Sílvia Rosés: “La moda femenina és la història d’una tortura”

No havia conegut mai una doctora en història de la moda. M’havien dit que s’havia tret la carrera d’història de l’art a la UB i que tenia un cum laude per una tesi doctoral sobre l’alta costura a Espanya. Sabia que conjuminava la docència amb la investigació científica i l’assessoria de museus. Però quan Sílvia Rosés ha començat a xerrar he fet un avió de paper amb el seu currículum. Tot el que m’havien dit d’ella quedava curt. Uneix el coneixement absolut del seu món amb una passió generosa per transmetre’l. De cada cosa que explica en sortiria un titular, un llibre o un programa de televisió.

Pedro Sánchez va demanar per l’estalvi energètic que ens traguéssim la corbata i apugéssim l’aire condicionat. Això és el funeral definitiu de la corbata?

— Com a qüestió mediambiental, ratlla la ridiculesa. Certament, quan vas a casaments o a entitats bancàries i veus homes amb corbata al mes d’agost penses que suportar la calor és força incòmode. El que és interessant d’entendre és que la moda no va néixer per fer-nos la vida quotidiana més fàcil. La importància de la moda és el que simbolitza. En aquest cas, el trajo s’inventa a mitjans del segle XVII i neix en el moment en què canviem de les monarquies absolutistes als estats liberals. 

Els polítics determinen com ens vestim?

No gaire. El que passa és que el trajo representa establishment, conservadorisme, un tipus de masculinitat i un tipus de sexualitat. Està carregat de significat. Si el trajo es manté, vol dir que no estem disposats a canviar els valors que ens regeixen. Mira l’arc parlamentari, mira a quins partits hi ha més trajos, si a la dreta o a l’esquerra. És molt significatiu.

Però Angela Merkel no va crear un estil, vestint sempre igual i variant els colors?

— És l’estil del no estil. Això també representa uns ideals polítics i econòmics. Ella ve de l’Alemanya de l’Est i representa uns valors comunistes. Però ella, una dona bastant sola en un món d’homes, també representa els valors de la masculinitat. “Em faig respectar; per tant, em vesteixo d’home”. Això ens dona molta informació. Si només varia els colors, ens diu: “Jo tinc una vida prou important perquè els temes de la moda no m’atabalin i no m’interfereixin”. Això és molt masculí. L’home també creu que ell no ha d’estar pendent de la moda perquè és una cosa de dones. 

Parles de poder... Els Reis Catòlics creaven moda?

— I tant. Van ser els primers a entendre la importància de la moda per qüestions geoestratègiques. Ells tenien tota una sèrie de territoris als quals havien de donar a entendre que eren una unitat. La moda els va servir perquè la gent comprengués que estaven en els seus dominis. Per això van instaurar un tipus d’indumentària perquè la gent identifiqués les seves propietats. Tant és així que per entrar en territoris aleshores espanyols, la gent estava obligada a canviar-se de roba i s’havia de vestir a l’espanyola. És una qüestió de colonització, de marcar el teu domini. 

Ara la moda la determina Amancio Ortega?

— Amancio Ortega el que fa és –per ser cortès– adaptar per a la gent del carrer el que està passant a les passarel·les. La fast fashion és un fenomen molt complex. La moda d’un sol ús el que fa és manllevar el que dissenyen d’altres. Però la moda ara d’on ens ve? De París? Del Japó? Dels Estats Units? Ens ve de les grans potències. Mai no ens ve dels països que no són forts.

Dels Estats Units, em ve al cap Steve Jobs. Potser a banda de vendre’ns ordinadors, ens venia també uns texans, un jersei negre i unes vambes.

— Sí. Des del 1998 fins al 2010 va aparèixer sempre amb la mateixa indumentària. Què ens diu Steve Jobs? “A mi la moda no m’importa, perquè la meva vida és tan important que aquestes coses no em poden distreure”. Ostres, a això se li diu normcore i és una tendència que em fa especial ràbia, per condescendent... És donar a entendre que aquestes coses no t’afecten. 

I és mentida?

— Mentida podrida. I tant que t’afecta. Aquesta moda està minuciosament decidida. Aquest jersei és d’Issey Miyake i el compra per bastants diners. Si realment a ell no li interessa la moda, que surti en pijama.

Amb tot, la moda ha anat tendint cap a la comoditat, però a les dones veiem com els pantalons no els arriben fins als anys 70 del segle XX. Per què van trigar tant a arribar els pantalons de la dona?

— No és casual que sigui als anys 70. És quan tenim una onada feminista que lluita pels seus drets, i la dona entén que la seva facilitat de moviment la porta a una llibertat d’acció i de pensament. Per tant, la moda és importantíssima per classificar, però també és una eina de control absolut. I a la dona se li ha donat o tret llibertat en funció del que l’home necessitava en cada moment. Quan necessitem que la dona estigui a casa, la immobilitzem. Li posem una cotilla, un mirinyac, uns bons talons d’agulla i cap a casa, que és el seu lloc. 

Per tant, per a les dones, la moda és una història de què? 

— Quan començo les meves classes ho dic: podríem titular-ho “una història de la tortura”. Però, ¿qui ha dit que la moda està pensada per fer-nos la vida agradable? No. La moda està pensada per simbolitzar moltes coses, especialment qüestions econòmiques, socials, de classe. I després qüestions de gènere. És comunicació. 

I quan s’acabarà aquesta presó d’or?

— No s’acabarà. La dona ha estat sotmesa a l’home de diferents maneres. Als anys cinquanta, per exemple. Amb la Segona Guerra Mundial la dona havia tingut molt paper treballant per la causa. La dona conquista unes llibertats i l’home diu: “Bé, que no es pensi que acabada la guerra en continuarà gaudint. Li hem d’enviar el missatge ràpidament”. Tornem a incorporar cotilla, mirinyac... Els stiletto s’inventen precisament en aquesta època, que entengui que se n’ha d’anar cap a caseta. Tornem a instaurar aquests valors tradicionals de la dona domèstica. I que estigui especialment bonica perquè entengui el seu paper decoratiu. 

Ara la cotilla va de baixa...

— Però tenim altres cotilles, com és la sexualització de la dona. Quan hem tingut les revolucions feministes dels 60 i 70, hem caigut en un altre parany. És la revolució sexual. El patriarcat ha dit: “Ah, doncs convertim-la en objecte sexual”. Ara la gran lluita és fugir d’aquesta sexualització.

Tot això comença ja a la moda infantil? 

— I tant, la roba de nen és més còmoda i menys sexualitzada que la de la nena. I tots els missatges que té la roba...

Començant pel color. Els nens de blau, les nenes de rosa. 

— No sempre ha estat així. Abans el rosa era més d’home, perquè el vermell era la bravura, l’agressivitat del guerrer. Era un rosa quasi vermell. Calia preparar aquest nen per al que vindrà. I el blau estava vinculat a la Mare de Déu, la idea de la dona verge i pura. El que passa és que després es va intercanviar. 

També a les botigues de roba infantil l’espai per a les nenes és el triple que el dedicat als nens. Tenen menys varietat. 

— Esclar, perquè des que neixen els ha de quedar molt clar el paper que jugaran. El nen troba els colors foscos, dinosaures, vehicles. Perquè entengui que ell ha de ser guerrer i moure’s amb facilitat. Ell no està per l’ornamentació del cos, està per les coses serioses. En canvi, per a la nena trobem tuls, roba més cenyida, crop-tops. La nena ja comença a sexualitzar-se des de petita. El biquini és la meva gran croada. Què fa una nena de dos anys en biquini tapant-se els pits? 

Aquests estereotips de la dona tan femenina i l’home molt més mascle sempre han estat així? 

— No. Al segle XVII l’home s’ornamentava més que la dona. Quan canvia? Quan cauen les monarquies absolutistes i comencen les revolucions liberals. A partir d’aquí emergeix el poder burgès i necessitem que la societat canviï econòmicament i políticament. I aleshores la moda s’articula a partir d’uns estereotips de gènere.

I això passa a partir del romanticisme?

— Sí, la idea de la dona dèbil es forja a partir de la primera meitat del segle XIX. La cisa de l’espatlla es desplaça cap avall per donar la imatge que la dona està decaiguda, que necessita assistència absoluta i que no pot fer gaires esforços. A aquesta dona que havia lluitat aferrissadament per les llibertats li manllevem els drets conquistats i l’enviem cap a casa. 

A París vaig observar com treballava la gent dels top manta. Sense sentir parlar els turistes, s’hi adreçaven en italià, en castellà, en anglès. I ho clavaven... Per la vestimenta saben d’on som? 

— Ens delatem. A través de com vesteixes jo puc aproximar-me a la teva vida familiar. Què votes, què penses, què fas els caps de setmana, si ets sociable... O, si més no, què vols que m’arribi. 

I el material que duen els manters –bosses de mà, camises, vambes...– què ens indica?

— L’ascensió social. Volem aparentar perquè el neoliberalisme ens fa creure que a través del consum podrem escalar socialment. Això és una gran fal·làcia. No podem consumir aquest tipus de productes, però comprem còpies perquè creguin que... Alhora, així i tot, el top manta és una validació del que està funcionant. Fixa’t en el que es ven al top manta i sabràs el que la gent vol i el que no. 

La publicitat de moda o de perfums ha blanquejat la violència contra les dones?

— La publicitat en general, no només la de la moda, es val de la violència contra les dones. Que em transformin en un producte per poder vendre uns neumàtics, això és violència cap a mi. M’està cosificant i m’està esclavitzant per cenyir-me a uns estereotips. 

El fal·locentrisme ha marcat més la història de la moda o la història de l’art?

El fal·locentrisme ha marcat el món. Punt. I a partir d’aquí, tot.

QÜESTIONARI HALSMAN

La moda oprimeix les dones?

Tot torna?

París encara dicta com ens vestim?

T’agrada que ara de la roba unisex se’n digui agènere?