El misteri que va envoltar el silenci de Carmen Laforet, per fi resolt

BarcelonaCarmen Laforet (Barcelona, 6 de setembre de 1921 — Madrid, 28 de febrer de 2004) va inaugurar el palmarès del premi Nadal el 1944. Només tenia 23 anys i Nada, la novel·la que va rebre les 5.000 pessetes del guardó, es va convertir ràpidament en el llibre més venut del 1945 i, més endavant, en una de les fites de la narrativa de postguerra en castellà. Explica en una prosa pròxima a l'existencialisme l'estada d'una noia a casa d'uns familiars mentre estudia filosofia a la Universitat de Barcelona, experiència que el personatge comparteix amb l'autora.

"Si ets escriptor escrius sempre. Encara que no vulguis, encara que provis d'escapar-te de la dubtosa glòria i del patiment real que mereixes per seguir una vocació", diria Laforet molts anys després, quan havia passat de gran promesa de les lletres a ser una autora a qui bona part del sector literari considerava devorada pel primer èxit. "La mare va ser una autora molt completa: la seva obra no és excessiva, com passa en molts altres casos, entre els quals hi ha Flaubert i Cervantes, però és d'una gran coherència –explica Agustín Cerezales Laforet, un dels cinc fills de l'escriptora, que publicarà a finals de setembre El libro de Carmen Laforet a Destino, on combina textos de l'autora amb abundant material gràfic–. És cert que cap dels altres llibres que va escriure va tenir l'acceptació de Nada, però valdria la pena rellegir la resta de la producció amb els ulls d'ara. El tòpic que va ser l'autora d'una sola novel·la bona quedaria fet miques".

La marca de la postguerra

Menoscuarto acaba de reunir en un sol volum set novel·les breus de l'autora escrites entre el 1952 i el 1954 i avalades per Álvaro Pombo. Al pròleg de Siete novelas cortas hi destaca aquella "postguerra que circumscriu i és circumstància en tots els personatges, inclosa la narradora". Després de Nada, Laforet va continuar escrivint i publicant amb regularitat, com demostren les novel·les La isla y los demonios (1950) i La mujer nueva (1955), el volum de relats La llamada (1954) i els articles que escrivia per a Destino, reunits aquest 2021 a Puntos de vista de una mujer (Destino). "Cadascun dels llibres té una entitat pròpia –opina Agustín Cerezales–. No hi ha alts i baixos, en Laforet".

La mujer nueva, publicada quan tenia 34 anys, va ser la novel·la "menys entesa". "La mare no va mesurar les conseqüències d'escriure sobre la conversió íntima al catolicisme –diu el fill de l'autora–. En realitat és una història sobre rebel·lia". Després de La insolación (1963), que havia de ser el volum inicial d'una trilogia, a Laforet li va costar cada vegada més donar per bo el que escrivia. Fins ara es creia que el silenci de l'autora tenia a veure amb la impossibilitat de repetir els resultats de Nada, novel·la que Destino reedita ara amb un pròleg de Najat el Hachmi i un epíleg d'Ana Merino.

La dificultat d'escriure

"Durant molt de temps vam estar convençuts que tenia fòbia a escriure, però fa poc vaig parlar de la mare amb un neuròleg eminent, Antonio Gil-Nagel, i va relacionar els símptomes amb la síndrome de Mesulam, o afàsia progressiva primària", explica Agustín Cerezales Laforet. Aquest "mal neuronal" no "fa perdre la capacitat intel·lectiva ni l'afectiva", però qui el pateix té grans dificultats per escriure i parlar. "Pot durar fins a quatre dècades, i coincideix amb l'escriptura d'Al volver la esquina a mitjans de la dècada dels 60 –recorda el fill–. Des de llavors, escriure representava un gran esforç per a la mare. Els últims articles per a El País van ser del 1983, i l'última carta que va escriure data del 1988". Laforet tenia, en aquells moments, 67 anys. Va viure fins al 2004.

"El seu problema no responia a cap mena d'inhibició psicològica, sinó física", assegura Cerezales, que també rebat la idea que fos una autora "en perpètua fuga", com s'afirma a la biografia d'Anna Caballé i Israel Rolán publicada a RBA el 2010. "Els grans temes de l'obra de Carmen Laforet van ser la infantesa, l'amistat, la dona, la natura i la idea del mirall –diu Agustín Cerezales–. Un mirall entès des d'una doble perspectiva: com et veus a tu mateix i com creus que et veuen els altres".