BarcelonaBlanc eivissenc en el vestit: així va aparèixer ahir Miguel Bosé en un Palau Sant Jordi amb l’aforament reduït i l’escenari més avançat dins la pista del que és habitual. De blanc i tot sol va cantar Amo, la peça que titula el seu últim disc i també bateja la gira. Amo, d’estimar, no de manaire. “La paraula que tot ho pot”, va dir.
A l’escenari, cap músic a la vista, només ell i quatre columnes mòbils sobre les quals es projectaven imatges abstractes, vermelles i negres quan va cantar Encanto amb la veu amplificada pels efectes. I com en el concert de Maná de diumenge, les pantalles laterals de vídeo eren verticals. La terna de presentació va acabar, ja amb tres coristes igualment vestits de blanc, amb Libre ya de amores, també de l’últim àlbum.
Amor, sí, però quin amor? Encara no fa un any, quan va publicar Amo, Miguel Bosé explicava que era un disc fill de la paternitat. Ser pare, deia, et fa “molt més tolerant” i “t’obre les portes d’un jardí espectacular”. També recordava que en tots els discos sempre hi ha cançons inspirades per “la musa del telenotícies”, com Sí se puede, el tema amb què ahir va tancar el xou abans dels bisos. Però la profunditat de l’amor paternal i la consciència política són presències amb poc pes en directe, perquè hi predomina un esteticisme més aviat superficial. Quan va cantar El hijo del Capitán Trueno, es van fer visibles els músics, de blanc, que van participar en una mena de coreografia etèria: seguien Bosé entre les columnes, com personatges a la deriva en un jardí distòpic, tot massa blanc, massa buit.
L’efecte escènic, amb el cantant jugant a fet i amagar, distreia l’atenció del públic, que tot i aplaudir no va manifestar entusiasme fins al clímax de Nena, i sobretot quan el pop va començar a arraconar els temes més atmosfèrics. Això sí, quan menys potència tenia l’aparell instrumental, més riscos prenia Bosé, que va cantar balades com Solo sí i Te comería el corazón desafiant els protocols d’afinació.
Desmuntant ‘Sevilla’
La veu li va tremolar, i potser era el que buscava, en els primers compassos de Sevilla, rebuda amb una cridòria afectuosa però interpretada amb voluntat desconstructiva, maltractant la melodia, com si Bosé volgués castigar la cançó: aquí no hi va haver amor. Més afortunades van ser Si tú no vuelves, ben defensada en la tornada, i Como un lobo, però el concert, que es va allargar fins a les dues hores, perdia pistonada i només remuntava en la part final de cada cançó, que és quan el públic agafava les regnes per cantar per sobre de la veu d’un Bosé poc comunicatiu. I els bisos van seguir el mateix guió: la veu sempre mirant l’abisme i les ganes del públic fent créixer l’impacte de cançons com Bandido i Te amaré.
