DANSES TRIBALS
Cultura 01/09/2018

Mireia Vidal-Conte: Escriptura en expansió

"Sóc feminista i per això estic en contra del femellisme"

Sebastià Alzamora
7 min
Mireia Vidal-Conte: Escriptura en expansió

PalmaLa poesia de Mireia Vidal-Conte (Barcelona, 1970) tracta de la construcció de la pròpia identitat, i de la indagació en ella, com una de les belles arts. Es va donar a conèixer per partida doble l’any 2005, amb la publicació (a Pagès Editors i a Columna Edicions) dels llibres Gestual i Pragari, als quals aviat varen seguir Anomena’m nom (Pagès Editors, 2007) i Margarides de fons (Edicions Cossetània, 2008). Però segurament han estat els seus quatre títols més recents els que més han contribuït a donar cos, literalment i en tots els sentits, a la seva manera d’entendre la poesia: Orlando natural (Labreu Edicions, 2010), 5 cm (la cicatriu) (Curbet Edicions, 2013), Veces (Edicions Terrícola, 2015) i Ouse (Labreu, 2016). Dels quatre, dos fan referència directa a Virginia Woolf: Orlando és també el títol d’una de les principals novel·les de l’autora londinenca, puntal de la literatura de tot el segle XX, i Ouse és el nom del riu dins el qual Woolf es va suicidar, ofegant-s’hi amb les butxaques de l’abric de pell carregades de pedres.

La traducció de poesia i la crítica literària són altres corrents pels quals discorre el cabal de l’escriptura vidalcontiana. Com a traductora, Mireia Vidal Conte ho és de la poeta alemanya Brigitte Oleschinski ( Corrent d’esperits, Pagès Editors, 2008, juntament amb Ramon Farrés) i de la portuguesa Eugénia de Vasconcellos ( La casa de la compassió, Curbet Edicions, 2012, traduït conjuntament amb Carles Duarte). També, de seleccions de poemes de Sophia de Mello Breyner, Anne Sexton, Anne Carson, Teresa Rita Lopes i Ana Cristina Cesar, recollides al volum Com elles. Antologia de poetes del segle XX, un recorregut per la millor poesia catalana i universal moderna, que Vidal-Conte defensa també damunt dels escenaris com a recital. Té a punt de publicar, novament en col·laboració amb Carles Duarte, l’obra escollida de Màrius Sampere, un volum imprescindible que el mestre va tenir temps de revisar abans de morir el passat mes de maig, i que sortirà publicat aquesta tardor amb Edicions Proa. I quan s’asseu a conversar, Mireia Vidal-Conte ho fa amb la mateixa força i intensitat amb què llegeix, escriu i recita poesia.

-Sóc feminista i per això estic en contra del femellisme, que és una deformació del feminisme -afirma. El femellisme consisteix en la idea que la dona és superior a l’home; aplicat a la literatura, significa creure que pel fet de ser dona i escriure, ja ets una bona escriptora. Això no és cap criteri, el criteri s’ha de basar sempre en el rigor i en la selecció, indistintament de si parlem d’una dona o d’un home. No m’agraden els recitals de poesia només de dones, i de fet no hi vull participar, perquè trobo que només fan més gueto. Com elles és una antologia en què tots els autors que hi apareixen són dones, però no perquè siguin dones, sinó perquè són bons escriptors. No hi vaig incloure homes perquè els poetes homes que m’agraden més ja estan prou reconeguts, i del que es tracta ara és de recuperar aquestes obres que han estat menystingudes o arraconades durant molt de temps a causa del revers del femellisme, que és el masclisme.

-Vols dir que la reivindicació arriba a caure en una altra forma d’exclusió.

-Totalment. Un exemple: un 8 de març em van convidar a fer un recital (de només dones) i vaig decidir fer realitat Orlando. Per descomptat, em vaig transformar en home gràcies a la generosa col·laboració del poeta Eduard Carmona que, de fet, va ser jo per uns minuts. Talment: la lliçó de la Woolf, ni més ni menys que 85 anys més tard. Doncs això em va costar un problema amb una part del públic i amb l’organitzadora, mentre que d’altres poetes em van fer saber que van aplaudir el gest i encara ara me’l recorden.

-De vegades es produeixen reaccions ofensives al feminisme, fins i tot des del mateix (suposat) feminisme.

-I tant, cada dia. No cal esperar a les notícies, en el dia a dia es veuen arreu. Ara bé, cal anar amb compte de no caure en les reaccions simètriques des de l’altre costat. És com allò de la paritat als recitals de poesia. A mi m’han arribat a trucar algú que muntava un recital dient-me sisplau, has de venir perquè em falta una dona. Jo no vull que em demanin d’anar enlloc perquè soc una dona! Si m’ho demanen, vull que sigui perquè han llegit els meus poemes i han trobat que valien la pena, si no, no li veig el sentit. Això que t’estic dient no és un discurs que sigui benvingut en determinats cercles, si més no en públic, en privat sí que ho admeten. Però ho atribueixo al fet que el feminisme està vivint un moment d’un cert auge, i en moments així, quan l’eufòria es dispara, sempre es cometen excessos. Perquè el que és cert és que el feminisme fa contribucions molt positives a la societat, i que en farà encara moltes més.

-També a la literatura.

-I tant. Desconfio del que s’anomena crítica de gènere perquè penso que el que fa és encaixonar una obra dins una visió predeterminada. Ara bé, sí que estic convençuda que la perspectiva de gènere s’ha d’integrar dins una idea polièdrica de la crítica literària: al final, el que hem de mirar són els textos, la seva forma, el seu contingut. Mira el cas d’Emily Dickinson, per posar un exemple contundent. A mi m’agrada parlar d’escriptors en genèric, amb el masculí com a neutre, i Emily Dickinson és un gran escriptor, un gran artista sobre el qual ara hi comença a haver una mirada molt més moderna; durant molt de temps va ser aquella dona de poble, una fadrina que escrivia en un entorn rural, retirada de tot... Ara la veiem de tota una altra manera. O el cas de Christina Rossetti, que era admirada per Virginia Woolf però que sovint ha estat despatxada amb quatre tòpics. Les traduccions que han circulat durant molt de temps també han produït equívocs, ara també comencem a disposar de noves traduccions que ajuden a actualitzar la mirada sobre aquestes autores. A mi m’agraden molt les traduccions de Núria Busquet, que està treballant amb la poesia de Louise Glück, o de Dolors Udina, per exemple. Són traduccions que superen les visions naïf, estereotipades.

-Tens en la traducció una via creativa paral·lela a la de l’escriptura dels teus poemes.

-Sempre que puc procuro traduir poesia, ara tradueixo la poesia d’Anne Sexton juntament amb Núria Busquet. I treballo en uns assajos de Virginia Woolf per a l’editorial Angle, que també m’ha demanat un llibre sobre l’autora dins la seva col·lecció ‘Ara i Aquí’, que aplega visions subjectives d’autors clàssics a càrrec d’autors actuals, una biografia des d’una perspectiva personal. No crec que calgui conèixer la biografia d’un autor per llegir-lo, i de fet em demano fins a quin punt no pot arribar a ser contraproduent. Però hi ha casos en què la necessitat d’indagar, de saber més sobre un autor que et fascina es torna irresistible, i és el que em passa amb Woolf. Enguany he fet un viatge a Anglaterra seguint la seva petjada i vaig arribar a nedar dins l’Ouse i m’hi vaig enfonsar, és com si la mateixa Virginia s’hagués convertit en un riu dins el qual m’he llençat. Ella se m’emporta entre el fluir del seu corrent. Hi ha dades curioses, com que va néixer un 25 de gener, com jo. I que va morir el mateix dia, mes i any que va néixer Antònia Vicens.

-D’aquí ve que Antònia Vicens escrivís l’epíleg per a Ouse.

-Sí, ella també és un gran escriptor, amb un projecte poètic amb el qual em sento molt identificada. La seva literatura és com la seva vida i em recorda la de Virginia Woolf: quietud i contenció, però també una gran força interior i, per damunt de tot, l’honestedat.

-T’agrada parlar de projecte literari. Com definiries el teu?

-[Riu]. El projecte literari d’un mateix segur que es veu sempre molt més des de fora. Et puc dir que la traducció, en els últims anys, m’ha obert portes que no tenia previstes: per exemple, com et deia Virginia Woolf s’ha convertit per a mi en un projecte en ell mateix. Vaig començar a escriure com si respongués a una pulsió i no mirava a llarg termini, la veritat és que no em pensava tenir una relació tan llarga amb la literatura. Quan vaig acabar Orlando natural em pensava que aquell seria el meu darrer llibre, que ja no escriuria més poesia. I recordo que la Meri Torras, que és l’autora del pròleg, em va dir: “T’equivoques, tu no ets de les que deixen d’escriure”. I així ha estat, però en aquell moment jo no ho veia tan clar. Ara treballo, sense presses, en un nou llibre que m’agradaria que sortís publicat pels meus cinquanta anys. De moment he demanat número a Labreu per publicar-lo amb ells i me l’han reservat, val més posar-s’hi d’hora!

-Tens també una relació estreta com a crítica amb l’obra de Màrius Sampere.

-Vaig tenir el plaer d’editar amb ell, treballant braç a braç, els seus últims llibres [es refereix a L’esfera insomne, Ignosi, Dèmens, Nadie y la luz i Àlien i la terra promesa, tots ells publicats entre els anys 2015 i 2018 per Labreu Edicions, que va sortir a les Edicions Ponçianes]. I ara ha estat novament un plaer preparar el volum dels seus poemes escollits, juntament amb Carles Duarte, que té un coneixement íntim de la poesia de Màrius Sampere i de la persona que va ser. És un volum d’aquells que els anglosaxons anomenen selected poems, tot i que en aquest cas tal vegada seria més adequat parlar de selected books, perquè conté sencers els títols que Màrius Sampere mateix trobava més importants de la seva obra, tan prolífica i extensa. M’agrada sempre remarcar que ell va supervisar i va conèixer sempre de primera mà tot el procés d’aquest llibre, Carles Duarte i jo hem fet la feina d’editar-lo però aquest encara és un llibre de Màrius Sampere.

stats