Microuniversos operístics al Liceu que cal potenciar

Durant l’etapa de la direcció artística de Christina Scheppelmann, el Liceu va iniciar al foyer tímidament els cicles d’òperes o espectacles lírics de petit format. I la temporada 2020-21, en plena pandèmia i quan Víctor Garcia de Gomar ja havia agafat les regnes artístiques del teatre, l’espectacle Sis solos soles (emès en streaming a causa de les restriccions imposades pel covid-19) va constatar la bona salut de la proposta, ubicant els microespectacles a diferents espais del Liceu. Ara ha fet un any de la primera edició d’Oh!pera, repetit aquesta temporada. En total, hauran estat vuit títols (quatre l’any passat i quatre ara), en el marc d’una proposta que la temporada que ve tindrà continuïtat amb tres títols.

La iniciativa permet donar veu a joves creadors i creadores, tant en matèria compositiva com llibretística, així com a noves concepcions escèniques, envoltades d’espais creats per diverses escoles de disseny de Barcelona i sempre amb Àlex Ollé com a mentor. Cal recordar, amb tot, que les microòperes han estat un dels grans encerts de Dietrich Grosse des d’Òpera de Butxaca i Nova Creació, una realitat que hauria de seguir en permanent diàleg amb el Liceu.

El més interessant d’Oh!pera és, deixant de banda l’interès major o menor de cadascun dels títols, constatar com la jove creació operística de casa nostra plasma en les seves obres els interessos i neguits per temàtiques contrastades però a les quals l’òpera permet donar cabuda: la identitat sexual, la preocupació pel canvi climàtic, el paper de les noves tecnologies i la possible suplantació de la condició humana per la robòtica… Tot plegat, amb tractaments que van des de formats més aviat tradicionals pel que fa a instrumentació i formats narratius (és el cas de Nala d’Andreu Gallén) fins a concepcions clarament performatives, gairebé a tall d’instal·lacions sonores (In the beginning everything was white d’Itziar Viloria, Àlex Tentor i Jordi Oriol), passant per disposicions escèniques en què el públic, dempeus, pot deambular per l'espai (Filles del món de Marian Márquez).

Les quatre microòperes, de compositores i compositors, van estar ben defensades per joves intèrprets, tot i que la veterania de la mezzo Anna Tobella es va imposar en una peça com Filles del món, l’obra més ben escrita de les quatre presentades, operísticament parlant. El caràcter híbrid de les propostes permet també l’ús d’actor i ballarí (és el cas d'Hi ha monstres que viuen per a la seva curiositat, de Carlos Castellarnau, amb iròniques cites wagnerianes) i de l’electrònica (In the beginning…).

El foyer, el saló dels miralls, el teatrí de l’antic Conservatori i un lateral de l’escenari del Gran Teatre del Liceu es van convertir en els espais compartits per artistes i espectadors en una clara mostra que la salut creativa operística catalana és bona i que cal potenciar-la amb propostes així. Si sumem els quatre títols d’aquest any inclosos a Òh!pera a La gata perduda d’Arnau Tordera i a Alexina B. de Raquel García Tomás, el resultat són sis òperes catalanes, amb quatre compositores entre elles. Bon senyal d’inici de normalitat.