La mentida té les cames curtes
CuinerVivim rodejats d’impostura. La intoxicació arriba a tots els nivells. La pràctica totalitat dels mitjans de comunicació han abandonat la informació, entesa com la transmissió de successos amb la màxima objectivitat possible, per abocar-se a la parcialitat, utilitzant en molts casos arguments que vinclen la realitat per tal de fer-la coincidir amb la línia editorial. Els partits polítics utilitzen els seus acòlits per repetir els seus lemes, talment com si fossin lletanies hipnòtiques, obviant aquella màxima que una mentida no es converteix en realitat per moltes vegades que es repeteixi. Els ciutadans, davant tal nivell de manipulació barroera, no es rebel·len, ben al contrari: es posicionen i hi prenen partit, i converteixen el que hauria de ser una contraposició raonable de punts de vista en una baralla visceral, esportiva i irracional. Hi sortim perdent tots: la credibilitat dels mitjans, el prestigi i suposada honorabilitat de l’estament polític, però sobretot la societat, que veu minvada la seva capacitat de formació de lliure opinió i d’individus amb un saludable i necessari esperit crític.
L’alimentació no viu aliena a la mentida, de fet podríem dir que hi resideix sustentada com si es tractàs d’una realitat paral·lela. La falsedat taca tots els nivells del que ens posam a la boca, com si veritat i menjar estiguessin barallats.
Els productes industrials falsegen la percepció del sabor i imposen un gust a les coses diferent del real. No us heu demanat mai per què els iogurts de maduixa no tenen gust de fruita o quin motiu hi ha per tenyir de groc els gelats amb sabor de vainilla, quan un i altre no han vist ni passar els ingredients que suposadament els donen nom? Parlant de fruita, sabeu per què aquelles taronges tan llustroses que vàreu comprar l’altre dia han resultat ser més agres que la fel d’un moix? Idò perquè molt probablement varen ser collides verdes com a porrasses, per llavors esser madurades amb benzè i enllustrades amb cera; tot plegat, una delícia!
La falòrnia alimentària no es limita al menjar de factoria, la cuina gastronòmica professional també n’està esquitxada. Oferir peix de Cabrera o costelles de xot mallorquí quan serveixes filets congelats del Pacífic i ovella de Nova Zelanda és mentir, enganyar i estafar. Tan mentida és -més ofensiva, si cal, perquè suposa l’estupidesa de l’interlocutor- quan un cuiner o cuinera de prestigi es fa fotografiar vestit de blanc impol·lut, collint verdures d’un hortet d’unes dimensions que cabrien a la portassa de ca ma mare i afirma que tot el que se serveix al seu establiment procedeix de tal “plantació”. Com diu ma padrina, dir la veritat és més fàcil perquè no t’embulles i, a més, les mentides tenen les cames molt curtes.
