalment. Fa dos anys, quan compaginava feina i música, ho tenia tot molt més domesticat, i hi havia com una pau mental. Ara que han vingut tants estímuls tan de cop, he estat més en un Dragon Khan emocional; en molts moments he perdut el nord i m'he despersonificat. He estat pensant tant en el projecte que he deixat de pensar coses productives per a mi mateix. He passat per mil fases, i en aquestes fases compondre surt d'una manera o d'una altra. Quan escolto les cançons, cadascuna em transmet un color, una olor, un estat d'ànim, que em transporta als últims mesos. Menys Detroit tango, que és una composició que teníem feta amb Alter Soma fa un any i mig.

¿I en aquest temps t'has sentit alguna vegada com "un personatge no jugador", com el de la cançó NPC (non playable character)?

— Bé, per a mi l'NPC és gent que té molt clar el seu rol a la societat, que posa el pilot automàtic i no surt de la seva zona de confort, que ho respecto, però jo ho intento sortir d'aquí una mica. La cançó és més la sàtira de fer-me l'NPC. Però sí que en alguns moments m'he sentit despersonificat. Com que el projecte té el meu nom, a vegades no sabia discernir la persona del projecte artístic. He hagut d'ubicar-me moltíssim, i crec que encara estaré ubicant-me els pròxims anys.

El nom del projecte és un dels teus cognoms, oi?

— Sí. Triquell és el meu cognom. El meu avi, que va ser qui un cop em va dir per què no feia música en català, també em recordava això del cognom, que si no canviava l'ordre es perdria. I quan em van preguntar com volia dir-me, Triquell va ser la resposta impulsiva. Els meus amics mai m'han dit Triquell, sinó Cesc, Quico o Paco. Però vaig pensar que era un bon moment d'honorar-lo, i ara n'estic orgullós. A més, no té gaire gènere, el nom. És no binari.

A la cançó CBD i espardenyes cantes: "Soc conscient de qui m'explota, soc producte d'un producte, d'un mercat que ven homes". Quina sensació o quina angoixa estàs comunicant?

— L'angoixa que sentia formant part d'alguna cosa en què anava a les palpentes. Quan m'hi vaig apuntar [a Eufòria], no sabia que automàticament entrava dins de la indústria, ni que seria un fenomen cultural, ni que seria tan mediàtic, ni que farien un personatge, perquè al final un reality show fa això: estigmatitza. Sentia que a vegades no tenia la llibertat de decidir què volia interpretar o què volia fer. Volia anar amb el meu grup de música, i em van dir que no podia ser, que no faria música en directe. Volia fer una de les meves cançons en alguna de les gales, i no vaig poder. Sentia que havia de formar part d'aquesta roda, assumir-ho, acceptar-ho, mirar de donar la millor cara de mi. I en comptes d'intentar tirar un còctel Molotov al fet de ser un producte, vaig intentar satiritzar el fet que soc un producte amb tres coses que en aquella època em van demanar promocionar. Perquè quan tens exposició, la penya et busca. Vaig voler satiritzar-ho tot plegat, i mostrar les xarxes de manipulació que hi ha al show business.

Van proposar-te promocionar CBD (cannabidiol)?

— I espardenyes i una escapada rural. Mai a la vida m'ho hauria imaginat. Si era un producte, tenia dues opcions: em ratllo, em turmento i em fustigo; o me n'aprofito i me'n ric una mica. I vaig triar aprofitar-me'n i riure-me'n una mica.

L'any passat vas dir que no s'estava sent just amb la remuneració dels concursants d''Eufòria. Et va costar, aixecar la veu?

— Bé, vaig suavitzar-ho. I va ser molt dur i contraproduent suavitzar-ho. Però la realitat és que vam cobrar zero, que el caixet per actuar en els dos concerts al Palau Sant Jordi era d'uns 2.000 bruts. Entenc que al principi no sàpigues com anirà un projecte i no vulguis prometre res, però un cop ja veus que les coses funcionen ets a temps de trobar una dinàmica nova. Jo no demanava viure en un xalet, però poder pagar el lloguer del pis hauria estat bé. Per sort hi ha una part honorable de tot això, que és que aquest any sí que cobren. Per tant, res a retreure, perquè han decidit no repetir el que jo crec que era un error.

Et sents a gust en un context musical on hi ha artistes com Ginestà, Julieta, The Tyets...?

— Molt! De fet, totes aquestes persones, més la Maria Hein, la Ven’nus, el Vernat, el Xicu, que produeix amb Ginestà, són gent que he tingut la sort de conèixer més. Evidentment, és un món competitiu, però ells tenen una mentalitat més de gremi i tenim moltes més coses en comú que no en contra. Em sento bastant acompanyat i superestimat per ells i per aquesta generació.

Tinc amics els fills dels quals, de 6 i 8 anys, estan enganxadíssims a les teves cançons.

— Ostres!

Són nens que fa dos dies estaven cantant cançons de Manel i ara canten Jugular.

— Que heavy! És curiós, perquè tu no penses les cançons per a aquest públic. A vegades em costa molt agafar aquesta perspectiva, i per això necessito gent que m'obri els ulls. Està bé, perquè crec que Jugular és un tema que trenca bastants paradigmes de funcionament en ràdios, i té una sonoritat que remet molt a Manel, però també té un vibe dels Strokes, també té un punt Arcade Fire, un punt MGMT... Parla molt de les refes que tenim, i té com a tres sonoritats molt diferents. Tendeixo a ser superautocrític, i abans que sortís el tema tenia dubtes. No tens garanties que això funcioni, perquè no tens cap referent que li hagi anat bé amb una fórmula així de rara, no sé si dir rara o...

Peculiar?

— Peculiar, no ho sé. I estic molt content. L'altre dia Jugular va sonar el Camp Nou i tot!