El samsó mallorquí

En la pobra Mallorca de la postguerra, el manacorí Sebastià Llull recorregué mig món exhibint la seva fabulosa força física

El 1930 va néixer a Manacor un prodigi de la natura: Sebastià Llull Melis. Era el petit d’onze germans. Aviat tota la família es traslladà a viure a Sant Llorenç, d’on era el pare. A deu anys, aquell nin ja sentí la força vigorosa que glatia per les seves venes: s’entretenia doblegant barres de ferro i aixecant pesos. A diferència del Samsó bíblic, que devia la força als cabells, Sebastià no tenia cap secret. Dotat d’un do especial, era la viva imatge d’un gegant de rondalla.

La fam de la postguerra obligà aquell portent a créixer més aviat del compte. Així, essent un adolescent, partí amb uns amics cap a França a guanyar-se les garrofes al camp. Al cap d’uns mesos aconseguí una feina d’obrer a l’Ajuntament de Barcelona. S’hi va estar dos anys. Va ser a la capital catalana on el manacorí, ja plenament conscient de la seva colossal condició física, començà a anar al gimnàs. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, la situació laboral empitjorà. Fou el moment de tornar a casa.

Un cop a Mallorca, Sebastià decidí treure partit del seu cos. A base de braons i sense cap tipus de maquinària, es dedicà a fer pous i clots per plantar arbres. Aviat trobà una feina a Palma que li permeté anar cada dia al gimnàs de la Calatrava. Cada pic el món de l’esport li agradava més. Un dia s’apuntà a l’escola de lluita lliure, on el varen instruir de valent per començar a competir professionalment, cobrant un sou. Era el que volia.

El manacorí també provà sort amb la lluita grecoromana. I no li anà malament. El 1948, amb devuit anys, guanyà el campionat de Balears en aquesta especialitat. Començava així a fer ombra al carismàtic boxejador Jaume Oliver, més conegut com Jim Oliver o el Coloso Balear. Natural de Santa Maria, era tres anys més jove i el mateix 1948 participà en els Jocs Olímpics de Londres. El 1952 obtingué el campionat d’Espanya i d’Europa i disputà la final del campionat del món en diverses ocasions fins que es retirà el 1962. Morí el 1997 a 70 anys en un accident d’avioneta a Son Bonet.

Sebastià hagué de fer el servei militar a l’Àfrica, a Tetuan. Després, anà alternant feines a cavall entre Mallorca i Barcelona. El 1956, a 25 anys, començà la seva carrera com a esportista professional. Va ser al camp de futbol de Sant Llorenç, davant 9.000 persones, que quedaren embadalides amb les actuacions d’aquell paisà de força hercúlia: damunt la panxa podien pegar-li amb maces tan fort com volguessin; doblegava una barra de ferro amb un cop a la cuixa (també ho feia amb el cap) o ajagut d’esquena, amb la panxa aixecava tres voluntaris. Vist l’èxit obtingut, el ja batiat com el Sansón de San Lorenzo decidí crear una societat juntament amb el seu cosí i un representant solleric.

A poc a poc, Sebastià anà enriquint el seu espectacle per tots els pobles on anava: amb un aparell de ferro dissenyat a posta, sostenia amb el cap una filera d’homes; amb una barra a la boca, aixecava dos homes que s’hi repenjaven, un a cada extrem; es fermava cada braç amb una corda llarga i gruixuda i plantava cara a una teringa d’homes que estiraven cada cap de la corda; feia el mateix amb una corda voltada al coll (fou el conegut número de “ la soga de la muerte ”); amb la mandíbula o els cabells era capaç d’estirar un camió ple de gent, etc.

Gran Price de Barcelona

Qui recorda molt bé totes aquestes proeses és l’historiador Antoni Tugores: “Tenia set anys quan per primera vegada vaig veure el Sansón de San Lorenzo al camp de futbol de Manacor. No estàvem avesats a veure una persona amb una força tan immensa com la seva. Això només ho veies a la Bíblia o als tebeos. De cop, descobries que allò ho feia una persona del teu entorn, de qui coneixies la família. Sebastià tenia un cos d’acer i un gran carisma. Els seus números eren molt impactants i enginyosos. Sens dubte, la seva figura ajudà a incrementar l’autoestima dels mallorquins en una època de molta de fam”.

El NO-DO no trigà a fer-se ressò de les ‘samsonades’ d’aquell superhome. El 26 de setembre de 1956 fou reclamat al Gran Price de Barcelona, aleshores famosíssim per les seves competicions de boxa i lluita lliure. A Sebastià la ciutat comtal li tornava a obrir les portes. “ El espectáculo más sensacional que todo el mundo comenta ”, anunciava el cartell promocional de l’exhibició, on ja apareixia presentat com “ el Sansón del siglo XX ”. L’èxit fou abassegador, tal com reflectiren les cròniques de La Vanguardia i El Mundo Deportivo.

A partir de l’actuació del Gran Price de Barcelona, la carrera de Sebastià ja fou imparable. Recorregué tots els pobles d’Espanya, les Canàries incloses, on omplia places de toro i camps de futbol. Es pagaven deu pessetes per l’espectacle, i a la revenda se n’arribaren a pagar cinquanta. Després, ja casat amb una jove de Son Carrió, començà una gira per Portugal, el Marroc, França i Itàlia. Aviat també fou sol·licitat des de l’altra banda de l’Atlàntic. L’esperaven Panamà, Colòmbia, Curaçao, Veneçuela, l’Equador i el Perú. El 1962, a Lima, es topà amb el cop d’estat que portà el general Pérez Godoy al comandament de la nació. L’agitació social obligà el manacorí a quedar reclòs al seu hotel. Passaven els dies i els doblers anaven escassejant. El Banc d’Espanya no n’hi podia enviar arran de la situació política.

L’ajuda de Lola Flores

Sebastià tingué la sort de coincidir a l’hotel de Lima amb Lola Flores, la Faraona. Li explicà el que li passava i ella tot d’una feu una col·lecta entre tots els artistes de la seva companyia i l’hi donà. Qui també es trobava allotjat al mateix hotel era el Reial Saragossa. Un dels seus futbolistes era el llegendari Ramallets, qui, abans de ser el famós porter del Barcelona, havia jugat amb el Mallorca. Ell i el president del club aragonès tampoc no dubtaren a ajudar el Samsó mallorquí perquè es pogués pagar el viatge de tornada a Mallorca.

El 1963, després de l’aventura americana, arribà una oferta milionària del Japó. A 34 anys, Sebastià es disposava a assaborir el contracte de la seva vida. La salut, però, li ho impedí. Un dia, abans de partir, es despertà mancat d’alè. Els metges li diagnosticaren un mal als pulmons anomenat pleura seca. Hagué de passar catorze mesos ajagut al llit. En rebre l’alta, ja sabia que s’havia acabat una carrera de gairebé deu anys d’artista forçut. Lluny de deprimir-se, apostà per reiventar-se. Així, muntà el seu propi bar davant l’estació de Manacor. Es digué Bar Sansón. Després feu de venedor d’olives al mercat del mateix poble. I, mentrestant, la família no aturava de créixer. Tingué un fill i tres filles.

El Samsó del tauler

Durant el seu temps de lleure, Sebastià decidí substituir la força física per la mental, jugant a escacs i, sobretot, a dames. Era una altra afició que ja havia cultivat de jovenet. Es convertí, així, en el nou “Samsó del tauler”, cosa que el portà a ser campió de dames de Balears. Fou en aquesta etapa quan l’historiador Antoni Tugores va poder tractar personalment el seu ídol d’infància. S’endugué una grata sorpresa: “Tenia un encant especial com a persona. Al marge d’una força enorme, tenia una qualitat humana impressionant. No era un home que tingués molta cultura, però podia anar pertot sense fer mai el ridícul. Era bastant taciturn, però molt afectuós i humil amb els seus amics. No anava de forçut per enlloc. Tenia assumit que allò formava part del seu passat i que ja no podia anar pel món bravejant de força”.

El Samsó mallorquí morí el 2007 a l’edat de 77 anys. Els seus familiars recorden que els últims mesos, castigat per la malaltia, li queien les llàgrimes quan li havien d’obrir una botella d’aigua. Era la impotència d’un fenomen de la naturalesa que tantes alegries donà a l’afamegada Mallorca de la postguerra necessitada de mites.

Mestelrich, el mag del ciclisme acrobàtic

A bans de la irrupció de Sebastià Llull (1930-2007), Mallorca ja havia quedat bocabadada davant els números circenses d’una altra estrella mediàtica, Miquel Estelrich (1913-1987), conegut artísticament com Mestelrich. Nascut a Santa Margalida, la seva vida estigué marcada per la bicicleta que li regalaren de petit. Al forn familiar, feia acrobàcies amb la seva fidel acompanyant mentre repartia el pa i les ensaïmades, que es posava al cap.

Ja de gran va saber treure profit d’aquella habilitat. El 1947, a la plaça de toros de Palma, debutà amb el seu famós espectacle La ruta de la muerte. Damunt d’una bicicleta travessava un cable, penjat a cinquanta metres d’altura, sense cap tipus de protecció. A sota, agafats a cadascuna de les seves rodes, dos trapezistes (un d’ells era el seu germà Rafel) no aturaven de fer acrobàcies. El NO-DO filmà aquella proesa tan temerària. Havia nascut el mite del mag del ciclisme acrobàtic.

Amb aquell espectacle, l’empresari taurí Rafael Dutrús oferí al viler un contracte de quasi un any per recórrer totes les places de toro d’Espanya. Després, arribà la gira per Europa. A Londres, però, patí el primer ensurt de la seva vida. L’havien contractat perquè travessàs el Battersea Park des de dues torres de fusta. Una d’elles, però, va cedir, i Mestelrich i els seus trapezistes estigueren a punt de caure. Després d’uns moments dramàtics, els bombers del parc, amb l’ajuda d’una escala i d’una lona, els pogueren rescatar.

Amb tot, l’accident més gros de tots arribà al cap de pocs dies. La BBC havia citat aquells acròbates mallorquins al mateix parc per enregistrar el seu número estrella. Havia de ser després de dinar. Durant l’exhibició, Rafel, el germà de Mestelrich, patí un tall de digestió i va caure al terra damunt un altre home. Es recuperà, però ja no acompanyà més l’home de les altures, que emprengué camí cap a Amèrica i, després, al Pròxim Orient. Fou el primer artista mallorquí a aconseguir tanta projecció internacional. Mestelrich també destacà per ser pioner en colcar en la bicicleta més petita del món, una peça de 18x25 centímetres. Satisfet d’haver viscut al límit, es retirà als 55 anys.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF