Quan dos més dos no fan quatre: les maneres de comptar del món

PalmaAprimer cop d’ull, els nombres semblen una evidència universal. Comptar fins a deu és un aprenentatge tan bàsic que costa imaginar que pugui haver-hi altres sistemes. Si comparam com compten diverses llengües, però, ens mostra un panorama més variat: els números, que sovint consideram un llenguatge objectiu, també són una construcció cultural, elaborada dins de cada tradició lingüística.

La majoria de llengües actuals utilitzen una base decimal. Això significa que els nombres es construeixen a partir de grups de deu unitats, cosa que probablement es relaciona amb el fet de tenir deu dits a les mans. Ara bé, aquest no és l’únic patró possible. En moltes llengües africanes i oceàniques trobam sistemes de base cinc, que organitzen els nombres segons la mà. En aquests casos, ‘sis’ pot expressar-se literalment com ‘cinc i un’, ‘set’ com ‘cinc i dos’, i així successivament. Les sèries segueixen un ordre regular, però que es fonamenta en una altra base.

Base vigesimal

Altres llengües, com el basc i el bretó, fan servir una base de vint, denominada vigesimal, que combina mans i peus com a unitats de recompte. En basc, per exemple, ‘hogei’ vol dir ‘vint’. I ‘berrogei’ vol dir ‘dos vint’, és a dir, ‘quaranta’. En bretó, quaranta és ‘daou-ugent’, també ‘dos vint’. El francès conserva una empremta d’aquest sistema a ‘quatre-vingts’, que literalment significa ‘quatre vints’, i equival a vuitanta.

Hi ha llengües que combinen més d’una base. En danès, per exemple, l’antic sistema vigesimal conviu amb el decimal i genera formes aparentment irregulars, com ‘halvfjerds’ (‘setanta’), que originàriament volia dir ‘mig per al 4’, és a dir, ‘tres i mig vint’. Aquest tipus de sistemes mixts són habituals en llengües que han evolucionat durant segles a partir de contactes diversos i canvis lingüístics. En cap cas, però, una base és més ‘avançada’ que una altra: totes responen a convencions que s’han transmès i consolidat amb el temps.

Algunes llengües no tenen paraules per a tots els nombres. A algunes comunitats amazòniques, com els pirahã del Brasil, el sistema numèric es redueix a tres termes: ‘un’, ‘dos’ i ‘molts’. El discurs continua sent funcional, perquè cobreix les necessitats reals de comptar dins de la vida diària: si el recompte no ha d’anar més enllà d’una desena de peces o persones, no cal desenvolupar un sistema més extens. La idea que totes les llengües ‘haurien’ de tenir un sistema complet de nombres és una projecció etnocèntrica d’una societat que fa servir l’aritmètica cada dia.

Un altre aspecte rellevant és la presència dels classificadors numèrics, un element típic de llengües de l’Àsia oriental com el xinès. En aquesta llengua, no es pot dir simplement “tres llibres” o “dues flors”: cal afegir-hi un mot que classifica el tipus d’objecte que es compta. Per exemple, ‘dues persones’ s’expressa com ‘liang ge ren’, mentre que ‘dues flors’ és ‘liang duo hua’. Els classificadors no són opcionals i n’hi ha centenars: alguns s’apliquen a éssers humans; altres, a objectes plans, rodons, llargs, animals o eines. Aquest sistema obliga, per tant, a identificar la naturalesa del que es compta cada vegada que es parla.

El concepte de ‘nombre’també pot aparèixer com una categoria gramatical, independent de l’expressió numèrica. Moltes llengües, a més del singular i del plural, disposen d’un dual (per a referir-se exactament a dues entitats) o d’un paucal (que designa un grup petit, però superior a dos). Aquestes distincions són visibles, per exemple, en el sànscrit, en certes llengües eslaves o en llengües austronèsies com el samoà i el fijà. En català, en canvi, el nombre gramatical es limita al singular i al plural, tot i que hi ha restes lèxiques de la dualitat en paraules com ‘ulleres’, ‘tisores’ i ‘pantalons’, que designen objectes formats per dues parts.

La formació dels numerals compostos és un altre camp de variació. En català i en la major part de llengües romàniques, els nombres s’articulen amb un sistema additiu i lineal: ‘vint-i-u’, ‘trenta-dos’, ‘noranta-nou’. En canvi, el llatí clàssic combinava addició i subtracció: ‘duodeviginti’ volia dir ‘vint menys dos’, és a dir, divuit. Aquests canvis en l’ordre i en la manera de combinar les unitats ofereixen informació sobre com cada llengua organitza les quantitats.

Relacions genètiques

El lèxic numèric també pot conservar rastres de contactes històrics. Els nombres de l’u al deu solen ser molt estables dins d’una mateixa família lingüística, però a partir del vint sovint apareixen préstecs. A les llengües europees, per exemple, molts numerals superiors a deu procedeixen del llatí, fins i tot en idiomes no romànics. En canvi, en alguns casos de llengües aparentment aïllades o poc documentades, el sistema de nombres ha servit com a pista per establir relacions genètiques: si dues llengües comparteixen formes semblants per als nombres bàsics, pot ser que compartesquin un origen comú.

L’estudi dels numerals permet, doncs, observar com les llengües combinen aspectes cognitius, històrics i gramaticals en una mateixa categoria. Quan dues persones de llocs diferents compten les mateixes pedres, segurament arriben al mateix resultat, però cada una ho fa amb un patró propi. Al cap i a la fi, hi ha moltes maneres d’ordenar les quantitats, i totes són sistemàtiques dins del seu propi marc. Entendre-les demostra fins a quin punt fins i tot una cosa que ens sembla objectiva com un número depèn, en realitat, de la llengua que el diu.